SOS Racisme https://sosracisme.org/ Associació creada per treballar en la defensa dels drets humans des de l'acció antiracista, de manera independent, democràtica i des de l'acción de base. Tue, 25 Nov 2025 12:49:00 +0000 ca hourly 1 https://sosracisme.org/wp-content/uploads/2022/07/cropped-logovazado-32x32.png SOS Racisme https://sosracisme.org/ 32 32 25N-Violències des dels marges: islamofòbia de gènere https://sosracisme.org/25n-violencies-des-dels-marges-islamofobia-de-genere/ Tue, 25 Nov 2025 10:21:40 +0000 https://sosracisme.org/?p=20820 Totes aquelles que estan situades en l’alteritat —les dones no blanques, les dones del Sud Global o les dones trans— queden fora del marc hegemònic, i les violències que pateixen no són reconegudes com a violències masclistes, racistes, o ni tant sols assenyalades com a violències. Des de SOS Racisme, igual que des d’altres associacions […]

La entrada 25N-Violències des dels marges: islamofòbia de gènere se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
Totes aquelles que estan situades en l’alteritat —les dones no blanques, les dones del Sud Global o les dones trans— queden fora del marc hegemònic, i les violències que pateixen no són reconegudes com a violències masclistes, racistes, o ni tant sols assenyalades com a violències.

Des de SOS Racisme, igual que des d’altres associacions i col·lectius antiracistes, no podem deixar de plantejar-nos els mateixos interrogants que es repeteixen any rere any i que, des del feminisme blanc, continuen sense resposta. Què s’entén per dona? Qui té el poder de definir què és masclista i què no? Totes aquelles que estan situades en l’alteritat —les dones no blanques, les dones del Sud Global o les dones trans— queden fora del marc hegemònic, i les violències que pateixen no són reconegudes com a violències masclistes, racistes, o ni tant sols assenyalades com a violències.

Enguany, davant l’augment documentat de discursos i atacs islamòfobs a Espanya, proposem posar el focus en la islamofòbia de gènere: la violència específica que pateixen les dones musulmanes pel fet de ser dones i musulmanes alhora, una violència que barreja misogínia, racisme i control cultural i corporal, i que en ocasions es legitima des de discursos que s’autodenominen feministes.

No és una afirmació abstracta: els observatoris i organitzacions que monitoritzen el racisme i la xenofòbia a Espanya han detectat un increment preocupant de missatges d’odi i d’episodis violents contra població musulmana el 2025, amb pics vinculats a esdeveniments locals i una forta presència d’organitzacions i canals organitzats en xarxes que faciliten la difusió de l’odi. Aquests informes alerten, a més, del vincle entre discurs d’odi en línia i agressions físiques a l’espai públic. 

En paral·lel, des de SOS Racisme fa anys que advertim del solapament entre racisme i masclisme i reclamen que tots dos s’han de considerar part de la violència de gènere quan afecten les dones. La islamofòbia es tradueix en discriminació laboral, agressions verbals i físiques, expulsió simbòlica de l’espai públic i un augment de denúncies que hem detectat al Servei d’Atenció i Denúncia. Aquesta informació contextualitza per què aquest 25N hem d’incorporar explícitament la islamofòbia de gènere.

Per pensar com actuar i què denunciar, necessitem marcs teòrics que desentrellin les xarxes d’opressió. Aquí convé mirar aquelles autores que fa temps que ens han ensenyat que gènere, raça i colonialitat no són eixos independents, sinó entrellaçats.

Saba Mahmood, desafia lectures simplistes sobre el vel i l’agència: la seva etnografia a Politics of Piety demostra que la pràctica religiosa femenina pot ser una forma d’agència que no encaixa en els marcs liberals occidentals. Mahmood ens obliga a preguntar-nos: qui defineix la llibertat? Què entenem per autodeterminació quan imposem criteris culturals externs? Aquestes preguntes són centrals per evitar convertir la defensa dels drets de les dones en un pretext per a intervencions culturalment imperials. 

Cal sumar-hi el qüestionament d’Angela Davis al feminisme blanc —una crítica que avui dialoga amb les denúncies de Rafia Zakaria—: Davis adverteix que el feminisme hegemònic pot universalitzar l’experiència de la dona blanca i, en aquest gest, invisibilitzar o instrumentalitzar altres dones. Zakaria, de manera complementària, assenyala la noció de “blanquitud” com a sistema de dominació que normalitza la idea que la cultura occidental és la més adequada per a la igualtat, i que, quan s’imposa com a paradigma, crea formes subtils i obertes de violència contra dones racialitzades. 

Què té de diferent la islamofòbia de gènere en relació amb altres violències? Primer, que combina formes de violència simbòlica (estigmatització, deslegitimació de sabers), institucional (prohibicions, discriminació laboral o educativa) i física (agressions, estrebades del vel). Segon, que sovint està legitimada per narratives “salvadores” —des de certs feminismes fins a discursos polítics— que la presenten com una intervenció necessària en nom de la igualtat. Tercer, que aquesta violència pot ser reproduïda per dones no musulmanes que, des de la convicció de protegir o educar, participen en pràctiques de gatekeeping, silenciament i normalització de la supremacia cultural. En suma: la islamofòbia de gènere és una forma complexa de violència interseccional que requereix respostes també complexes.

A Espanya, l’evidència empírica recent fa que aquesta urgència sigui concreta. A més dels informes sobre l’augment del discurs d’odi, el Govern i l’Observatori Espanyol del Racisme han començat a visibilitzar pràctiques institucionals per “desmuntar la islamofòbia” i a advertir del vincle entre continguts en xarxes i agressions al carrer, cosa que exigeix mesures públiques i comunitàries combinades: prevenció, educació, protecció i reconeixement jurídic. Aquestes respostes s’han de dissenyar amb les mateixes dones musulmanes com a protagonistes, no com a objectes. 

