Lectures recomanades pel dia del llibre

Les persones que llegeixen viuen menys… Enganyades, explotades, conformades. És un lema que agafem prestat de l’Espai Contrabandos i que compartim. I com volem (i us desitgem) viure carregades de coneixements i amb gran capacitat crítica per fer més forta la lluita antiracista, hem recollit les recomanacions de les persones del Consell per un dia tan especial com avui. D’aquesta manera coneixeu les persones de l’òrgan de govern de l’entitat, a la vegada que ampliem la llista de lectures pendens. Feliç Sant Jordi i feliç dia del llibre a tothom!

 

Na Susan Kalunge, llicenciada en dret, activista afrofeminista i vocal del Consell, recomana que llegim Tothom hauria de ser feminista de Chimamanda Ngozi Adichie.

Tothom hauria de ser feminista, Chimamanda AdichieEs tracta d’un assaig curt però contundent fruit de l’adaptació de la xerrada TEDTalk “We Should All Be Feminist” que va realitzar l’autora l’any 2013. El llibre versa sobre el significat de ser feminista en el segle XXI.

L’assaig per tant, és un al·legat feminista a la llibertat i igualtat, imprescindible per entendre el món en el que vivim i el futur de la nostra societat. També és important perquè posa el focus a l’Àfrica i el reconeix com a agent participant del moviment feminista, a vegades, malauradament oblidat.

El llibre transmet molta força de missatge quan ens planteja preguntes sobre premisses que tenim establertes com a societat. Per tant, el relat ens interpel·la a qüestionar-nos aquest “status quo” predeterminat i ens anima a canviar les coses per assolir un món millor. L’última frase de l’assaig així ho estableix: “Tots nosaltres, dones i homes, ho hem de fer millor”.

 

La Mònica López, periodista, comunicadora i vocal del Consell, recomana: “Una autobiografia”, de l’Assata Shakur i introducció d’Angela Davis.

Una autobiografia, Assata ShakurL’autobiografia d’Assata Shakur mostra el brutal impacte que el racisme va tenir sobre ella i sobre totes aquelles persones que als anys seixanta als EUA van posar el cos i fins i tot la vida pel somni revolucionari. Un somni reprimit a base de difamació, sabotatge i criminalització de les organitzacions nacionalistes negres i dels seus líders. Assata Shakur, a través del relat sincer de les seves experiències personals, desmenteix la temible imatge que els mitjans de comunicació i l’Estat havien projectat sobre ella. Amb enginy i tacte, explica perquè va acabar sent activista i fa una crítica de les virtuds i les debilitats dels grups revolucionaris, tant dels negres com dels blancs. Després de llegir el llibre, veig en l’Assata una dona forta, que ha viscut gran part de la seva vida entre l’espasa i la paret: la injustícia i el coratge.

 

 

En Karlos Castilla, Doctor en Dret especialitzat en Drets Humans i Internacional i vocal, aconsella llegir: “El color de la justicia. La nueva segregación racial en Estados Unidosescrit per Michelle Alexander

El color de la justicia, de Michelle AlexanderLa autora (una abogada negra) pone en duda, y la realidad lo ha confirmado, que con la llegada a la Presidencia de Estados Unidos de una persona negra (Obama) se podía proclamar el final del racismo en ese país. Para ella, el aumento del encarcelamiento masivo de personas negras en Estados Unidos a partir de la llamada “guerra contra la droga” es tan sólo una nueva etapa de discriminación legalizada e institucionalizada que tiene sus orígenes históricos primero con la esclavitud, luego con las conocidas como leyes Jim Crow, la segregación, el terror del Ku Klux Klan y la brutalidad policiaca. El libro es un muy interesante acercamiento al sistema de justicia de Estados Unidos desde una perspectiva fuera de lo tradicional de los estudios jurídicos, mostrándolo como un sistema contemporáneo de control permanente por la enorme disparidad racial en el castigo penal en Estados Unidos. El libro es al final una invitación a reflexionar y analizar todos los sistemas de justicia en todas las latitudes del mundo sin olvidar cómo y porque llegan ante estos los grupos históricamente discriminados.

 

L’Ignasi Torrent, treballador social i secretari del Consell, ens recomana: Maus: relat d’un supervivent d’Art Spiegelman.

Maus, de SpiegelmanLa meva recomanació és un clàssic de la novel·la gràfica, premi Pulitzer 1992.
El llibre descriu apassionadament la història de Vladek Spigelman, un jove jueu perseguit i represaliat pels nazis. El seu autor, Ars Spigelman, relata amb la naturalitat de qui ha crescut amb una història, les peripècies del seu pare, que viu i sobreviu al terror nazi, empescant-se-les per a passar, dia a dia, fins que el règim de Hitler és derrotat.
Especialment original la recreació dels personatges, representats per animals, en els que els jueus són ratolins i els alemanys son gats, els polacs porcs, francesos granotes… però hi trobem també cèrvols, gossos…
Una novela perfecta per coneixer de primera ma el terror i la barbàrie de les atrocitats comeses pels nazis en contra del poble jueu.
Perquè cal conèixer la història per no repetir-la, perquè el racisme, en forma d’antisemitisme o en qualsevol de les seves facetes és letal. I qui no s’ho cregui, que comenci per llegir aquest llibre, testimoni d’un dels episodis més foscos de la nostra història contemporània.

