SOS Racisme Catalunya és una associació no governamental que lluita des del 1989 en defensa dels drets humans des de l’acció antiracista. Independent, democràtica, de base, pluriètnica, progressista; mitjançant la no violència activa, reivindica l’eradicació completa del racisme i la xenofòbia en tots els àmbits de la societat i en tots els estrats socials. Igualment denuncia qualsevol vulneració de drets fonamentals, treballant per un model de societat que estableixi la igualtat de drets i d’oportunitats, universalitzant així el concepte de ciutadania. A més, pretén difondre el discurs antiracista a Catalunya com un element més en la lluita en defensa dels drets humans.
El màxim organ de decisió és l’Assemblea de SOS Racisme, aquesta es celebra anualment i poden participar tots els socis i sòcies.
El màxim òrgan de govern és el Consell de SOS Racisme que vetlla pel seguiment de les línies estratègiques i discurs aprovat així com per la seva actualització.
Un primer intent d’organitzar una associació de SOS Racisme a Catalunya té data el 1985/1986. Després de la creació a França de la primera associació de SOS Racisme, a Barcelona un grup de persones procedents de les organitzacions juvenils de esquerres, es van reunir amb el projecte d’organitzar una iniciativa semblant a la francesa. La idea s’emmarcava en un projecte d’expansió de SOS Racisme des de la primera experiència francesa a la resta de països europeus.
El Primer intent de fundació de SOS Racisme en l’Estat espanyol, durant el bienni 1985/86, no va tenir sort: en efecte, el projecte no va saber agregar un grup de persones altament motivades pels continguts del projecte . Més aviat, durant les reunions de treball les discussions es centraven en aspectes de competències entre els diferents grups polítics d’esquerres que es trobaven participant en el procés.
Després del fracàs del primer intent, el 1989 es va aconseguir fundar a Barcelona la primera associació de SOS Racisme de l’Estat espanyol: SOS Racisme-Catalunya. El projecte fou impulsat en un primer moment per un petit grup molt heterogeni de persones lligades per l’interès de crear un referent associatiu antiracista en una societat catalana que començava a trasformar-se en societat d’acollida de noves migracions.
<Després d’una primera època sense despertar particular interès -degut a que en aquests anys a Catalunya el racisme no era un tema que preocupés particularment la societat civil, així com tampoc es podia considerar un assumpte de rèdits polítics pels partits catalans- la proposta va trobar una acollida favorable en el Centre de Informació per treballadors i treballadores estrangers del sindicat Comissions Obreres (CITE-CCOO) . La incorporació de persones vinculades aquest sindicat van donar el impuls definitiu a la iniciativa i a partir d’aqui amb la consigna d'independència política es va consolidar definitivament el projecte de SOS Racisme com associació antiracista catalana.
Al 1992 es funda la Federación de Asociaciones de SOS Racismo del Estado espanyol, on SOS Racisme-Catalunya sempre ha tingut un pes rellevant. Les diferents entitats de SOS Racismo compten amb la seva pròpia independencia , estatutària , pressupostària i de pla de treball, treballant conjuntament aquells temes de rellevància estatal i elaborant el Informe Anual sobre el racismo en el Estado español.
El 30 de novembre de 1992, SOS Racisme va organitzar una manifestació – el lema de la qual va ser "Racimse, mai més" – per a condemnar les agressions a persones immigrades arrel de l’assassinat de la dona d’origen dominicà Lucrecia Pérez en el barri residencial de Aravaca (Madrid). La manifestació va mobilitzar a milers de persones a Barcelona: 100.000 en opinió de SOS Racisme, 25.000 segons fonts oficials.
Va ser una de les majors manifestacions viscudes en la capital catalana des de feia anys, i sense dubtes va ser la mobilització més multitudinària de quantes s’han celebrat, fins al moment contra el racisme tant a Barcelona com en la resta de l'Estat espanyol. Aquest acte va suposar el definitiu salt mediàtic per a l’associació.