Fonts:

La entrada 25N-Violències des dels marges: islamofòbia de gènere se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
Cuatro historias de abusos dentro del CIE de Barcelona: “No entiendo qué he hecho mal para estar aquí” https://sosracisme.org/cuatro-historias-de-abusos-dentro-del-cie-de-barcelona-no-entiendo-que-he-hecho-mal-para-estar-aqui/ Wed, 19 Nov 2025 11:32:02 +0000 https://sosracisme.org/?p=20780 Notícia publicada por el Diario.es Este 2025 se han reportado denuncias en el juzgado por palizas, quejas por insultos y malos tratos policiales, las mismas que describen diversos internos que han pasado por sus celdas Acusado de opaco y poco transparente, el Centro de Internamiento de Emigrantes (CIE) de Barcelona está en el centro de […]

La entrada Cuatro historias de abusos dentro del CIE de Barcelona: “No entiendo qué he hecho mal para estar aquí” se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
Notícia publicada por el Diario.es

Este 2025 se han reportado denuncias en el juzgado por palizas, quejas por insultos y malos tratos policiales, las mismas que describen diversos internos que han pasado por sus celdas

Acusado de opaco y poco transparente, el Centro de Internamiento de Emigrantes (CIE) de Barcelona está en el centro de las críticas de entidades sociales y algunos partidos políticos. Pero, ¿qué ocurre realmente en su interior? Solo en lo que llevamos de 2025, unas 250 personas han pasado por sus celdas y han vivido la angustia de una posible deportación.

La ley fija un máximo de 60 días de internamiento. Nadie está en el CIE por haber cometido un delito, sino por no tener la documentación en regla. El Ministerio del Interior insiste en que no se trata de una cárcel, pero los muros, las celdas y los horarios estrictos cuentan otra historia.

Tras un largo recorrido judicial, el Servicio Jesuita a Migrantes (SJM) consiguió finalmente que el Tribunal Superior de Justicia de Madrid obligara al Ministerio del Interior a hacer públicas las cifras de quejas presentadas por internos, familiares u otros agentes. Gracias a esa sentencia, hoy sabemos que en 2024, por el CIE de Barcelona pasaron 401 personas, y se registraron 79 quejas.

Los internos tienen la capacidad de expresar quejas, ya sea sobre su situación personal o sobre el trato recibido dentro del CIE. Si tienen un problema, deben rellenar un pequeño formulario llamado PQ (petición/queja) y depositarlo en el buzón del director, situado en el pasillo, a la vista del resto de internos y de los agentes. El director tiene la obligación de hacer llegar el mensaje a la jueza de control del CIE o a la autoridad competente. Pero el sistema presenta grietas.

El 6 de marzo de este año, Juan hacía gimnasia en el patio. Llevaba diez días en el CIE y todavía no entendía por qué. Hacía once años que vivía en Barcelona y había trabajado en distintos oficios. “No entiendo qué he hecho mal para estar aquí. Nunca he estado en prisión, he intentado hacer las cosas bien”, asegura en una conversación telefónica, mantenida durante su estancia en el centro.

Juan recuerda que, de repente, al fondo del patio, dos internos empezaron a gritarse. Todos corrieron hacia la disputa, también la policía, que, según relata este testimonio, sacó las porras. “Vi a un policía que venía enfurecido detrás de mí. Esquivé los primeros golpes, hasta que me dio varias veces con fuerza en el hombro”. Asegura que le provocó un enorme hematoma en la espalda que fue inmortalizado en unas fotografías a las que este medio ha tenido acceso. Ese mismo día escribió una denuncia, una PQ, esperando que su queja llegara a los juzgados, y la echó al buzón del director.

Al cabo de unos días, una pareja de voluntarios de la Fundación Migra Studium fue a verlo como hacen con cualquier interno que lo pida. Media hora más tarde, se despidió de ellos para volver a su habitación, como era habitual. Pero aquel día fue diferente: la policía lo condujo a una sala para cachearlo. Según recuerda Juan, la policía le ordenó que se desnudara y, durante veinte minutos, le revisaron la ropa y el pelo, buscando una posible droga que, supuestamente, le habrían pasado los voluntarios de la entidad jesuita. 

Este interno asegura que, una vez vestido, los agentes le mostraron su denuncia: la PQ que él había depositado en el buzón del director unos días antes. “Uno de los policías cogió un bolígrafo y escribió algo al final del formulario”, relata. Este medio ha podido ver una imagen de la denuncia; al final de la misma y en otro tipo de letra, se puede leer: “El interno no quiere seguir con el trámite anteriormente escrito”. Y, al final, la firma de Juan. Lo rubricó porque asegura que tenía miedo. Después de ese episodio, su abogada le recomendó que dejara de hablar con periodistas o voluntarios de entidades. Y así lo hizo. A día de hoy, se le ha perdido la pista. 

Los internos también pueden intentar presentar una denuncia a través de sus abogados, pero los letrados del turno de oficio a menudo no responden al teléfono. En ocasiones, tardan tanto que, cuando lo hacen, el interno ya ha sido expulsado. Al final, solo queda una opción: el buzón del director. Una caja blanca metálica, clavada en la pared y a la vista de todos, que se ofrece como una solución aparentemente perfecta. 

A preguntas de este medio, el Ministerio del Interior señala que en los CIE el juez competente recoge las peticiones y quejas que puedan plantear los internos “en cuanto afecten a sus derechos fundamentales” e insisten en que los Centros están “sometidos a autorización y control judicial”. El CIE es un espacio marcado por la ley: sentencias, informes policiales y órdenes definen el día a día de las personas retenidas. Sobre el papel, todo parece regulado. Pero los testimonios cuentan otra cosa. Y entonces surge la pregunta: ¿quién vigila a los vigilantes?

