Pèrdua de valors: un camí sense retorn?

Publicat a el diari Público, a la secció Tribuna, el divendres 7 de maig del 2010

Pèrdua de valors: un camí sense retorn?

Que estem immersos en una crisi econòmica com feia dècades que no patíem, ningú ho posa en dubte. Se sap pel nombre de persones que es troben a l’atur, que no poden pagar la hipoteca o que van acumulant deutes. Aquesta crisi econòmica ha vingut de la mà d’una crisi política, en la qual els governs semblen no posar les mesures adequades o almenys no les necessàries sota els ulls del poble. I, irremeiablement, aquestes crisis, l’econòmica i la política, ens condueixen a una crisi social i de valors.

Aquesta crisi de valors que estem patint no es pot mesurar en fets tan concrets i tan propers a la ciutadania, però en canvi, ens afecta d’una manera més profunda i transversal. Quan parlem de crisi de valors parlem de posar en dubte l’Estat del Benestar, dues paraules que donen nom a una fita que hem aconseguit entre tots i totes al llarg de molts anys: que tothom tingui coberts els drets bàsics i fonamentals, és a dir, tenir dret a atenció mèdica i ensenyament gratuït, per exemple. Quan parlem de crisi de valors, parlem d’acceptar la vulneració dels Drets Humans, un altre gran nom per quelcom intangible i llunyà per a moltes persones, però que recull aspectes tan vitals com el dret a la vida, a la llibertat, a la seguretat, a la igualtat davant la llei, entre d’altres.

I com es manifesta aquesta crisi? Doncs, per exemple, podem parlar del padró i de l’intent d’utilitzar-lo com a eina de control i de cacera de les persones sense papers. Part de la polèmica ha girat al voltant de la legalitat o la il•legalitat de la proposta, i sense menysprear l’argumentari jurídic, que és de gran importància, hem trobat a faltar l’anàlisi més contundent des de la perspectiva humana. No en va, estem parlant d’una retallada de drets, del fet que el nostre Estat de Benestar deixi de garantir els drets fonamentals a algunes persones. On queda el model d’Estat de Dret i democràtic quan es classifiquen els veïns i veïnes d’un municipi segons la seva situació administrativa? És que els documents et fan ser més o menys persona? Aquest és un pas més en la fractura social i en la separació entre “ells i nosaltres”, mentre ens permetem el luxe de privar de drets bàsics, oblidant quelcom tant important com és la condició humana.

Ens mirem amb gran preocupació els fets dels darrers mesos: els fets de Vic, Cunit, el Vendrell, Badalona… I no tant els fets sinó els discursos que han generat i les opinions del carrer atiades per alguns polítics i líders d’opinió, cada cop més nombrosos. I ens recorda amb temor les estratègies sociopolítiques dels qui als anys 30 van aconseguir posar el nazisme al govern d’un país com Alemanya, amb el vot i suport de la majoria del poble.

A qui estigui fent escarafalls i ens vulgui titllar d’alarmistes, li demanem que faci un petit d’exercici de memòria i hi reflexioni: la criminalització d’una part de la població i la progressiva culpabilització de tots els mals de la societat; la retallada dels seus drets i posar en dubte el seu caràcter de ciutadans; retenir-los i apartar-los de la societat, deportar-los en el millor dels casos o provocar la seva fugida en massa…Tot això va succeir a l’inici d’un procés que va poder culminar en els camps d’extermini massiu perquè la majoria de la població havia après a girar els ulls cap a una altra banda. No és amb la intenció de ser alarmistes, però creiem que en aquest moment tan delicat que vivim, és oportú recordar.

El discurs de l’extrema dreta avui, com ho va fer ahir, cala amb profunditat i rapidesa en la classe social treballadora que pateix la crisi a la seva pell, i que rep el suport de les classes dominants perquè els convé mantenir el poder d’uns sobre uns altres. Les estratègies que utilitza són l’apologia de la xenofòbia i la incitació a l’odi entre col•lectius, acompanyat per una retallada de drets i llibertats, que comença amb les minories ètniques i s’escampa entre altres grups de la nostra societat, com ja sabem.

El racisme és un dels indicadors més significatius que la democràcia no funciona, perquè s’estan discriminant les persones amb motiu del seu origen, color de pell, ètnia, cultura o religió. Aquesta discriminació parteix de la idea de superioritat d’una persona o grup per sobre d’una altra, de no reconèixer l’altre com a igual, i dóna peu a retallar els seus drets i les seves llibertats; una vulneració que no hauria de tolerar un estat democràtic.

És clar que Catalunya està patint una creixent escalada racista, els fets ho demostren. I aquest càncer que s’escampa com una taca d’oli, té el seu gran poder en la capacitat de ser acceptat i alimentat per nosaltres mateixos. En el moment que els ciutadans i ciutadanes ens autoclassifiquem en persones de primera i de segona categoria i acceptem, i fins i tot reclamem!, que a veïns i veïnes nostres els retallin els drets, en comptes d’unir-nos per fer-nos més forts en la batalla per construir una societat cohesionada i forta, estem morts. Nosaltres mateixos estem actuant com un corcó de les bases de l’Estat del Benestar i estem debilitant la nostra societat i la mateixa Democràcia. Si continuem reclamant la negació de drets als altres, amb quins arguments podrem reclamar quan també ens retallin els nostres, perquè la crisi obligui a retallar pensions, posem per cas?

És hora que la societat civil, és a dir, els veïns i veïnes, treballadors i treballadores, de manera individual o sumant-nos en moviments socials, diguem PROU; que lluitem per la societat que volem, que no pot ser una societat de por i de repressió, sinó una societat en la què es visqui en llibertat, amb igualtat de drets i d’oportunitats, i en la qual cada persona sumi.

0 Comments

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà

Log in with your credentials

Forgot your details?