Comunicat 8M: Quins drets defensem quan parlem de feminisme?

[Comunicat]
El proper 8 de Març es celebra el Dia Internacional de la Dona, però seria millor parlar de dones així com de feminismes, perquè és clar que no existeix un feminisme únic. La progressiva “descentralització”, ara també forçada per les mesures sanitàries, i la pluralitat de posicionaments polítics davant les diverses convocatòries de la manifestació del 8M mostra els canvis que el feminisme ha viscut i segueix vivint. El creixent nombre de grups que conformen el teixit feminista als barris i la generació de noves aliances fa que, més enllà del 8M, el moviment feminista sigui un dels que té més força i impacte social.
Ja fa un temps que les veus de col·lectives de dones racialitzades no blanques venen qüestionant un feminisme hegemònic que no acaba d’entendre que la lluita feminista ha d’anar de la mà amb la lluita antiracista si volem ser coherents. Així com el patriarcat oprimeix en termes de gènere, a les dones no blanques se’ls hi afegeixen les opressions racials, i en els casos de les persones migrants moltes vegades també la irregularitat administrativa. Les reivindicacions més comunes són les referents a la violència masclista, a la visibilització de la precarietat laboral, a la feminització de la pobresa i en les tasques de les cures. Poques són encara les veus que reivindiquen la importància de l’eix antiracista en la lluita feminista.
Arran de l’any passat, marcat per la pandèmia global, s’ha fet encara més evident quins són els sectors laborals que sostenen la vida i que alhora són precisament les més precaritzades. Les desigualtats de partida que ja arrossegàvem s’han aguditzat: el racisme estructural, la violència institucional, les desigualtats de gènere, de classe, etc. Mentre uns i unes podien romantitzar el confinament, aquest amagava i invisibilitzava a totes les persones explotades que ho feien possible. Les treballadores a residències de gent gran, a la sanitat i a les llars van ser algunes de les que van patir les pitjors conseqüències, fruit de la sistemàtica manca de reconeixement institucional dels seus drets i que, per tant, les va deixar completament desprotegides contra tota mena d’abusos.
Sempre es parla de posar les cures al centre de la vida en societat, però menys es parla de les que treballen precaritzades en aquest sector. I mentre, en aquest dia de la dona, moltes aniran a les cases d’aquelles dones blanques que s’han “alliberat” a costa de la mercantilització d’aquestes tasques vitals. Són precisament aquelles persones provinents del Sud Global les que han acabat ocupant-se de proveir les cures i paradoxalment, les seves pròpies famílies es queden a càrrec d’una altra dona, generalment més empobrida. Aquesta lògica racista i capitalista, coneguda també com les “cadenes globals de les cures”, té com a objectiu final cobrir les necessitats de les famílies blanques de classe mitjana/alta dels països del Nord.
Avui dia, i després de gairebé una dècada des que la Organització Internacional del Treball establís les normes que regulaven un treball de la llar i les cures digne a través del Conveni 189, les diverses col·lectives auto-organitzades del sector segueixen reivindicant i reclamant als diversos Governs estatals la seva ratificació. Recordem que és deure de les administracions garantir que es compleixin de manera efectiva els drets fonamentals de totes les treballadores i que s’estableixin mesures de protecció per frenar l’explotació i les violències que pateixen quotidianament des de fa massa temps.
El feminisme “majoritari” es queda lluny de qüestionar veritablement les estructures de poder, d’assenyalar com el patriarcat, el sistema neoliberal i el neocolonialisme s’articulen per mantenir i reproduir l’statu quo, així com de reflexionar en la interseccionalitat de les opressions que impacten de desigual manera per a unes i per a altres.
Nosaltres ens seguim preguntant: quins drets defensem quan parlem de feminisme? Per a qui lluitem quan neguem les lluites i les narratives d’altres dones, d’altres feminismes? Com podem apel·lar a la unitat si només ho fem des de la nostra posició de privilegi sense qüestionar-nos per què els tenim, aquests privilegis?
Com a símbol de recolzament a les diverses lluites feministes i com a acte de coherència amb els valors que la nostra entitat i l’equip de treballadores defensem, SOS Racisme se sumarà també a la vaga laboral del dia 8 de Març.