A día de hoy, esta responsabilidad recae en la jueza de instrucción número 1, Alejandra Gil Llima, y en la jueza de instrucción número 30, Zita Hernández Larrañaga. Las magistradas tienen sus despachos en los juzgados de instrucción, donde se encargan de todo tipo de casos delictivos. También hacen turnos de guardia y, además, ejercen como juezas de control del CIE. 

Sus ojos dentro del CIE son los buzones, de los cuales, según explica Hernández, recibe entre 15 y 20 quejas al año, una cifra muy baja si se tiene en cuenta la conflictividad que, según las entidades, se vive en el centro.

La otra vía para que la magistrada conozca las quejas de los internos es que las hagan llegar a las entidades. Y eso cada vez funciona mejor. Hernández ha presionado para que se faciliten las visitas al CIE por parte de las entidades y para que, al menos una vez al mes, pueda celebrarse una charla con los internos para conocer de primera mano su realidad dentro del centro. 

En 2025, Maria Morell, abogada, dio una de esas charlas: “Había un policía escuchando, pero a los internos les daba igual, la mayoría estaban muy enfadados, cuando acabó la sesión, empezaron a llamar a la centralita de Migra Studium para pedir que los visitaran y recoger toda la información”, asegura. 

Hernández reconoce que, en la carrera judicial, nadie les forma en “humanidad”. “Nos falta formación en extranjería, pero no en los libros, sino una formación más humana, más real”, reconoce. Eso no significa, sin embargo, que le tiemble la mano a la hora de dictar sentencia: “Si una persona tiene que ser expulsada, será expulsada. No puedo hacer más…”

Dos internos se abrazan tras conseguir la libertad frente al Centro de Internamiento de Extranjeros de Barcelona J.T.P.

Denuncias que nunca llegan a los juzgados

“Debían ser las doce del mediodía. Un grupo de policías entró en mi celda para llevarme al consulado. Me negué. Un par de horas más tarde volvieron, esta vez eran diez. Tenía mucho miedo, no podía hacer nada. De malas maneras me obligaron a bajar a la entrada del CIE, a la zona de control. Había mucha tensión, gritos… mientras intentaban ponerme las esposas, caí al suelo y empecé a sangrar por la nariz sin parar. La sangre no se detenía. Se asustaron y desistieron. La enfermera me cosió la herida y me devolvieron a la habitación. Tengo mucho miedo…”.

Esta es la historia que un interno contó por teléfono al periodista que escribe este reportaje, quien solicitó una visita en el CIE para contrastar su relato, pero al día siguiente de la llamada ya no estaba: había sido expulsado.

Markus González Beilfuss, profesor de derecho que visita los CIE de todo el Estado, critica que no haya un mecanismo de investigación ágil y eficaz cuando se presenta una denuncia por malos tratos. “A menudo, cuando el juez llega a tener conocimiento del caso, la persona que presentó la denuncia o sus testigos ya han sido expulsados a otro país”, explica.

La cuestión, según apuntan diversos letrados, es que el trámite e investigación de la denuncia es mucho más lento que el proceso de expulsión. “Cuando llega una denuncia, el juzgado de guardia la reparte, el juez que la recibe cuestiona si es competente y la deriva a otro. Al final, cuando un juez se pone a investigar, el denunciante, los testigos y las pruebas de las lesiones ya han desaparecido”, explica Marta Vallverdú, abogada de Irídia.

La letrada pide que, cuando alguien presente una denuncia por malos tratos, se tomen “medidas urgentes, como evitar la expulsión o, en caso de que no sea posible, se cite a la persona denunciante para tomarle declaración, solicitar que no se borren las imágenes de las cámaras de seguridad y asegurar las entrevistas a los testigos”.

Beilfuss, que también fue director general de Inmigración del Estado en 2010, conoce de primera mano las diferencias en la respuesta institucional ante las denuncias de malos tratos. En las comisarías de policía, si se denuncia un caso de torturas, se activa inmediatamente un dispositivo judicial. “Hay una serie de organismos que obligan a iniciar una investigación rápida de los hechos”, explica el jurista. 

En cambio, en los CIE, el mecanismo es muy diferente: “Aquí se abre la puerta de la expulsión y, de golpe, se corta o se dificulta la investigación penal. No hay suficientes garantías para asegurar la defensa de los internos”, resume. Desde 2015 hasta ahora, el colectivo Irídia ha interpuesto quince procedimientos judiciales, pero la expulsión de las personas implicadas y de los testigos ha impedido que ninguno llegara a juicio.

Falta de atención psicológica en el CIE

“Le ponen algo en la comida. Cuando me dan la comida, la separo en dos platos y la mezclo con agua para que no me haga efecto… Por las noches no puedo dormir. Algo que no se puede ver con los ojos me agarra de los tobillos. Quiero salir de aquí con vida”. Quien habla es Velkan; es rumano y padece una psicosis crónica con delirios y alucinaciones. El último informe médico, al que tuvo acceso este medio, emitido antes de su internamiento, recomendaba un seguimiento en la unidad de salud mental de referencia, una unidad que no existe dentro del CIE.

El Defensor del Pueblo, la Fiscalía de Extranjería, Cruz Roja, Migra Studium, Irídia… Son diversas las instituciones que coinciden en la necesidad urgente de incorporar un servicio de psicología en el centro. Tal es el quórum, que la jueza de instrucción número 30, consciente de que “el internamiento puede generar problemas de salud mental”, dictó una interlocutoria solicitando la creación de un servicio de asistencia psicológica. 

Aunque sus resoluciones pueden ser de obligado cumplimiento, en este caso reconoce que la decisión depende del presupuesto disponible. “Yo puedo ordenar que mañana haya un psicólogo, pero si nadie destina recursos, ¿de qué sirve? Si no fuera una cuestión económica, podría ser más contundente”, lamenta la magistrada.

