#REFLEXIÓ: Joventut estrangera: doble exclusió

Albert Claret (@Albert_Claret) Llicenciat en Història, màster en Història Contemporània i en Polítiques de Joventut. Secretari d’Emancipació del Consell de la Joventut de Barcelona (CJB).

És ben conegut que l’actual conjuntura de crisi econòmica, afegida als efectes acumulats de dècades de precarització del mercat laboral i a les seqüeles d’una especulació immobiliària salvatge, estan afectant de manera contundent les condicions de vida dels i les joves del país. Aquest impacte ha suposat un daltabaix en les possibilitats de les persones joves d’acomplir un projecte vital autònom i d’accedir a la plena ciutadania, que definim com la promoció de les seves oportunitats d’emancipació, entesa de forma integral i atenent les seves múltiples dimensions: garantint una educació de qualitat, l’accés a un treball i un habitatge dignes i l’exercici actiu de la participació social i política.

En resum, es tracta de fer viable la seva realització en tant que ciutadans i ciutadanes de ple dret, com qualsevol altre segment de la població adulta, tal com està consagrat a la Carta de Ciutadania de Barcelona, la norma municipal aprovada en Plenari l’any 2010 que compila allò que des del poder públic es reconeix als habitants de la ciutat i allò a què aquests es comprometen a complir, en sintonia amb la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans de 1998. Una lectura ràpida és suficient per comprovar que molts dels drets que s’hi recullen es troben actualment conculcats de forma sistemàtica per a la gent jove. Tant és així que el darrer 12 de novembre vàrem adreçar-nos personalment a la Síndica de Greuges de la ciutat per tal de fer-la coneixedora de la discriminació estructural de què és víctima la joventut, abocada a una exclusió social que compromet i posa en entredit l’exercici de la nostra condició de ciutadans i ciutadanes.

En efecte, la Carta reconeix ampul•losament el dret “a trobar a la ciutat de Barcelona les condicions socials, econòmiques, polítiques, culturals, ambientals i d’accessibilitat universal per viure-hi dignament” (art. 4) i, alhora, l’Ajuntament de Barcelona es compromet a impulsar “una política de promoció de les persones en situació de precarietat i d’actuacions sobre totes les causes que generen la pobresa” (art. 26). Tanmateix, constatem que en l’actualitat aquestes actuacions no han aconseguit evitar l’extensió de la pobresa a sectors cada cop majors de la població barcelonina, ni l’augment exponencial d’un atur juvenil escandalós que se situa per sobre del 50% en la franja de 16 a 24 anys i en el 70% en la franja de 16 a 19 anys -edat de la primera incorporació al mercat laboral-, ni tampoc revertir el descens de la taxa d’emancipació juvenil, en caiguda lliure des de l’esclat de la bombolla immobiliària l’any 2007. Alhora, tal com demostren diversos estudis recents, les condicions de treball que han de suportar les persones joves que tenen la sort de tenir feina impliquen més precarietat, més temporalitat, més inseguretat i més sinistralitat que la mitjana dels treballadors i treballadores del país. L’única opció disponible, per a moltes d’aquestes persones, és sumar-se a l’èxode juvenil que ja han començat a detectar diversos indicadors que registren la sortida massiva de joves -altament qualificats i sense qualificació- fora de les nostres fronteres, perseguint un present i un futur més dignes.

Som conscients que l’anàlisi que fem des de l’associacionisme juvenil és desoladora, però les evidències no permeten albirar horitzons més optimistes a curt ni mitjà termini. Hem viscut un procés de molts anys d’erosió de la condició juvenil, a partir de la degradació de les condicions laborals i l’eclosió d’un mercat de treball secundari ple de fórmules de precarietat com ara les beques o els contractes de prova, combinada amb l’encaminament del sector de l’habitatge vers una lògica esbojarrada només orientada a l’especulació immobiliària i el lucre desmesurat dels seus promotors. Mentrestant, una societat dominada per les lògiques de mercat, irracionals i irresponsables, oferia retribucions més altes als qui abandonaven prematurament els estudis que als qui persistien en la formació, dinàmica que després de l’esclat de la crisi ha comportat una expulsió incontrolada de mà d’obra juvenil a l’atur. Les modalitats de contractació han vingut flexibilitzant-se ençà dels anys vuitanta, precisament, acompanyades del discurs que volia facilitar l’ocupabilitat juvenil, però a la llarga només ha conduït a la cristal•lització d’unes generacions de joves precàries que en molts casos viuen instal•lades en la inseguretat perpètua i la manca de perspectives vitals.

Ens trobem, per tant, davant d’un país que fa molts anys que no ha sabut tractar la seva joventut com aquesta es mereix, relegant-la a una situació de subalternitat en el mercat laboral, creant un imaginari social ple de prejudicis i de nocions estigmatitzadores de la condició juvenil -el discurs sobre els infames ni-ni o sobre la violència en són bons exemples-, i bandejant-la del sistema polític institucional. Si es menysté i margina així els fills i filles de casa, no podem esperar que el tracte que es dóna a la joventut estrangera que arriba a Catalunya estigui construït sobre les necessàries nocions de justícia social, que hom podria exigir d’una societat democràtica. En efecte, si retornem a l’esmentada Carta de Ciutadania, hi trobem reconegut el dret “a gaudir a Barcelona, sense discriminació, de tots els drets que els reconeix l’ordenament jurídic” (art. 24).

Malauradament, aquesta declaració solemne és reiteradament incomplerta ben a prop de les nostres llars. Fa poques setmanes hem hagut de tornar a alçar la veu contra la pervivència del Centre d’Internament per a Persones Estrangeres (CIE) de la Zona Franca, en el qual es priva arbitràriament del dret fonamental de la llibertat a persones, moltes d’elles joves, acusades de cometre una falta administrativa -no un delicte- consistent a trobar-se en situació irregular. La flagrant discriminació que suposa la seva sola existència, així com les nombroses denúncies per maltractaments i vulneració dels drets fonamentals d’higiene, intimitat, comunicació, integritat física i tutela judicial, van fer necessària l’articulació d’una campanya pública que en demanava el seu tancament i que vàrem impulsar des del CJB conjuntament amb els companys i companyes de SOS Racisme. Els CIEs són un element vergonyós que desemmascara la mediocritat ètica de la nostra societat. Són un autèntic monument a la indiferència envers el patiment i l’exclusió que s’exerceix, amb discreció i impunitat, contra persones indefenses pel fet de no haver nascut aquí. Pel simple fet de ser els altres.

0 Comments

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà

Log in with your credentials

Forgot your details?