#RELATSREALS: La violència de viure (a Europa)

En Marley, un senegalès que fa quatre anys que viu a Barcelona i que relata haver patit un mínim de vint situacions discriminatòries per l’aspecte de la seva pell, tant en la seva activitat laboral fins a la vida quotidiana i l’esbarjo, que li han causat des de quadres d’ansietat fins a ganes de retornar al seu país.

PlantillaRelats_9-4-19-01

Il·lustració de Raúl Paredes per La Directa

La primera vegada que va patir una discriminació racista, es va sentir dins d’una pel·lícula: “Sóc jo o això és un malson? Per mi, va ser la fi del món”, relata en Marley, que en els quatre anys que fa que viu a Catalunya recorda haver patit un mínim de vint discriminacions racistes.

Està convençut que el primer any moltes no les deuria ni notar perquè no dominava gaire l’idioma, però des que es va saber defensar en català i castellà, la pluja d’experiències racistes no ha minvat.

La primera que recorda va ser en una estació de tren, quan una dona va cridar-li a la cara: “putos negres”. Va tornar a casa desfet, sobretot pel fet de no haver-li respost res: sentia que amb la seva omissió havia deixat l’actitud d’aquella senyora en la impunitat més absoluta. Recentment, va rebre un insult del mateix l’estil acompanyat d’un “Ya veréis cuando lleguen los de Vox”. “Durant aquest últim any he sentit el racisme de manera més descarada”, assegura en Marley.

A la feina tampoc no ha sigut gens fàcil. Ell és informàtic, però sembla que per algunes persones això resulta incompatible amb la seva procedència: “¿Estàs segur que és aquí on véns a treballar, no t’hauràs confós?” o “¿Al Senegal existeix la informàtica?”, entre un llarg etcètera. D’altra banda, ha patit enganys en diferents processos de selecció i contractació: “és el que hi ha”, “600 euros al mes és molt per a tu”.

En Marley és informàtic, però sembla que per algunes persones això resulta incompatible amb la seva procedència: “¿Estàs segur que és aquí on véns a treballar, no t’hauràs confós?” o “¿Al Senegal existeix la informàtica?” són reaccions habituals

Als serveis socials tampoc no l’han acollit mai amb els braços oberts. Un dia, a l’oficina d’Hospitalet de Llobregat, van donar per fet que anava a demanar ajuda, quan en realitat es disposava a arreglar el sistema informàtic. El personal no el deixava entrar i li parlaven a través de la finestreta, sense obrir-li la porta perquè pogués accedir als ordinadors. En una altra ocasió, a l’oficina de Badalona, una de les treballadores no trobava el seu mòbil i automàticament tothom el va mirar a ell, que estava enfeinat reparant ordinadors. Va ser ell qui va trucar al número de mòbil de la noia per esbrinar on era. Se l’havia deixat al bany! A sobre, abans de marxar, encara va haver de sentir un: “Aquí no havia desaparegut mai res”, donant per fet que ell, que estava de pas, havia tingut alguna cosa a veure.

La relació amb la policia ha estat incòmoda des del primer minut. Un dia li van demanar que s’identifiqués, sense un “bon dia”, ni un “per favor”, ni un motiu justificat. La desconfiança i la mala educació han regnat en cadascun dels contactes que ha tingut amb les forces de l’ordre. En una ocasió, un guàrdia civil de l’aeroport va tenir-lo més de 20 minuts aturat revisant-li el passaport i fent-li preguntes sobre qui era i què feia allà. I un altre dia, després de córrer per Sant Feliu, va voler fer-se una selfie per ensenyar a la seva dona com estava suant. Va donar la casualitat que es trobava davant de la comissaria i que al seu darrere, a 200 metres com a mínim, hi havia un agent vestit d’uniforme. Aquest se li va apropar i el va portar a la comissaria, amenaçant-lo de posar-li una multa de 1.000 euros per haver-lo fotografiat: “Tu saps què és la llei? Això no és Àfrica”.

També ha estat tractat com una joguina sexual. Una amiga de la seva dona va dir en veu alta, davant d’un grup de molta gent: “¿El que diuen dels negres és veritat?”.

I li han ofert droga només a ell, per ser negre.

Reconeix que “aquesta experiència de violència constant m’està canviant”. Cada com evita més llocs i més persones: “ara em relaciono més amb gent senegalesa o negra. I mira que al principi vaig fer un esforç gegant per no tancar-me i conèixer gent d’aquí”

El bombardeig de situacions racistes que ha suportat i la violència institucional i social a la qual s’ha vist exposat han estat constants. “Hi ha coses que fan més mal que altres: paraules, mirades…”, exposa. “És una realitat que afecta moltes persones. Molta gent no ho diu, però ho viu”. “Personalment, no ho he normalitzat perquè sóc incapaç d’oblidar”, admet en Marley, que afegeix: “M’adormo amb això, em desperto amb això, visc amb això”. El racisme repercuteix de forma directa en la seva salut: “Tinc ansietat i por. No dormo bé i contínuament estic pensant ‘per què a mi? Què he fet? Jo també sóc humà’”, manifesta.

Malgrat tot el que li ha passat, segueix resistint, però reconeix que “aquesta experiència de violència constant m’està canviant”. Cada com evita més llocs i més persones: “ara em relaciono més amb gent senegalesa o negra. I mira que al principi vaig fer un esforç gegant per no tancar-me i conèixer gent d’aquí, ho juro!”.

En Marley, com moltes altres persones que SOS Racisme atén al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), no va venir a fer una denúncia concreta, sinó a desfogar-se i a ser acompanyat: “No sé exactament què em va impulsar a anar al SAiD, potser la sensació que hi ha un cúmul de situacions que no sé com encarar”, indica. “Després de passar-hi, vaig sentir que la persona que tenia al davant m’escoltava de veritat i sabia de què li estava parlant. La motxilla que carrego va sortir-ne alleujada”, assegura.
Després d’aquests quatre anys a Catalunya, té un desig irrefrenable de marxar cap al Senegal per la ràbia que li genera aquesta situació: “Sento que estic venent la meva dignitat”, lamenta. I conclou: “Totes som diferents, però és fonamental que siguem iguals en els nostres drets, que ningú se’ls apropiï”.

 

Aquest text forma part de #RelatsReals, una col·laboració entre la ‘Directa’ i SOS Racisme, escrita per Mònica López. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Tots els fets que s’hi narren són reals.

Log in with your credentials

Forgot your details?