[castellano]
El próximo 8 de Marzo se celebra el Día Internacional de la Mujer, pero sería mejor hablar de mujeres así como de feminismos, porque está claro que no existe un feminismo único. La progresiva “descentralización”, ahora también forzada por las medidas sanitarias, y la pluralidad de posicionamientos políticos ante las diversas convocatorias de la manifestación del 8M, muestra los cambios que el feminismo ha vivido y sigue viviendo. El creciente número de grupos que conforman el tejido feminista en los barrios y la generación de nuevas alianzas, hacen que, más allá del 8M, el movimiento feminista sea uno de los que tiene más fuerza e impacto social.
Ya hace un tiempo que las voces de colectivas de mujeres racializadas no blancas vienen cuestionando un feminismo hegemónico que no acaba de entender que la lucha feminista tiene que ir de la mano con la lucha antirracista si queremos ser coherentes. Así como el patriarcado oprime en términos de género, a las mujeres no blancas se les añaden las opresiones raciales, y en el caso de las personas migrantes muchas veces también la irregularidad administrativa. Las reivindicaciones más comunes son las referentes a la violencia machista, la visibilización de la precariedad laboral y la feminización de la pobreza. Respecto a las tareas de los cuidados aún son pocas las voces que reivindican la importancia del eje antirracista en la lucha feminista.
Este último año y a raíz de la pandemia global, se ha hecho todavía más evidente que éstos son los sectores laborales que sostienen la vida y que a la vez son precisamente las más precarizadas. Las desigualdades que ya arrastrábamos se han agudizado: el racismo estructural, la violencia institucional, las desigualdades de género, de clase, etc. Mientras unos y unas podían romantizar el confinamiento, éste escondía e invisibilizaba a todas las personas explotadas que lo hacían posible. Las trabajadoras en residencias de gente mayor, sanitarias y trabajadoras del hogar fueron algunas de las que sufrieron las peores consecuencias, fruto de la sistemática carencia de reconocimiento institucional de sus derechos y que, por lo tanto, las dejó completamente desprotegidas contra todo tipo de abusos.
Siempre se habla de poner los cuidados en el centro social de la vida, pero menos se habla de las que trabajan precarizadas en este sector. Y mientras, en este día de la mujer, muchas irán a las casas de aquellas mujeres blancas que se han “liberado” a expensas de la mercantilización de estas tareas vitales. Son precisamente aquellas personas provenientes del Sur Global las que han acabado ocupándose de proveer los cuidados y paradójicamente, sus propias familias se quedan a cargo de otra mujer, generalmente más empobrecida. Esta lógica racista y capitalista, conocida también como las “cadenas globales de los cuidados”, tiene como objetivo final cubrir las necesidades de las familias blancas de clase media/alta de los países del Norte.
Hoy en día, y después de casi una década desde que la Organización Internacional del Trabajo estableciera las normas que regulan un trabajo del hogar y de los cuidados digno a través del Convenio 189, las diversas colectivas auto-organizadas del sector siguen reivindicando y reclamando a los varios Gobiernos estatales su ratificación. Recordamos que es deber de las administraciones garantizar que se cumplan de manera efectiva los derechos fundamentales de todas las trabajadoras y que se establezcan medidas de protección para frenar la explotación y las violencias que sufren cotidianamente desde hace demasiado tiempo.
El feminismo “mayoritario” se queda lejos de cuestionar verdaderamente las estructuras de poder, de señalar como el patriarcado, el sistema neoliberal y el neocolonialismo se articulan para mantener y reproducir el statu quo, así como de reflexionar en la interseccionalidad de las opresiones que impactan de desigual manera para unas y para otras.
Nosotras nos seguimos preguntando: ¿Qué derechos defendemos cuando hablamos de feminismo? ¿Para quién luchamos cuando negamos las luchas y las narrativas de otras mujeres y otros feminismos? ¿Cómo podemos apelar a la unidad si solo lo hacemos desde nuestra posición de privilegio sin cuestionarnos por qué los tenemos, estos privilegios?
Como símbolo de apoyo a las diversas luchas feministas y como acto de coherencia con los valores que nuestra entidad y equipo de trabajadoras defendemos, SOS Racisme Catalunya se sumará también a la huelga laboral del día 8 de Marzo.
 

Comparteix

Facebook
Twitter
LinkedIn

Últimes notícies

A Twitter

Articles Relacionats

Oferta Laboral - Web (2)
photo_5769658645548745453_x
ImagenWebMosos