#REFLEXIÓ: Maletes invisibles

SOS Racisme ha estat al Teatre Lliure donant informació sobre la lluita contra els CIES al públic de “Un trozo invisible de este mundo“, que va finalitzar el 29 de setembre. Agraïm al teatre i als responsables de l’obra per donar-nos aquesta oportunitat. Compartim el text de l’Alba Gómez i la Mar Carrera, activistes de l’entitat, recollint les seves sensacions després de veure l’obra, altament recomanable.

L’obra Un trozo inivisible de este mundo comença en una sala desengelada de recollida d’equipatges, en un espai de trànsits, on les maletes -mida XL, petites, roses, fosques, estampades- s’amunteguen al final d’una cinta transportadora en un desordre desacompassat que recorda la humanitat.

Els mons invisibles de cinc personatges amb maletes personals ben diferents afloren en la peça teatral escrita per l’actor i dramaturg Juan Diego Botto i dirigida per Sergio Peris-Mencheta, representada durant el setembre al Teatre Lliure de Barcelona. Una obra teatral sobre la immigració, l’exili, els somnis i el compromís, inspirada en històries reals.

El director, Peris Mencheta, considera que una persona “migrant” és “tot aquell/a que es mou, transita, que busca, que no s’acontenta, que posa en dubte i es posa en dubte” (…); “aquell/a que permanentment no pertany, que a cada estona reinventa casa seva, que es reinventa en cada casa, que començant de zero, reneix”.

L’obra podria reproduir els clixés sobre què és emigrar, les vicissituds de les persones que emprenen un viatge que els ha de portar obligatòriament a una vida millor, sense la qual no hi ha retorn possible. En canvi, l’espectador/a topa amb cinc personatges rodons que verbalitzen anhels i dubtes gens arquetípics. El primer, un home amb opinions racistes sofisticades, forjades en una pretesa bona educació. El segon, un immigrant argentí que treballa precàriament a l’Estat espanyol i envia diners a la seva dona per muntar un bar. La tercera persona, una emigrant que va passar pel Centre d’Internament per a Estrangers on va morir la congolenya Samba Martine. Encara un quart monòleg, un oncle delator, torturat durant la brutal repressió del dictador argentí Jorge Rafael Videla i el cinquè, un alter ego de Juan Diego Botto, que representa un nebot del penúltim personatge.

Quatre dels cinc monòlegs són interpretats pel mateix Botto, que els basteix amb pinzellades autobiogràfiques. Un petit Juan Diego que un bon dia, quan només tenia tres anys,  va haver d’exiliar-se després de perdre el seu pare (un dels 30.000 desapareguts a mans de l’estat argentí). Va ser aquest un viatge diferent al dels mal anomenats “immigrants econòmics”? Era distinta la maleta de Botto de la que portava Samba quan va arribar a l’Estat espanyol?

El tercer monòleg, interpretat cirurgianament per l’actriu Astrid Jones, és un petit homenatge a Samba Martine, una congolenya de 32 anys que va morir el 19 de desembre de 2011 al Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) d’Aluche, per manca d’assistència mèdica. Tot i que a l’obra això no consta, Samba primer va passar per un Centre d’Estada Temporal per a Immigrants (CETI), però a causa de la sobreocupació del mateix, va ser traslladada a Madrid. En el cas que havia impulsat la família de Martine, l’acusació popular de l’associació Ferrocarril Clandestino i SOS Racisme, i que es va arxivar fa un any, es va saber que al CETI sí que sabien que aquesta ciutadana era seropositiva. Al CIE, però, només va rebre tractaments inadequats, i després de visitar el servei mèdic del centre en dotze ocasions, va morir. Ara bé, segons el jutge, “els errors de diagnòstic no són tipificables com a infracció penal menys que constitueixin una equivocació inexcusable”.

Juan Diego Botto, per coincidències vitals, va poder assistir als funerals de Samba Martine: En el seu enterrament estava la seva mare. Entre llàgrimes va repetir aquesta frase una i una altra vegada ‘jo que t’he parit, no et puc abraçar; jo que et vaig veure créixer, no et puc abraçar’. Les seves paraules van fer retrunyir les meves orelles durant dies. Vaig decidir aleshores escriure alguna cosa al respecte. Després, van arribar els canvis legislatius que afectaven les persones immigrades i aleshores les ganes d’escriure van créixer fins a fer-se necessitat. ”

El resultat, un tercer monòleg -recollit, com els altres en l’obra Invisibles, publicada recentment per Botto- que com en la resta de textos de l’obra abraça les contradictòries  relacions familiars.

Un trozo invisible de este mundo és moltes coses, però Peris Mencheta s’atreveix a traçar-ne algunes. És una obra retrat dels “Marco Polos moderns”, i “de pas, un homenatge als nostres pares i mares, àvies i avis,…els que van haver de marxar, els que mai més van tornar…i els que es van quedar esperant….; i encara un altre “de pas”, una obra ben útil pel context actual: “un recordatori que demà ja és avui, i que en qualsevol moment ens toca fer les maletes i marxar”.

Text de Mar Carrera i Alba Gómez
El Racisme Qui Som ¿Que Fem? Informat't SAID Actua
La problemàtica Objetiu Campanyes Notícies Publicacions Servei d’Atenció i Denúncia Activisme
Testimonis Una mica d'historia Històric de campanyes Posicionaments ·Informes Donació
Informació pràctica Transparencia Formació Multimèdia ·Memòries Associa't
Premsa ·Revista Colors
Butlletí ·Relats Reals

Log in with your credentials

Forgot your details?