#REFLEXIÓ: Quan la policia menteix i la justícia és cega, on queda la ciutadania?

Persones agredides que esdevenen agressores. Denunciants que es transformen en denunciades. Perjudicades que passen a ser imputades. Víctimes que es converteixen en criminals.

Aquest és el tractament que reben per part de l’Administració de Justícia avui en dia ciutadans i ciutadanes que malauradament han estat víctimes d’una actuació policial ofensiva, agressiva i/o violenta. En definitiva, il·legal. Persones insultades, amenaçades, lesionades o detingudes sense causa legal per part d’agents de l’autoritat es converteixen gairebé automàticament en denunciades per falta de respecte o resistència a agents de l’autoritat, desobediència o atemptat contra l’autoritat, entre d’altres.

El cas més conegut actualment és el de Sergi García, un manifestant agredit pels Mossos d’Esquadra però pendent de judici acusat d’intentar agredir als agents. Les xarxes socials i alguns mitjans de comunicació han aconseguit que coneguem els injustos detalls d’aquest cas, però n’hi ha molts més que resten en l’anonimat.

El Servei d’Atenció i Denúncies per a Víctimes de Racisme i Xenofòbia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya conviu amb aquesta circumstància des de ja fa massa temps, sent quelcom normalitzat que els agents denunciïn a les víctimes de les seves pròpies agressions[i]. En Carlos F.F. va ser colpejat en una manifestació i amenaçat pels agents, “si vas a poner una denuncia puedes tener consecuencias”. Finalment va ser condemnat a pagar una indemnització al Mosso d’Esquadra que el va agredir. En Amadou B. T. va ser apallissat per quatre agents. La seva denúncia, però, es va arxivar, mentre que ha estat condemnat per haver tirat a terra al policia durant un suposat forceig.

A mode d’exemple, de 27 casos assumits pel SAiD el 2010[ii] en que s’havia donat una conducta irregular i racista dels agents de policia a persones immigrades, únicament 7 varen configurar-se com a procediments en que els agents mantenien solament el paper de denunciats. Dels restants 20, en 10 d’ells els policies havien denunciat a la seva víctima (donant-se, per tant, denúncies creuades) i en els altres 10 es jutjaven únicament denúncies interposades pels agents contra persones que tot i ser víctimes de comportaments irregulars dels policies no van atrevir-se a denunciar.

Però, per què els agents de policia denuncien a les seves víctimes? En aquest sentit, arribem des del SAiD a una innegable conclusió: les denúncies i acusacions formulades per agents de l’autoritat són dotades per l’Administració de Justícia de més credibilitat que les formulades per persones immigrades, i això els permet aconseguir l’absolució per les seves accions irregulars. En els últims tres anys no hem portat cap cas en el que es condemnés a un agent de policia ni que es sol·licités per part del fiscal la seva condemna.

Respecte als motius d’aquest tracte desigual per part de l’Administració de Justícia hi juga un paper important el principi o presumpció de veracitat,  del què en gaudeixen els policies. L’atribució que dóna aquest principi consisteix en què la paraula (declaració o testimoni) de qui en gaudeix, es presumeix com veraç i, per tant, preval sobre la paraula de la persona que no en gaudeix en el cas que les versions siguin contradictòries i no hi hagi altres proves. S’obvia, però, que tal i com ha assenyalat el Tribunal Constitucional en repetides ocasions, aquest privilegi no s’hauria de donar. Segons el Constitucional, les actes o denúncies dels agents de l’autoritat no gaudeixen de major rellevància que les altres proves, per això, ni han de prevaldre necessàriament davant d’altres proves que condueixin a conclusions distintes, ni poden impedir que l’òrgan judicial resolgui sobre una valoració conjunta de totes les proves existents.

La mala utilització d’aquest concepte jurídic, doncs, es configura en múltiples ocasions com un factor determinant per a justificar un tracte desigual.

Però, existeix una expressa voluntat per part de l’Administració de Justícia de tractar de manera diferenciada a les persones immigrades i als policies? Actualment, no s’ha observat cap instrucció o criteri preestablert en aquest sentit. Ara bé, tal i com recull el sociòleg Michel Wieviorka a “El espacio del racismo”, la característica principal del racisme institucional es configura en el fet de presentar-se de forma arrelada en les pràctiques rutinàries, en el funcionament de les organitzacions, configurant-se com una propietat estructural del sistema. La característica principal de la institucionalització del racisme és la dissociació entre l’actor i el sistema. En aquest sentit, la discriminació institucional no es manifesta de forma declarada, sinó que es configura com un conjunt de pràctiques que han adquirit una certa autonomia, una dinàmica pròpia. És aquí, doncs, on apareix la culpabilització del sistema, i la innocència dels individus (secretaris, oficials, fiscals i jutges), els quals semblen exempts de responsabilitat.

Quines són les conseqüències? El pas que separa el definir la violència policial contra les persones immigrades, de puntual i extralimitada a acceptada i institucionalitzada, depèn del comportament de les institucions que tenen entre les seves finalitats eradicar aquests tipus de pràctiques. La seva correcta actuació és quelcom determinant per acabar amb les irregularitats i abusos d’autoritat dels cossos de seguretat públics, així com per protegir la ciutadania d’aquestes pràctiques De no ser així, les conductes violentes queden impunes, circumstància que genera una percepció entre els agents de policia de legitimitat respecte a tals actituds, mentre que els ciutadans, estrangers o no, es sentiran desprotegits per la justícia i, per tant, encara més vulnerables a les agressions comeses pels agents de policia.

 

Josep Granados, advocat del SAiD de SOS Racisme, amb la col·laboració de Jose Peñín, portaveu de SOS Racisme




[i] Per aquest motiu en moltes ocasions, a part de portar casos en que el SAiD exerceix d’acusació particular contra agents de policia, el Servei assumeix casos en que existeixen denuncies creuades (ambdues parts són denunciants i denunciades), així com casos en que únicament exercim la defensa: ciutadans que arriben amb una citació judicial com a denunciats per agents policials i que no varen denunciar, tot i la possibilitat i conveniència de fer-ho, per por a represàlies o conseqüències negatives en relació a la seva situació administrativa o per desconfiança amb el sistema de justícia.

[ii] Estudi “,El comportament del ministeri fiscal en els procediments penals entre immigrants i agents dels cossos de seguretat pública a la província de Barcelona durant l’any 2010. Investigació sobre l’existència de tracte discriminatori en l’actuació del ministeri públic de justícia”  realitzat per Josep Granados, advocat.

0 Comments

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà.

Log in with your credentials

Forgot your details?