González Beilfuss también se muestra seguro de que el internamiento empeora la salud mental, pero lamenta que no hay manera de estar seguro. “Es como si no quisieran mejorar la situación ni permitir la investigación. En las prisiones hay estudios de cualquier cosa, pero en el CIE no sabemos nada”.

Diversas investigaciones han demostrado que la prisión provoca problemas de salud mental en la mayoría de los reclusos. De hecho, el reglamento del CIE establece que las personas vulnerables no deberían ser internadas. Y en derecho internacional se utiliza el concepto fit to fly (apto para volar): “Si quieres expulsar a alguien, debes asegurarte de que está en condiciones de soportar la expulsión tanto física como mentalmente”, resume Josetxo Ordóñez, abogado experto en extranjería y durante más de diez años responsable del equipo jurídico de Migra Studium.

Entonces, ¿por qué hay personas como Velkan internadas? La respuesta la da Ordóñez: “El juez que ordena el ingreso en el CIE no sabe que están enfermos”. Cuando la policía detiene a una persona inmigrante sin papeles, la lleva a comisaría mientras espera que un juez decida sobre su ingreso en el CIE. La ley establece que debe hacerse un juicio, pero a menudo este se reduce a una breve declaración de pie ante el escritorio del funcionario del juzgado de guardia. 

El abogado de oficio quizás acaba de conocer a la persona detenida, que muchas veces ni siquiera comprende qué está pasando. “Mi experiencia es que podría contar con los dedos de la mano las veces que ha habido encuentros reales con jueces”, afirma Ordóñez.

Una refugiada trans en el CIE: cuando las alertas no funcionan

Sara es una mujer trans que llegó a España engañada por una red de trata que la mantuvo secuestrada durante siete años. Permaneció encerrada en una casa hasta que consiguió escapar. “Estaba sometida a todo, a todo”, recuerda.

Consiguió llegar a Barcelona, pero su situación no mejoró: tuvo que vivir en la calle y se vio obligada a ejercer la prostitución para sobrevivir. “Trabajar en un restaurante o en un bar es complicado. El único trabajo que podemos hacer es putear”, dice. Tampoco podía volver a su país porque, durante ese tiempo, tres familiares suyos fueron asesinados y ella misma recibió amenazas de muerte. 

Para Sara, paradójicamente, el CIE fue una salvación, porque la sacó de la calle. Pero, a su vez, suponía que, en pocas semanas, estaría tomando un avión de vuelta a un país al que no podía regresar. ¿Cómo llegó hasta allí? ¿Qué juez dictó su expulsión? ¿Qué informe policial justificó su internamiento? ¿Por cuántas manos pasó el expediente de una mujer que había vivido toda una vida de maltratos?

Según Cel Far Sicart, responsable del proyecto de visitas al CIE de la Fundación Migra Studium, el ingreso en el centro se ordena “a partir de un informe policial, tras el cual se solicita la medida al juez. El expediente pasa por policías, abogados, fiscal y juez, pero el trámite es rápido y mecánico”.

La trayectoria de Sara es una sucesión de vulneraciones: desde pequeña, maltratada por su condición sexual como persona trans —todavía tiene marcas en las muñecas—, después explotada sexualmente y, finalmente, condenada a vivir con la amenaza constante de morir si volvía a su antiguo hogar. 

Finalmente, tras mucho esfuerzo, Sara salió del CIE y obtuvo la tarjeta roja, el documento que acredita la condición de solicitante en trámite de protección internacional. Un documento que, de haber obtenido antes, le habría ahorrado la experiencia de pasar por el CIE. Es un permiso provisional, pero le permite trabajar. “Quiero traer a mi hermana y a mi madre; me gustaría darles la vida que se merecen”, explica en una entrevista pocos días después de salir del centro. Ahora vive bajo el amparo de una ONG en un municipio cercano a Barcelona.

Algunos de los nombres han sido modificados a petición de los protagonistas para proteger su intimidad.

La entrada Cuatro historias de abusos dentro del CIE de Barcelona: “No entiendo qué he hecho mal para estar aquí” se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
Borsa de formació SOS Racisme Catalunya https://sosracisme.org/borsa-de-formacio-sos-racisme-catalunya/ Wed, 29 Oct 2025 10:36:37 +0000 https://sosracisme.org/?p=20660 Obertura de convocatòria SOS Racisme Catalunya busca persones motivades per formar part de la seva borsa de col·laboració com a formadores i suport a projectes de sensibilització. 1. Què oferim? 2. Funcions principals 3. Requisits: 4. Procés de selecció ______________CASTELLANO____________________ BOLSA DE FORMACIÓN SOS RACISME CATALUNYA – Apertura de convocatoria SOS Racismo Cataluña busca personas […]

La entrada Borsa de formació SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
Obertura de convocatòria

SOS Racisme Catalunya busca persones motivades per formar part de la seva borsa de col·laboració com a formadores i suport a projectes de sensibilització.

1. Què oferim?

    • Retribució de 40 €/hora bruts.
    • Treball flexible en entorn que promou la igualtat i la lluita contra el racisme i la discriminació.
    • Incorporació a un equip compromès amb el canvi social i la justícia.

    2. Funcions principals

    • Executar activitats de sensibilització i formació en temes de racisme.
    • Col·laborar en el disseny i implementació de dinàmiques participatives en entitats, centres educatius i comunitat.
    • Suport logístic i tècnic en esdeveniments i campanyes de sensibilització.
    • Treballar de forma coordinada amb l’equip de SOS Racisme Catalunya per garantir la coherència pedagògica i social de les accions.

