#RELATSREALS: Demanar permís per viure en la regularitat

Ja fa dies que la Laura torna a sentir un nus a l’estómac. El seu permís d’estudis està a punt de caducar i aviat haurà de tornar a embarcar-se en l’odissea de renovar els papers. En aquesta nova entrega, els #RelatsReals ens expliquen una història de buroexclusió, en suport a totes les “Laures” sotmeses i vulnerades pel racisme institucional, i en suport a #elRacismeEnsTanca.

Buroexclusió i racisme institucional als Relats Reals

Il·lustració de Mercè Morena per La Directa

Tot i que va venir a Barcelona per formar-se en un nou camp professional, ara ja en té prou d’estudiar. Però és conscient que buscar un altre curs és l’única manera que té de seguir vivint de forma regular a la ciutat per tercer any consecutiu. Haurà de trobar-lo i inscriure’s, quin remei. Després, es plantarà cada matí a les set davant de l’ordinador, durant mínim quinze dies, per veure si troba cita prèvia a través de la web d’estrangeria i, si no ho aconsegueix i desespera, sap que sempre té la mala opció de pagar diners a una d’aquelles persones que aconsegueixen cites de manera fraudulenta.

Una vegada hagi presentat tots els papers, probablement davant d’una funcionària tibada i cruel que actuarà amb discrecionalitat, haurà d’esperar un màxim de tres mesos per obtenir la resolució

Un cop aconseguida la cita, haurà d’esbrinar quins papers ha de presentar. A tothom se li fa difícil d’entendre, fins i tot a ella, que té estudis universitaris. Segur que haurà de presentar una justificació assegurant que té mitjans econòmics per sobreviure a Espanya durant el temps que durin els propers estudis, per exemple. Una vegada hagi presentat tots els papers, probablement davant d’una funcionària tibada i cruel que actuarà amb discrecionalitat, haurà d’esperar un màxim de tres mesos per obtenir la resolució. Favorable o no favorable. Si és favorable, haurà de tornar a demanar cita perquè li prenguin les empremtes dactilars. Evidentment, aconseguir cita serà igual de difícil que en la primera ocasió. Un cop registrades les empremtes, esperarà un altre mes a rebre el NIE. Tot plegat, sis mesos, pel cap baix.

Durant aquest procés expressament lent i descoratjador, no podrà sortir del país, ja que per uns mesos la seva situació administrativa caurà en uns llimbs legals. Viurà amb por a ser identificada i haurà de mesurar bé els riscos que pren en la seva quotidianitat com a activista social.

En paral·lel, s’exposarà a perdre la feina a temps parcial que havia aconseguit els últims mesos, després d’un llarg procés que va comportar un alt grau d’implicació i confiança per part de l’empresa. “Sento les molèsties que us estic causant”, repetia constantment a la directora mentre tramitaven el permís de treball. Malgrat que aquell complicat procés no l’havia dissenyat ella, la Laura se sentia culpable i molt incòmoda per estar “ocupant el lloc de feina d’una altra persona”. De seguida es treia aquelles cabòries del cap, però sempre hi havia algú que s’encarregava de recordar-les-hi. La gestoria de l’empresa, sense anar més lluny, va insistir a la directora perquè contractessin algú local en comptes d’ella.

Mentre en els despatxos es decideix si l’Estat dóna o no el beneplàcit a la Laura, infantilitzada a través de la Llei d’Estrangeria, ella haurà de fer equilibris per no caure al pou de la incertesa

Amb tot, si mira cap endavant, veu una muntanya de paperassa que només podrà saltar demanant permís. Permís per ser considerada mereixedora de drets fonamentals. Mentre en els despatxos es decideix si l’Estat dóna o no el beneplàcit a la Laura, infantilitzada a través de la Llei d’Estrangeria, ella haurà de fer equilibris per no caure al pou de la incertesa. Les peces del seu trencaclosques vital penjaran d’un fil, tremoloses davant factors externs que s’escapen del seu control.

“Tot està dissenyat perquè t’acabis cansant i marxant”, assegura la Laura. A més, s’inverteix la càrrega de la culpa: “Passes per un procés que et fa sentir sola, inferior i responsable de la teva situació, quan en realitat només ets un titella a mercè de l’Estat”. “A més, quan et concedeixen el permís, sembla que hagis de gaudir de la legalitat com si fos un regal en comptes d’un dret”.

Malgrat que hi ha pensat molt, a la Laura li segueix impressionant que la “buroexclusió” estigui conceptualitzada com a tal. És a dir, que es pronunciï obertament aquesta paraula per referir-se a una característica intrínseca d’un sistema que exclou un gran nombre de persones a través d’un sofisticat mecanisme que està molt ben identificat, tant pels partidaris com pels detractors. Fins quan?

 


Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara passa al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

El Racisme Qui Som ¿Que Fem? Informat't SAID Actua
La problemàtica Objetiu Campanyes Notícies Publicacions Servei d’Atenció i Denúncia Activisme
Testimonis Una mica d'historia Històric de campanyes Posicionaments ·Informes Donació
Informació pràctica Transparencia Formació Multimèdia ·Memòries Associa't
Premsa ·Revista Colors
Butlletí ·Relats Reals

Log in with your credentials

Forgot your details?