 

Na Marilda Sueiras, advocada i vocal del Consell, ens aconsella llegir: “El diablo en la cruz de Ngūgī wa Thiong’o

El diablo en la cruz, de Ngūgī wa Thiong’oUna ficción para reflexionar sobre el colonialismo, los tentáculos del poder y las formas de dominación de personas y pueblos enteros, poniendo en el punto de mira el capitalismo (blanco) y el patriarcado.

Ngūgī wa Thiong’o escribe sin tapujos desde la celda de la cárcel de máxima seguridad de Kamiti (Nairobi, Kenia) en la que estuvo encerrado por sus ideas a finales de los 70. Allí, plasmó en gikuyu –una de sus lenguas maternas– y sobre papel higiénico, una demoledora crítica del imperialismo británico en Kenia.

A través de cinco personajes, el autor sigue la evolución de la protagonista, una joven de Nairobi que quiere perseguir sus ambiciones en un mundo de hombres, y reflexiona sobre el expolio de África por parte de Europa.

Ngūgī wa Thiong’o, desde entonces exiliado, es una eminencia mundial del pensamiento decolonial y un gran defensor del uso de la lengua nativa por los autores africanos –en lugar de la lengua colonial impuesta–, como gran vehículo de la sabiduría ancestral de los pueblos colonizados que representa.

 

La recomanació de l’Edo Bazzaco, sociòleg i vocal del Consell, aconsella “Crítica de la razón negra” de l’Achille Mbembe.

Critica de la razón negra, Achille MbembeAmb tanta (i bona) novela, faltava un assaig…. aquí va. És l’última traducció a castellà d’un assaig de Achille Mbembe, sens dubte un dels pensadors claus en la reflexió postcolonial i decolonial actual. Per la seva riquesa, complexitat i els diferents nivells de reflexió que proposa, és difícil definir aquest treball, que dona continuïtat a la reflexió desenvolupada pel mateix autor en obres anteriors, com per exemple «Necropolítica» (la podeu trobar aquí, traduïda al castellà).

A partir d’un anàlisi extremadament acurat dels mecanismes de dominació i construcció del subjecte negre durant la colònia, Mbembe anuncia allò que anomena l’«esdevenir negre del mon», és a dir el conjunt de processos mitjançant els quals el capitalisme del segle XXI està reconfigurant i expandint de manera global la noció de «negre»: un subjecte separat, segregat, constantment produït i deshumanitzat mitjançant les noves tècniques i tecnologies del poder aplicades al control de la seva vida i de la seva mort… i no obstant tot, un subjecte (potser l’únic?) que segueix portant en sí el «germen de la revolta» i de la sublevació.

 

I tanquem amb la triple recomanació de na Beatriu Guarro, mestra universitària jubilada i presidenta de l’entitat, que assegura que hem de llegir tres obre de Malika Mokeddem. Prenem nota:

Sovint pensem, des del privilegi blanc, que les persones que han vingut d’altres països i han obtingut un títol universitari (per exemple, de medecina) i han aconseguit exercir la seva professió (per exemple, en un hospital públic) són necessàriament felices: van venir per millorar la seva situació i ho han aconseguit amb escreix. Però sembla que això no és ben bé així… No es fàcil conviure amb dues identitats, entre dues cultures cap de les quals no acaba de ser mai ben bé la teva… Però segur que ho entendrem millor si ens ho explica una dona que ho ha viscut: Malika Mokeddem.

Aquesta autora va néixer el 5 d’octubre del 1949 a Algèria. Va començar la carrera de Medecina a Orà (Algèria) i va acabar-la a París. El 1979 es va instal·lar a Montpeller on va exercir de metgessa durant uns anys. Actualment viu a Perpinyà.

Si voleu seguir la trajectòria vital d’aquesta dona, us recomano tres lectures que, si bé són novel·les, tenen un alt contingut autobiogràfic, tant pels fets que s’hi expliquen, com, sobretot, per com descriu l’evolució sentimental d’aquesta escriptora, reflectida en tota la seva obra, i que ens enfronta a la nostra responsabilitat i a la nostra incapacitat per construir una societat realment igualitària.

  1. Los hombres que caminan (Txalaparta, 2000) narra la història de l’àvia de la protagonista (una dona nòmada que travessava el desert). També hi podrem trobar la contradicció de la protagonista, que reconeix a la França colonitzadora l’oportunitat d’haver pogut estudiar, malgrat ser una ferma defensora de la independència del seu país.

  2. La prohibida (Edicions El Jonc, 2001) La protagonista, Sultana, metgessa a Montpeller (com l’autora) torna al seu país d’origen on s’ha d’enfrontar amb els seus orígens, que creia oblidats per sempre.

  3. El desconsuelo de los insumisos (El Cobre, 2006) parla obertament de les dificultats d’assumir les dues identitats, les dues cultures (l’algeriana i la francesa) que conformen la seva personalitat. També ens parla de la soledat, molt dura, però imprescindible si realment ens volem sentir lliures. Una obra d’una valentia exemplar.

Curiosament La prohibida va ser una obra molt premiada a França (el fonamentalisme religiós és el teló de fons de la història), mentre que El desconsuelo de los insumisos va ser molt criticada: França (o Europa) davant del seu propi mirall…

Feu-me cas i llegiu-les, que valen la pena. I si, a més, ho feu per l’ordre en què les he ressenyades, que coincideix amb l’ordre en què van ser escrites, tindreu una idea molt clara, crec, de l’evolució de la protagonista i de les dificultats, cada vegada més grans, per trobar el seu lloc al món.

0 Comments

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà

Log in with your credentials

Forgot your details?