    3. Requisits:

    • Tenir com a mínim 18 anys. No hi ha edat màxima.
    • Compromís amb l’antiracisme i la defensa dels drets humans.
    • Capacitat per comunicar-se correctament en català i/o castellà (es valorarà la dualitat idiomàtica).
    • Habilitats de comunicació, dinamització de grups i treball en equip.
    • Disponibilitat per assumptes puntuals (capacitat d’adaptació horària).
    • Es valora tenir carnet de conduir B.
    • Persones compromeses amb la justícia social, gènere, classe, raça, capacitisme i perspectiva LGTBIQ+.
    • Que puguin facturar (no és imprescindible ser autònomes).
    • A més, les candidates formadores han de tenir un bagatge i un coneixement sòlid en el moviment i la teoria política antiracista, sigui des d’una perspectiva teòrica o pràctica, i idealment ambdues.

    4. Procés de selecció

    • Enviar CV i carta de motivació a comunicacio@sosracisme.org
    • Preselecció de candidatures i entrevista amb l’equip de SOS Racisme Catalunya.
    • Incorporació a la borsa de col·laboració i formació inicial.

    ______________CASTELLANO____________________

    BOLSA DE FORMACIÓN SOS RACISME CATALUNYA – Apertura de convocatoria

    SOS Racismo Cataluña busca personas motivadas para formar parte de su bolsa de colaboración como formadoras y apoyo a proyectos de sensibilización.

    1. Qué ofrecemos?
    • Retribución de 40 €/hora brutos.
    • Trabajo flexible en entorno que promueve la igualdad y la lucha contra el racismo y la discriminación.
    • Incorporación a un equipo comprometido con el cambio social y la justicia.
    1. Funciones principales
    • Ejecutar actividades de sensibilización y formación en temas de racismo.
    • Colaborar en el diseño e implementación de dinámicas participativas en entidades, centros educativos y comunidad.
    • Apoyo logístico y técnico en acontecimientos y campañas de sensibilización.
    • Trabajar de forma coordinada con el equipo de SOS Racismo Cataluña para garantizar la coherencia pedagógica y social de las acciones.
    1. Requisitos:
    • Tener como mínimo 18 años. No hay edad máxima.
    • Compromiso con el antirracismo y la defensa de los derechos humanos.
    • Capacidad para comunicarse correctamente en catalán y/o castellano (se valorará la dualidad idiomática).
    • Habilidades de comunicación, dinamización de grupos y trabajo en equipo.
    • Disponibilidad para asuntos puntuales (capacidad de adaptación horaria).
    • Se valora tener carné de conducir B.
    • Personas comprometidas con la justicia social, género, clase, raza, capacitismo y perspectiva LGTBIQ+.
    • Que puedan facturar (no es imprescindible ser autónomas).
    • Además, las candidatas formadoras tienen que tener un bagaje y un conocimiento sólido en el movimiento y la teoría política antirracista, sea desde una perspectiva teórica o práctica, e idealmente ambas.
    1. Proceso de selección
    • Enviar CV y carta de motivación a comunicacio@sosracisme.org
    • Preselección de candidaturas y entrevista con el equipo de SOS Racismo Cataluña.
    • Incorporación a la bolsa de colaboración y formación inicial.

    La entrada Borsa de formació SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

    ]]>
    Xerrada comunitària sobre discriminació racial https://sosracisme.org/xerrada-comunitaria-sobre-discriminacio-racial/ Mon, 27 Oct 2025 15:25:40 +0000 https://sosracisme.org/?p=20624 L’entitat CEPAIM, Saltut alta, Sindicat d’habitatge de Catalunya i SOS Racisme Catalunya han organitzat una xerrada amb els residents a la nau B9 de Badalona sobre racisme estructural davant del possible desnonament que s’ha anunciat. Un espai de diàleg al barri de la nau B9 El passat divendres vam celebrar una xerrada comunitària sobre discriminació […]

    La entrada Xerrada comunitària sobre discriminació racial se publicó primero en SOS Racisme.

    ]]>
    L’entitat CEPAIM, Saltut alta, Sindicat d’habitatge de Catalunya i SOS Racisme Catalunya han organitzat una xerrada amb els residents a la nau B9 de Badalona sobre racisme estructural davant del possible desnonament que s’ha anunciat. Un espai de diàleg al barri de la nau B9

    El passat divendres vam celebrar una xerrada comunitària sobre discriminació racial amb les persones que resideixen al recinte conegut com la nau antic Institut B9 de Badalona, en col·laboració amb les entitats CEPAIM, SOS Racisme Catalunya, el Sindicat d’Habitatge de Catalunya i la comunitat del barri de la La Salut‑Alta.

    Vam comptar amb la intervenció de Cheikh Drame, president de SOS Racisme Catalunya, qui va aportar llum al concepte de racisme estructural i va convidar a reflexionar conjuntament sobre com les estructures socials, polítiques i econòmiques generen desigualtats que afecten especialment persones migrades, racialitzades i en situació de vulnerabilitat.

    Un resultat concret de la conversa ha estat la formació d’un grup d’intercanvi d’idiomes: amb la finalitat de que les persones que viuen al B9 puguin aprendre català i castellà, mentre comparteixen la seva pròpia llengua, cultura i experiències. Aquesta iniciativa promou la convivència, l’empoderament i l’aprenentatge mutu.

    El cas de l’antic Institut B9

    El recinte de l’antic Institut B9 és un edifici ocupat des del juny del 2023, on viuen actualment més de 400 persones, en gran part joves migrants subsaharians i persones en situació d’infrahabitatge. (directa.cat)
    L’Ajuntament de Badalona, sota la direcció de l’alcalde Xavier García Albiol, ha impulsat un procés per al seu desallotjament, ja avalat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
    Diverses entitats i les persones residents han presentat denuncia davant l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No‑discriminació per possibles vulneracions de drets fonamentals i discriminació per motius d’origen.

