#NOTÍCIA: “Em van detenir sense cap motiu a la porta de casa meva”

El diari Ara recull el relat d’en Mahbubur, un jove de Barcelona que pateix les conseqüències d’una política migratòria injusta i racista. El SAiD porta una denuncia d’un dels fets que relata a la notícia. Recomanem llegir la seva interessant experiència. Tot el nostre suport.

El Mahbubur explica que el van mantenir aïllat tota una nit a comissaria sense deixar-li avisar el seu pare i sense poder fer un examen que tenia l’endemà.”

El Mahbubur Abbas només té 18 anys, però ha viscut molt més que altres nois de la seva edat. Va arribar a Barcelona des de Bangla Desh el juny del 2009, seguint els passos del seu pare, que treballava com a cuiner a la capital catalana, i des de llavors la seva vida ha sigut una cursa d’obstacles constant. Malgrat això, no ha abandonat mai les seves ganes de llaurar-se un futur millor. Ha aconseguit matricular-se a un grau superior d’administració i finances i, tot i que el seu pare va decidir tornar al Sud-est Asiàtic i s’ha quedat sol, ara ha aconseguit un permís de residència per a un any. “Amb la meva edat molta gent pateix i es perd pel camí. Jo no m’he perdut i tinc molt clar que l’esforç sempre té la seva recompensa”, diu orgullós, per explicar com valora cadascun dels passos que ha fet. El Mar, com l’anomenen els seus amics i ell mateix es presenta, també té molt clar que després d’haver crescut a Barcelona no té cap intenció de tornar a Bangla Desh.

“No sabia parlar l’idioma. Em va costar molt adaptar-me i durant els primers sis mesos vaig plorar cada nit”, recorda sobre la seva arribada a Barcelona. Només tenia 12 anys i va trigar gairebé un any més a anar a l’escola. De fet, al principi només sortia de casa si era acompanyat d’altres nens del seu país, perquè eren els únics amb qui podia parlar. El primer curs escolar no va ser fàcil, i, llevat de l’assignatura d’educació física, on diu que era el millor de la classe, ho va suspendre tot. Una aula d’acollida i les classes extraescolars a la Fundació Adsis el van ajudar molt, explica agraït, també pel suport jurídic que li van oferir quan tot es va capgirar.

Font: FRANCESC MELCION pel diari Ara

Batuda policial

El Mahbubur es va quedar sense permís de residència l’abril del 2013. L’hi van retirar perquè l’Estat va considerar que el seu pare, que amb la crisi s’havia quedat sense feina, no tenia prou ingressos per mantenir-lo a ell. “No és una cosa humana. ¿On se suposa que ha d’estar un fill si no és amb els seus pares?”, es pregunta encara perplex, i reclama que la llei d’estrangeria tingui en compte aquestes casuístiques. Ell, que tot i quedar-se sense papers va seguir estudiant, tornava una nit a casa quan es va trobar una patrulla de la Policia Nacional que li va demanar els papers, que tenia caducats.

Va ser l’octubre de l’any passat, recorda. Feia dos mesos que havia fet els 18 anys i, per això, quan els agents van comprovar que no tenia la documentació en regla, el van detenir. “Em van ficar en un cotxe com si fos una mercaderia. Em van prendre la cartera, el mòbil i les claus, i no vaig poder avisar el meu pare”, explica. El seu pare el va buscar angoixat a casa dels seus amics, sense saber on havia anat a parar. Des del Raval el van portar a la comissaria de Sant Martí, i allà el van interrogar, juntament amb més sensepapers que havien enxampat la mateixa nit. Ell va explicar que tenia un examen l’endemà, un dels més importants del grau mitjà de comerç que estava acabant, però no n’hi va haver prou perquè el deixessin marxar. Després d’hores tancat i amb els nervis a flor de pell, només la visita d’una advocada li va permetre tornar a sortir al carrer l’endemà. Òbviament, no va arribar a examinar-se, però va tenir la sort que el professor va acceptar repetir-li la prova. Va aprovar i és per això que ara cursa el grau superior.

La detenció el va fer enfadar tant que va contactar amb SOS Racisme. Una de les portaveus, Jose Peñín, explica que presentaran una reclamació patrimonial al ministeri d’Interior “per identificació per perfil ètnic i detenció il·legal”. La llei d’estrangeria fixa que les detencions han ser durant el mínim temps possible per identificar les persones i que només es pot allargar si hi ha una ordre d’expulsió. El Mar “es va identificar al moment, no calia detenir-lo i portar-lo a dependències policials”, assegura Peñín, i a més no era sospitós de cap delicte. La seva retenció es va fer només pel seu perfil ètnic, denuncia.

Un fals mite

L’exemple del Mahbubur és un dels rostres que s’amaguen darrere de l’últim informe de l’OCDE Indicadors d’integració dels immigrants, un document que explica com ho tenen de difícil als països occidentals els immigrants i els seus fills en comparació amb la població nadiua. “És fals que rebin més ajudes perquè, en gran mesura, ni tan sols tenen papers”, recorda Peñín. En un context en què el permís de residència va molt lligat a obtenir una feina, i davant d’una crisi que ha destruït una part important de l’ocupació, es genera un bucle del qual és molt difícil sortir, afegeix.

El Mahbubur és només un cas, molt clar, per entendre les complicacions a què han de fer front aquestes persones. Ell, que acaba d’aconseguir un permís de residència per a un any, es mostra radiant: “Aconseguir els papers és sentir que realment vals”, diu. Ho valora perquè fa anys que s’ha hagut d’enfrontar contínuament a processos jurídics i burocràtics que no entenia. La realitat no és tan dolça, completa Peñín, perquè per poder renovar aquest permís el Mahbubur haurà de trobar una feina a temps complet. Això, d’una banda, dificulta encara més que pugui continuar la formació i, de l’altra, l’obliga a acceptar feines mal remunerades o per sota de la seva qualificació. Precarització laboral forçada, diu la membre de SOS Racisme.

El Mar vol ser “empresari”. Ho diu ple d’esperança per un futur millor. Fa quatre mesos que va quedar-se sense cap familiar a prop, però diu que no se sent sol. Els seus viuen prop de la ciutat de Sylhet, i gràcies a les noves tecnologies hi pot mantenir un contacte regular. Explica que es preocupen pel seu futur, però ell sempre els diu que està bé, per molts entrebancs que es trobi. No deixa d’agrair tot el suport que ha rebut, també de l’Obra Social Sant Joan de Déu, que ara li ha permès tenir un habitatge on viure.

Només fa un prec: que a cap menor li impedeixin estar amb el seus pares per una qüestió d’ingressos. “S’ha de legislar tenint en compte els drets de les persones” i si viuen amb la seva família, afegeix Peñín. Després d’una hora parlant amb el Mahbubur Abbas és impossible no veure’l com un actiu. “Actualment, per a mi un nou dia sempre és millor que l’anterior”, argumenta, feliç, perquè per fi ha aconseguit un permís de residència legal per a un any.

Noticia al diari Ara.

0 Comments

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà

Log in with your credentials

Forgot your details?