“Ho sento, el propietari no vol estrangers”

Jove, estrangera i/o racialitzada com a persona no blanca buscant pis: racisme en el mercat de l’habitatge

Per Marilda Sueiras Bardou, membre del Consell de SOS Racisme i de l’equip del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme.

mirar

Quants joves ens hem trobat a l’agència immobiliària signant un contracte de pis per compartir, avalats pels nostres pares? Si vols el pis –o més ben dit, l’habitació– , has de poder provar la teva solvència econòmica. Com? Amb una nòmina i un aval bancari. Vagis a l’agència que vagis, t’exigiran els mateixos requisits. Però què passa quan els pares no poden ajudar-te? Pots buscar una feina amb un contracte a 30 o 40 hores per setmana, suficients per demostrar solvència. Si la trobes, encara et queda la qüestió de l’aval bancari. Llavors busques alternatives: amistats, contactes, que tinguin una habitació lliure i que no demanin tots aquests requisits.

I què passa quan ets una persona migrada vivint el racisme sistèmic en aquest país? Si estàs en situació regular, segurament tindràs un contracte i podràs presentar nòmines (sí, només pots obtenir un permís de residència si tens una feina a no menys de 40 hores per setmana). Però si et trobes en situació irregular i sense feina “oficial” (amb contracte i nòmines), com proves la teva solvència? Ja no entrem a parlar d’avals bancaris. De fet, molt probablement ni tan sols tinguis compte bancari perquè les entitats bancàries ho ponen molt difícil a les persones estrangeres, i més als joves extutelats per l’Estat.

En definitiva, si no pots complir amb els requisits mínims de solvència econòmica, fiances, honoraris de l’agència, despeses administratives i liquidacions d’impostos, necessitaràs amistats o conèixer a gent que llogui en subrogació que no t’exigeixi aquests requisits.

Ara, si compleixes amb tots els requisits i tens prou capacitat econòmica, ser una persona estrangera segueix sent una trava. De fet, una persona nacional d’Espanya que aparenta ser estrangera segons l’imaginari preconcebut i racista reproduït per les persones euro-blanques privilegiades, també és susceptible de patir una vulneració del seu dret d’accés a l’habitatge.

L’imaginari racista ha propiciat que a les persones estrangeres i/o racialitzades com a no blanques se’ls hi atribueixin insolvència econòmica, comportaments depredadors respecte a la conservació del pis, o directament les mateixes immobiliàries o els propietaris presenten animadversió cap aquestes persones. En canvi, el potencial arrendatari blanc tindrà sempre el benefici del dubte pel simple fet de ser racialitzada com a blanca. Com lluites contra això?

La H. estudia i treballa, i viu amb els seus pares i la seva germana. El pis on estaven vivint els finalitzaven el contracte i havien de marxar. Van estar buscant pis durant 10 mesos: cada cop que els agents immobiliaris s’adonaven que la H. era marroquina, tot eren problemes. Per quantes persones? Per quatre. I quantes d’aquestes treballeu? Tres, els meus pares i jo mateixa. Com que per telèfon la H. no té accent estranger, els agents estan encantats, fins que ella pregunta: “hi ha algun problema amb que siguem estrangers?” L’agent: “jo no”. “No perquè ens hem trobat amb aquest problema molts cops, per això t’ho pregunto”. L’agent: “Clar, jo no ho sé el propietari, no el conec, saps?” I no se’n torna a saber res més. Quan la H. es fa passar per espanyola i dona un nom fals, arriben a realitzar la visita del pis. Un cop allà s’han trobat amb tot tipus de situacions: “Ui, la porta no s’obre… Per cert, no sé si coneixeu els requisits per entrar a aquest pis.” – “Sí, ens els vas comentar per telèfon, 3 nòmines, un aval, …” – “Ui no, per aquest pis la propietària demana mínim 4 nòmines, una assegurança….”. De vegades no han pogut veure el pis perquè l’agent marxava corrents en veure la H. acompanyada de la seva mare (que dur el mocador). O bé, abans de començar la visita, resulta que el pis ja estava reservat.

La H. i la seva família s’han vist forçats a okupar perquè cap agència els vol llogar i l’Administració pública no pot evitar que caiguin en precarietat habitacional perquè no compleixen els requisits per rebre ajudes públiques al lloguer atès que tenen prou solvència econòmica.

“Què passa quan ets una persona migrada vivint el racisme sistèmic? […] L’imaginari racista ha propiciat que a les persones estrangeres i/o racialitzades com a no blanques se’ls hi atribueixi insolvència econòmica”

En teoria, el dret a l’habitatge és un dret social constitucional regulat a l’article 47 de la Constitució espanyola (CE), i com a tal ha d’estar protegit per l’Administració pública que n’ha de garantir la seva efectivitat. A la pràctica, el dret a l’habitatge es veu directament afectat per la gestió mercantil del mercat immobiliari, en el que les lleis d’oferta i demanda prevalen sobre els drets humans.

Penalment, el comportament de les agències immobiliàries és reprovable, segons l’article 512 del Codi penal espanyol. Ara bé, per qüestions de prova i d’atribucions subjectives de l’il·lícit es fa molt difícil perseguir aquesta pràctica per la via judicial penal. Per la seva part, l’Administració pública planteja la problemàtica des d’una perspectiva de drets del consumidor. Des de SOS Racisme vam trigar dos anys a esbrinar quin ens era el competent per sancionar pràctiques contràries a la normativa catalana d’habitatge: l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. A dia d’avui, la Generalitat insisteix en derivar aquestes vulneracions de drets a l’Agència Catalana de Consum (ACC) en base a una interpretació errònia de l’article 130 de la Llei 18/2007, del 28 de desembre, del dret a l’habitatge (LDH).

Des de l’ACC avalen la pràctica discriminatòria dels propietaris al·legant que no poden sancionar les agències immobiliàries quan aquestes responen a les consignes dels propietaris que els cedeixen la gestió del lloguer de les seves propietats, atès que l’empresa no pot respondre per les exigències dels seus clients.

Però la normativa catalana és molt clara: la Generalitat ha de garantir un habitatge digne per a tothom (articles 1 i 2 f) LDH), la discriminació racista en l’accés a l’habitatge és il·legal, però és real (article 45 LDH) i és sancionada per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya (article 130.1 LDH i article 3 de la Llei 13/2009, del 22 de juliol, de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya) que no només té capacitat per a sancionar agències immobiliàries que discriminen, sinó que fins i tot té capacitat sancionadora contra el propietari que, com a particular, actua directament amb el futur arrendatari (segons resposta de la mateixa Agència a una consulta formulada en aquest sentit).

Estem parlant dels drets a l’habitatge (article 47 de la CE) i a la dignitat (article 10 de la CE), i com a tal, garantir-ne la seva efectivitat és una qüestió de voluntat política, i no pas de funcionament del mercat i de drets del consumidor, com ens volen fer creure. La manca de compromís polític per desenvolupar política pública per protegir aquest dret provoca la perpetuació del problema i la seva invisibilització. Vet aquí un exemple més de com les estructures de poder i control de l’Estat es fonamenten en el capitalisme neoliberal, el patriarcat i el racisme.

 

Log in with your credentials

Forgot your details?