#RELATSREALS: 42 segons d’infern racista

En Carles esperava, pacient, enmig de les Rambles, intentant esquivar les bafarades d’aire calent que sortien de la boca de metro de Liceu. Havia quedat a les tres de la tarda amb el seu amic, en Josep, que volia ensenyar-li un restaurant nou del barri. Anirien a menjar alguna cosa i xerrarien tranquil·lament, de tot i de res. “Quin bon dia que fa”, va pensar, mentre buscava l’escalfor del sol amb els ulls tancats.

En aquell moment, un cotxe de la Guàrdia Urbana es va aturar davant seu:

Documentación!

En Carles, un advocat que feia poc que havia arribat de Bangladesh i no dominava l’idioma, va treure el seu certificat d’empadronament de la cartera i el va oferir als agents. Era l’únic document que portava en aquell moment…

Entra al coche –li etzibà el policia– No respetáis a la autoridad –va remugar entre dents un cop asseguts dins el vehicle. L’agent que conduïa es va mantenir en silenci.

El cotxe va passar per sobre el passeig de vianants per creuar les Rambles i canviar de direcció i, després, es va aturar davant del número 43, la comissaria.

Quan el cotxe es va aturar, un dels agents el va fer baixar del vehicle i el va portar dins l’edifici, en una zona solitària, fora de l’abast de les càmeres de videovigilància

Quan el cotxe es va aturar, un dels agents el va fer baixar del vehicle i el va portar dins l’edifici, en una zona solitària, fora de l’abast de les càmeres de videovigilància. Per sorpresa, l’agent li va propinar un cop de puny a la cara que el va fer caure a terra. Recargolat de dolor, encara va encaixar una pluja de puntades de peu que va intentar frenar, de manera maldestra, amb braços i mans. Després d’aquella petita mort de 42 segons…

Ahora, levántate y vete de aquí.

En Carles, amb l’ànima feta miques i subjectant-se la mandíbula amb les mans, va abandonar les instal·lacions de la Guàrdia Urbana com va poder. Atordit, sense comprendre res, però amb por i un dolor immens, va seure a terra, a només uns metres de la comissaria. De sobte, va aparèixer en Josep, que, en veure que no arribava a la cita, l’havia estat buscant com un boig Rambles amunt, Rambles avall. Sense dir res, el va acompanyar corrent al CUAP Peracamps, el centre mèdic més proper, però immediatament els van derivar a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on en Carles va ser operat d’urgència per una greu fractura a la zona maxil·lar esquerra.

Dies després, va haver de seguir un procés de rehabilitació, que el va deixar tres mesos sense poder treballar. I, un any després, va ser ingressat novament per intolerància al clau que li havien implantat.

Amb tot, quan va ser capaç d’afrontar el que li havia passat, va anar a denunciar els fets a la comissaria de Mossos d’Esquadra, sempre acompanyat d’en Josep, que l’ajudava a comunicar-se ja que ell amb prou feines podia obrir la boca. Dies després, va decidir anar al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme per buscar suport. Després d’una llarga lluita judicial i tres arxivaments, el 29 de novembre passat es va celebrar el judici, que ha quedat vist per a sentència, a l’Audiència de Barcelona. SOS Racisme i la fiscalia, que s’ha sumat a l’acusació, demanen penes de fins a sis anys i mig de presó i una indemnització que arriba als 18.000 euros pels delictes de lesions i contra la integritat moral. SOS Racisme, com a acusació particular, demana que s’apliquin els agreujants de racisme i de condició de superioritat del policia.

El judici ha trigat cinc anys a celebrar-se. Fins ara, el dolor d’en Carles no només no ha estat reparat, sinó que, a més, ha hagut de suportar el patiment extra que suposa veure’s menystingut pel sistema judicial i menyspreat pels advocats de la defensa. La impotència i la tristor van poder amb ell durant el judici, quan explicava les conseqüències de l’agressió: a més del dolor físic que encara sent, li fa vergonya que algunes persones el vegin tal com és ara, amb el rostre marcat per l’impacte de la violència racista.

El seu advocat, Josep Granados, considera que la celebració del judici ha estat fruit d’un treball intensiu de seguiment per aconseguir que el jutge empatitzés amb en Carles i obrís la porta a les investigacions necessàries. Caldrà veure quina és la sentència per aquells segons d’infern racista que li van canviar la vida.

42segonsinfernracista

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

0 Comments

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà

Log in with your credentials

Forgot your details?