La nova entrega de la sèrie Relats Reals exposa el cas d’una dona que va patir insults racistes i una agressió amb un esprai sortint de l’estació de Ferrocarrils de la Generalitat de Pàdua, a Barcelona, i les dificultats que va tenir a l’hora d’interposar una denúncia a la comissaria policial, davant d’uns agents que posaven en dubte la seva versió dels fets. L’episodi il·lustra com la manca de formació i eines adequades fa que les víctimes d’agressions racistes no rebin un tracte òptim a les comissaries.
L’Eva va néixer a l’Equador, però viu a l’Hospitalet del Llobregat des del 2002. Tot i que ara està jubilada, ha treballat fent feines domèstiques, de neteja i cura. A Catalunya hi té la seva família: una germana, la seva filla i tres néts.
Un matí d’agost, l’Eva, es disposa a agafar l’ascensor per pujar de l’andana al vestíbul de la parada de Ferrocarrils de la Generalitat de Pàdua. En el moment de prémer el botó topa amb la mà d’un senyor. Ella ràpidament li demana disculpes, però ell no diu res. Un cop a dalt, quan l’Eva es disposa a sortir, el mateix senyor li barra el pas i li diu “tu no surts primer, surto jo. Marxa al teu país, aquí anem nosaltres primer”. L’Eva li demana que no l’insulti, però el senyor la segueix increpant: “sudaca de merda, et fotré una hòstia que t’enviaré al teu país”.
Com que els insults i els crits segueixen, l’Eva decideix quedar-se enrere i deixar que l’home faci el seu camí. Ja sortint de l’estació, a les escales que duen al carrer, el senyor, que es troba quatre esglaons per davant, es gira de sobte i ruixa la cara de l’Eva amb un líquid que s’havia tret de la maleta. L’home surt corrents.
L’Eva corre a buscar una cafeteria: necessita rentar-se la cara perquè té líquid als ulls i li couen. Però no n’hi ha prou: no veu res i els ulls li fan molt de mal, per tant decideix acudir a l’hospital més proper. Un cop fora de l’hospital, amb l’informe mèdic a la mà i amb el suport i acompanyament de la seva filla, se’n van a interposar la denúncia a la comissaria dels Mossos de les Corts.
Però posar la denúncia no va ser fàcil. L’Eva no es va sentir acompanyada, ni entesa, ni cuidada com a víctima d’una agressió racista, sinó al contrari. Va haver de justificar la seva declaració davant l’actitud dels agents de policia que li preguntaven si realment el senyor l’havia insultat tantes vegades.
Lamentablement, aquesta situació no és extraordinària. Sovint a les comissaries no hi ha un tracte adequat a les persones que han patit una situació de racisme. En moltes ocasions el racisme no s’identifica com a motivació i/o element principal de l’agressió viscuda. Manquen eines i formació perquè els agents puguin acostar-se i atendre a la persona amb cura i sensibilitat, respectant de forma escrupolosa els seus drets i comprenent el trasbals i ansietat que pot estar patint en aquell moment.
Uns dies més tard, la filla de l’Eva es va informar de l’existència de SOS Racisme i va insistir a la seva mare en què hi anés a denunciar el cas: “no podem deixar que això continuï passant, mama!”. Des de Servei d’Atenció i Denúncia SOS Racisme s’ha assumit la representació i acompanyament de l’Eva en la seva denúncia penal i, de moment, s’està a l’espera d’esbrinar la identitat de l’autor dels fets. Esperem que els Mossos d’Esquadra posin els esforços necessaris per trobar aquesta persona perquè aquesta mena d’agressions racistes i gratuïtes no quedin impunes.
Malauradament aquesta situació no és aïllada. Es tracta d’agressions racistes i gratuïtes que es donen regularment i que, per diferents raons, queden impunes: a vegades no es disposa de la prova (no en aquest cas), no es compta amb testimonis perquè no sempre les persones que ho veuen es volen implicar o prefereixen mirar cap a una altra banda. I en moltes ocasions les persones que han estat agredides no saben que poden denunciar aquesta mena de situacions, o senten por.
L’Eva ha decidit denunciar, perquè pensa que igual que li han fet a ella li poden fer a una altra persona. Però aquesta valentia no li torna la tranquil·litat amb la que sempre, des de fa 17 anys, s’havia mogut pels carrers de la ciutat. No pot evitar sentir estrès cada cop que ha d’agafar el metro o els ferrocarrils, té por que li torni a passar. Camina pendent, mirant als costats, perquè encara se sent amenaçada.
*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acull en la seva edició web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.