    Elements rellevants del context

    • Les persones que resideixen al B9 expliquen que hi han arribat després de múltiples desallotjaments i situacions de precarietat habitacional: l’edifici ha passat a ser un “sostre temporal” en absència d’alternatives dignes. (es.ara.cat)
    • Les declaracions del consistori assenyalen que “la majoria estaven vinculades a la delinqüència, consum de drogues i prostitució” i que només una minoria està en seguiment dels serveis socials. (La Vanguardia)
    • Les entitats denuncien que el problema no és només de convivència o seguretat, sinó que forma part d’una crisi estructural d’habitatge, on persones migrades i en situació irregular queden excloses dels circuits habituals de protecció. (directa.cat)

    El racisme estructural en joc

    L’anàlisi del racisme estructural consisteix a veure com les pràctiques i les polítiques institucionals produeixen desigualtats sistemàtiques. En aquest cas concret del B9, podem identificar diversos mecanismes:

    1. Exclusió habitacional com a moneda d’entrada
      Les persones migrades sovint pateixen dificultats per accedir a l’habitatge en règim legal: per la llei d’estrangeria, pel mercat immobiliari que discrimina per origine, per l’absència d’alternatives públiques reals. En aquest marc, ocupar espais abandonats esdevé una solució precària, però necessària. Això posa de manifest una lógica estructural: manca d’accés igualitari a l’habitatge. (directa.cat)
    2. Estigmatització i discurs públic excloent
      Les declaracions públiques de l’alcalde i el consistori sobre els residents del B9 (“delinqüents”, “focus de seguretat”, “ocupes conflictius”) contribueixen a reforçar la identificació de la població amb origen migratori amb la “criminalitat” i la “problema social”. Aquesta construcció discursiva és un element clau del racisme estructural: no només és què es fa, sinó com es parla i quina veu té el col·lectiu afectat.
    3. Resposta institucional centrada en la repressió i no en la protecció
      El procés de desallotjament, encara que avalat judicialment, no sembla estar acompanyat d’un pla robust de reallotjament o suport estructural per a totes les persones. Això significa que la intervenció institucional es focalitza en “restaurar la propietat” i “netejar l’espai” en lloc de garantir el dret a l’habitatge i el suport integral. Els organismes de drets humans ho assenyalen com una manca d’alternativa que impacta directament als drets fonamentals.
    4. Intersecció de raça/origen, migració i precarietat
      Les persones que viuen al B9 són, majoritàriament, migrades provinents d’Àfrica occidental, en situació d’entrada irregular o sense permisos sòlids. Això implica que són més vulnerables a l’exclusió, la invisibilització i la manca de protecció institucional. És precisament aquesta combinació (origen, situació jurídica, barreres d’accés) la que defineix la càrrega del racisme estructural: no tots pateixen la mateixa situació.

    Reflexions finals i accions de futur

    La trobada amb la comunitat del B9 és un pas —valorós— cap a fer visible aquesta situació i generar alternatives. Però també ens deixa reptes i responsabilitats que cal assumir:

    • Cal que les institucions públiques assumeixin un pla d’habitatge real per a les persones que viuen al B9, que no deixi a ningú fora sense alternativa.
    • Cal que es canvïi el discurs públic: abandonar la criminalització de les persones migrades i vulnerables, i posar al centre els seus drets i dignitat.
    • Les entitats i les comunitats han de seguir fomentant l’intercanvi cultural i lingüístic, perquè l’aprenentatge i el reconeixement mutu siguin eines de canvi.
    • Finalment, cal seguir analitzant i denunciant el racisme estructural: perquè fins que no canviïn les estructures —legals, administratives, de polítiques habitacionals— les desigualtats persistiran.

    Gràcies a totes les persones que van participar en la xerrada, a les que van aportar la seva experiència i voluntat, i especialment als veïns i veïnes de B9 que van obrir la porta. Junts seguim construint una Badalona més inclusiva, justa i solidària.


    La entrada Xerrada comunitària sobre discriminació racial se publicó primero en SOS Racisme.

    ]]>
    Mobilitza’t davant del Sistema d’Odi i l’Extrema Dreta https://sosracisme.org/mobilitzat-davant-del-sistema-dodi-i-lextrema-dreta-2/ Thu, 23 Oct 2025 12:13:37 +0000 https://sosracisme.org/?p=20581 Des de l’Institut de les Desigualtats, SOS Racisme i Joventut Àfrica Negra us convidem a aquesta trobada per compartir, celebrar i reforçar la lluita comuna enfront dels discursos d’odi. Durant la jornada tractarem estratègies de creació de contingut per contrarestar els discursos d’odi digitals. Espai centrat en persones joves i xarxes socials, amb un treball […]

    La entrada Mobilitza’t davant del Sistema d’Odi i l’Extrema Dreta se publicó primero en SOS Racisme.

    ]]>
    Des de l’Institut de les Desigualtats, SOS Racisme i Joventut Àfrica Negra us convidem a aquesta trobada per compartir, celebrar i reforçar la lluita comuna enfront dels discursos d’odi. Durant la jornada tractarem estratègies de creació de contingut per contrarestar els discursos d’odi digitals.

    • DISSABTE 1 DE NOVEMBRE
    • 17:30h – 19:30h
    • Lloc: Barcelona Xanascat, Passeig de la Mare de Déu del Coll, 41, 51 (Gràcia) Barcelona.

    Espai centrat en persones joves i xarxes socials, amb un treball col·lectiu sobre estratègies comunicatives i creació de continguts contra els discursos d’odi digitals.

    Us animem a inscriure-us.

