#RELATSREALS: Els altres vols de la vergonya

Era un dia especial. La Clàudia estava molt emocionada perquè per fi viatjava a Londres. I, tot i volar en low cost, ho feia per la porta gran: acompanyada del seu pare i estrenant passaport espanyol.


Des dels deu anys havia cultivat amb tendresa aquella il·lusió que ara prenia forma en els cinc sentits. Ja s’imaginava passejant amunt i avall per la Trafalgar Square, el Piccadilly Circus o el Hyde Park. Fins i tot podia escoltar les botzines dels cotxes que la sorprenien per l’esquerra i olorar el perfum de les autèntiques pies angleses. Un somni l’esperava a només dues hores d’avió.

 

RelatReal_Elsaltresvolsdelavergonya

Des dels deu anys havia cultivat amb tendresa aquella il·lusió que ara prenia forma en els cinc sentits.

Com volaven a Londres, fora de l’espai Schengen, van haver de passar el control de passaports. La Clàudia, amb satisfacció, va mostrar el seu passaport, nou de trinca, la prova legal que certificava que, finalment, després de molts anys d’haver viscut a Espanya, ella és espanyola a ulls de l’Estat. El policia va revisar el passaport i, en veure que totes les dades eren correctes, la va deixar passar sense dilacions. El seu pare també va passar amb normalitat, com la resta de passatgers.

Acte seguit, van adreçar-se a la cua d’embarcament. Anaven molt bé de temps, però ja hi havia alguna persona esperant dreta amb les maletes, i en dos minuts es va formar una cua ben llarga. Van assegurar-se que les maletes tenien les mides justes i quan els va tocar el torn, van entregar el bitllet i la documentació a l’hostessa, que les va observar amb estranyesa:

– Esperen aquí, por favor.

Sense fer-los cap pregunta ni donar-los cap explicació, va apartar-les de la cua i els va dir que s’esperessin. Confosa i sense saber ben bé com procedir, l’hostessa va demanar ajuda a una altra companya. Ho va fer sense discreció, davant mateix d’elles, donant per sentat que no l’entendrien:

– ¿Qué les pido?

– Pues pídeles la cuenta bancaria, la dirección y alguna otra cosa que tengan.

El seu pare es va posar molt nerviós:

– ¿Por qué estan haciendo esto?

– Por motivos de seguridad – es va limitar a respondre l’hostessa. La Clàudia se la mirava amb molta ràbia però va preferir esperar i obeïr. Estava molt indignada però en aquell moment no volia deixar escapar el somni d’anar a Londres per culpa de l’actitud d’aquella noia.

Ryanair va demanar disculpes a les passatgeres per si s’havien sentit discriminades en algun moment, però no va admetre que els protocols fossin racistes

En aquell aeroport, les mirades feien més mal que les paraules. Les persones de la cua contemplaven la Clàudia i el seu pare amb desconfiança, pensant que alguna cosa devien haver fet. L’hostessa les havia segregat de la cua i això havia suposat un estigma automàtic. Va comprendre que tant era que un paper la reconegués com a espanyola, sempre estaria exposada a topar-se amb fronteres de vidre alçades en base al seu color de pell.

Segurament, va pensar la Clàudia, aquella hostessa s’estava limitant a aplicar un protocol de la companyia o alguna cosa semblant, però podia decidir si obeir aquelles ordres racistes o no. I, desgraciadament, va decidir obeir-les. Després de quinze minuts de retenció, l’hostessa va demanar-li el DNI. Se’l va mirar i les va deixar passar, com si res no hagués passat.

Van ser només quinze minuts, però el cabreig encara aflorava al cor de la Clàudia quan van tornar de Londres. Allò no podia tornar a passar-li a ningú més. Per això, va decidir denunciar-ho al Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme Catalunya i fomentar el boicot a Ryanair entre les seves amistats, explicant la discriminació que ella i el seu pare havien patit.

Des del SAiD es va fer arribar una carta al Servei d’Atenció al Client de la companyia, demanant-los que reconeguessin l’episodi com un cas de discriminació per perfil ètnic i que corregissin els protocols necessaris per tal que no es tornés a repetir.

Ryanair va demanar disculpes a les passatgeres per si en algun moment s’havien sentit discriminades, però no va admetre que els protocols fossin racistes. Es limitaven a seguir les instruccions del Departament d’Immigració d’Anglaterra, per tal de prevenir viatgers impostors. Des de quan les aerolínies s’encarreguen del control migratori? No es tractava d’una tasca consagrada a la Policia Nacional?

 


Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que La Directa acollia en la seva edició en paper i que ara passa al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

0 Comments

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà

Log in with your credentials

Forgot your details?