Durant 11 anys, SOS Racisme ha organitzat a Barcelona la “Festa de la Diversitat”: La iniciativa pretenia conscienciar a la ciutadania sobre la necessitat de lluitar contra el racisme i la xenofòbia.
A la Festa de la Diversitat van arribar a participar cada any un centenar d’entitats i ONG´s catalanes dels àmbits dels Drets Humans, immigració, social i desenvolupament; amb l’objectiu de donar a conèixer les seves accions així com reivindicar i denunciar injusticies socials i sensibilitzar el públic sobre la importancia de la diversitat cultural a casa nostra.
El programa de la Festa acollia debats sobre els drets de les persones immigrades, l’augment de l’Extrema Dreta a Europa, el racisme en la vida quotidiana i la problemàtica dels menors no acompanyats, entre d’altres temes. Activitats organitzades per SOS Racisme. La festa de la Diversitat era visitada per una mitjana de 35 mil persones al llarg de tot el cap de setmana i mobilitzava uns 300 voluntaris i voluntàries.
Artistes com Ojos de Brujo, Macaco, Jarabe de Palo i Pedro Guerra van participar en els concerts de la Festa de la Diversitat, esdeveniment que fins que va durar es va convertir en “la festa de primavera” de Barcelona.
Des de la fundació, la independència es va imposar com element fonamental per a l’associació. Durant tots aquests anys, SOS Racisme Catalunya ha decidit i assolit mantenir-se independent respecte als partits polítics, als sindicats, mantenint un espai propi de reflexió, anàlisi i lluita contra el racisme a Catalunya.
Catalunya es troba en un moment crucial per a definir i treballar un model de societat cohesionat. Les xifres de població estrangera extracomunitària no són altes en valors absoluts, però la rapidesa del canvi fa que la població percebi que hi ha més estrangers dels quals en realitat hi ha. La immigració extracomunitària és diversa, i per tant el seu tractament també ho ha de ser, no existeix un únic tipus d’immigració sinó que aquesta és plural i respon a peculiaritats diferents. A més de que existeixen diferents immigracions, coincideixen en aquests moments diferents fases del procés migratori: fills i filles de famílies immigrades nascuts o crescuts aquí i per tant ja catalans de fet i dret, persones que arriben a través del reagrupament familiar, juntament amb noves arribades. Aquestes realitats es mantindran en els pròxims anys, mentre continuïn les diferències entre el nord i el sud, i per tant cal elaborar respostes diversificades per a una realitat heterogènia. A aquesta realitat s’ha de sumar el col•lectiu gitano, que també respon a una realitat heterogènia i que sofreix un racisme per omissió que ara s’agreuja amb l’arribada de gitanos d’origen portuguès i romanès. Altre fet a tenir present perquè cada vegada és més freqüent és el de les adopcions internacionals; aquests nens d’avui creixeran i seran víctimes de discriminacions en la vida quotidiana si es mantenen els tòpics i prejudicis actualment existents.
La lluita contra el racisme ha d'anar més enllà de les immigracions, i englobar a altres col•lectius com els nous catalans i catalanes d’origen immigrat o les realitats gitanes. És necessari que la realitat de la diversitat de la població catalana en color de pell, cognom o religió, entre uns altres, arribi al conjunt de catalans i catalanes. Així doncs, amb la finalitat de que el racisme social no ocupi nous espais, cal treballar la sensibilització en matèria d’estereotips, tòpics i prejudicis.
Es necessita una oferta de polítiques que evitin la discriminació, amb la incorporació real de les normatives antidiscriminatories europees, que si bé és veritat que no abasten el conjunt de problemes, són un primer pas positiu i sobretot ajudarien a evitar la discriminació en l'àmbit quotidià per a les persones d’ètnia gitana i per als nous catalans d’origen immigrat. D’altra banda, fa falta una aposta per polítiques que garanteixin la igualtat d’oportunitats que ajudin a plantar cara a les situacions de concentració escolar i guetiització en matèria d’habitatge, entre unes altres.
Fes-te Soci