    Més informació a: @idesigualtats

    Contacte: abril.gamundi@institutdelesdesigualtats.com

    Ponències:

    • Angeles | Creadora de contingut. Parla sobre bellesa, història i estil amb un enfocament especial en la cura del pèl afro tipus 4C. Comparteix el que aprendre, la qual cosa li inspira i el que l’ajuda a ser ella mateixa.
    • Bright | És filmmaker i director creatiu d’arrels nigerianes, nascut a Canàries. El treball que busca desenvolupar sempre està influenciat per la seva connexió cultural que neix de la història de la seva mare, la seva identitat africana i el país en el qual va créixer.
    • Jeru | És un apassionat de la moda i la cultura. Des de sempre li ha agradat fer vídeos amb una intenció i això es reflecteix molt en la seva manera de vestir en els seus vídeos, ja que es considera una persona coherent amb el que fa en els espais que habita com les xarxes, on fusiona moda i cultura.
    • Bass | És un creatiu i creador de contingut, és especialista en estratègia de marca personal per a xarxes socials. Ha fundat l’agència 4ward, dedicada a potenciar la marca personal de creadors, i és membre de col·lectiu Winner Circle a Barcelona, on produeix peces audiovisuals. A més, és cofundador i director de Troublemag, una revista centrada en psicologia, moda i disseny d’interiors.
    • Ndieme | És una noia senegalesa nascuda a Cadis, té vint-i-quatre anys i el seu objectiu com a creadora de contingut és inspirar a connectar la teva autenticitat, a fer-te preguntes incòmodes i a mirar en el món amb més consciència. L’apassiona explorar com ens vam mostrar en societat i què hi ha darrere del que sentim i creiem.
    • Haru | En aquest últim any, Haru s’ha adonat de l’important que és per a ella connectar amb la gent i contar històries, i que millor manera de fer-ho que parlant d’algunes coses que li fan vibrar com: el cinema i la música.

    Us esperem!

    La entrada Mobilitza’t davant del Sistema d’Odi i l’Extrema Dreta se publicó primero en SOS Racisme.

    ]]>
    Macrooperatiu policial de l’Ajuntament de Barcelona per desallotjar una seixantena de persones sense llar https://sosracisme.org/macrooperatiu-policial-de-lajuntament-de-barcelona-per-desallotjar-una-seixantena-de-persones-sense-llar-2/ Thu, 23 Oct 2025 10:43:02 +0000 https://sosracisme.org/?p=20576 Noticia de la Directa La Guàrdia Urbana, amb la col·laboració dels serveis de neteja, ha fet fora un grup de joves, majoritàriament d’origen subsaharià, que dormen des de fa uns mesos al parc Joan Miró. El col·lectiu Esquerra Eixample Acull denuncia que el Consistori els fa fora sense oferir cap solució Un ampli dispositiu policial […]

    La entrada Macrooperatiu policial de l’Ajuntament de Barcelona per desallotjar una seixantena de persones sense llar se publicó primero en SOS Racisme.

    ]]>
    Noticia de la Directa

    La Guàrdia Urbana, amb la col·laboració dels serveis de neteja, ha fet fora un grup de joves, majoritàriament d’origen subsaharià, que dormen des de fa uns mesos al parc Joan Miró. El col·lectiu Esquerra Eixample Acull denuncia que el Consistori els fa fora sense oferir cap solució

    Un ampli dispositiu policial s’ha desplegat aquest matí al parc Joan Miró de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona per desallotjar una quarantena de persones que hi viuen des de fa alguns mesos. La majoria de joves provenen de l’Àfrica subsahariana i molts es troben en situació administrativa irregular, per tant, exclosos de l’economia formal i de la majoria de circuits socials.

    A primera hora del matí, la Guàrdia Urbana els ha despertat i han tancat i acordonat la zona. El dispositiu s’ha dut a terme amb la col·laboració amb el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB) i els serveis de neteja, que han retirat matalassos i altres pertinences. “Treballem recollint ferralla per poder menjar i ara no sabem on anirem. Serveis socials no ens diu res”, explica Ahmed.

    “Treballem recollint ferralla per poder menjar i ara no sabem on anirem. Serveis socials no ens diu res”, explica Ahmed

    El tinent d’alcaldia, Albert Batlle, ha justificat l’operació “per tal de garantir el funcionament adequat de la biblioteca i permetre el restabliment de la normalitat d’usos”. Tot i reconèixer que es tracta d’una “greu problemàtica social”, ha afegit que “no podem  deixar que hi hagi una ocupació invasiva i abusiva de l’espai públic, que degrada l’espai i les condicions de vida de les persones que s’hi allotgen”. Per la seva banda, la directora del CUESB, Maribel del Moral ha explicat que han facilitat informació a un grup de vint persones i només han atès tres persones que han derivat al Servei d’orientació i atenció social al sensellarisme (SOASS) i al Servei d’atenció a immigrants, emigrants i refugiats (SAIER).

    L’assentament estava ubicat en una zona porxada, al costat de la Biblioteca Joan Miró, on podien carregar els seus mòbils i amb la que havien establert una bona relació. Fins i tot s’havia organitzat un club de lectura on participaven alguns dels joves. Mar Massip, veïna del barri i membre de l’Espai Nur, explica que hi ha situacions diverses: algun ha demanat asil, molts d’ells estan en procés de regularització, alguns estudien i la majoria treballen en l’economia informal. La història es repeteix, segons Massip, perquè n’hi ha que ja els havien desallotjat de l’estació del Nord. “És un clar exemple de persones que estan abandonades pel sistema i que el sistema culpabilitza”, denuncia.

    El col·lectiu de veïnes Esquerra Eixample Acull i l’entitat Salut, Educació Sense Sostre han establert vincle amb els joves del parc i han intentat donar-los suport reivindicant a l’Ajuntament que instal·lés lavabos públics, aportant algunes flassades quan feia fred o compartint sopars els dijous. Josi lamenta que s’amplifiquin unes suposades queixes veïnals, quan al barri “hi ha hagut moltes mostres de solidaritat i suport als joves”.

    Josi, del Esquerra Eixample Acull, lamenta que s’amplifiquin unes suposades queixes veïnals, quan al barri “hi ha hagut moltes mostres de solidaritat i suport als joves”

    Alguns partits polítics, com el PP, han fet campanya amb la difícil situació que viuen els joves. La setmana passada van aparèixer a les bústies del veïnat uns fulletons amb el rostre de Daniel Sirera, president del grup a l’Ajuntament de Barcelona, fent una crida a “acabar” amb tots els assentaments i acusant-los de “degradar” els barris i “arruïnar la convivència veïnal”. Per Emma, de l’Esquerra Eixample Acull, “volen que es fonguin, que no existeixin, i això és impossible”. L’Ajuntament no està oferint una solució: “és molt trist, que hi hagi instal·lacions públiques per evitar les situacions de sense llar i el Consistori es negui a utilitzar-les”, conclou Emma.

    Recentment, l’Ajuntament de Barcelona ha dut actuacions similars al parc de la Ciutadella, a l’estació del Nord o Nou Barris.

    Més d’una vintena de joves han passat la nit a Montjuïc, sota la vigilància de la Guàrdia Urbana, que els ha amenaçat de fer-los fora si plantaven alguna tenda. No s’hi ha presentat cap equip de serveis socials i ha sigut algunes veïnes que els han dut mantes i aigua.

    La entrada Macrooperatiu policial de l’Ajuntament de Barcelona per desallotjar una seixantena de persones sense llar se publicó primero en SOS Racisme.

    ]]>
    La fiscalia acusa d’homicidi per imprudència i demana dos anys de presó pel metge del cas Brian Rios https://sosracisme.org/la-fiscalia-acusa-dhomicidi-per-imprudencia-i-demana-dos-anys-de-preso-pel-metge-del-cas-brian-rios/ Mon, 20 Oct 2025 11:55:17 +0000 https://sosracisme.org/?p=20512 En el seu escrit previ a la vista judicial conclou que donar-lo d’alta per traslladar-lo a un calabós després d’administrar-li tres dosis de sedants va ser una actuació “contrària a les recomanacions mèdiques establertes” en aquests casos La mort del jove colombià Brian Rios en una comissaria dels Mossos d’Esquadra de Rubí el 21 d’agost […]

    La entrada La fiscalia acusa d’homicidi per imprudència i demana dos anys de presó pel metge del cas Brian Rios se publicó primero en SOS Racisme.

    ]]>
    En el seu escrit previ a la vista judicial conclou que donar-lo d’alta per traslladar-lo a un calabós després d’administrar-li tres dosis de sedants va ser una actuació “contrària a les recomanacions mèdiques establertes” en aquests casos

    La mort del jove colombià Brian Rios en una comissaria dels Mossos d’Esquadra de Rubí el 21 d’agost de 2022 va estar a punt de quedar impune, però la perseverant mobilització de la seva parella i la seva mare, amb el suport d’una plataforma que aplega persones i entitats, han donat un tomb al cas. Malgrat l’arxiu judicial inicial i l’abandonament que van patir l’exparella de la víctima Juliana Tapiero i els seus dos fills per part del Departament d’Interior, l’Ajuntament de Rubí i l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya, l’acusació particular a càrrec de l’advocat Benet Salellas va aconseguir reobrir la causa, determinar-ne responsabilitats i processar el metge que va atendre Rios aquella nit.

    A l’escrit previ a la celebració del judici, la fiscal conclou que el metge va faltar “a les més elementals precaucions” i va fer “deixadesa de les seves pròpies funcions”

    Ara, la fiscalia del cas ha assumit les tesis de l’acusació i demana dos anys de presó pel facultatiu del CAP Mútua Rubí –que pertany a la Fundació Assistencial Mútua de Terrassa-, entenent que la nit dels fets va cometre una «imprudència professional greu». Concretament, a l’escrit previ a la celebració del judici, la fiscal conclou que «faltant a les més elementals precaucions» i «fent deixadesa de les seves pròpies funcions, consistents en l’atenció i cura dels seus pacients», el metge adjunt que va atendre Brian Rios -que respon a les inicials J.V.C.F.- es va limitar a donar-li l’alta «sent aquesta actuació contrària a les recomanacions mèdiques establertes per a casos d’aquesta naturalesa, com serien deixar el pacient en observació o derivar-lo a un centre assistencial per continuar comprovant les seves constants vitals». Per contra, després d’haver-li administrat tres dosis de sedants, Rios va ser traslladat per agents de la Policia Local i en estat inconscient a un calabós dels Mossos d’Esquadra, on moriria tres hores més tard.

    La parella i la mare de Brian Rios van encapçalar una manifestació que va recórrer Rubí el mes de febrer de 2023|Berta Camprubí

    El ministeri fiscal, a més, considera que la Mútua de Terrassa i la Generalitat de Catalunya hauran d’indemnitzar la vídua i els fills orfes, així com la mare, el pare i els germans de la víctima. I que el metge acusat, en cas de condemna, no pugui exercir la seva professió durant un període de quatre anys.

    Des de la plataforma Justícia per a Brian ho celebren «com una victòria parcial fruit de la lluita, la dignitat i la valentia de la dona i la mare»

    Des de la plataforma Justícia per a Brian ho celebren «com una victòria parcial fruit de la lluita, la dignitat i la valentia de la dona i la mare», i es pregunten «¿Què hauria passat si Brian Rios no hagués tingut les seves familiars i després tota una xarxa per denunciar i tirar endavant la batalla jurídica?». En el mateix comunicat responen a la pregunta i asseguren que «s’hauria imposat el pacte de blanquitud institucional que normalitza les morts sota custòdia policial i el racisme estructural». I conclouen que “cal mantenir la lluita, no només en el camp jurídic sinó també als carrers i a les ments per desmuntar aquest sistema de racisme institucional i violència policial”.

    Notícia de La Directa.

    La entrada La fiscalia acusa d’homicidi per imprudència i demana dos anys de presó pel metge del cas Brian Rios se publicó primero en SOS Racisme.

    ]]>
    Agraïments Jornada Antiracista https://sosracisme.org/agraiments-jornada-antiracista/ Thu, 16 Oct 2025 14:38:02 +0000 https://sosracisme.org/?p=20480 El passat 11 d’octubre vam realitzar una Jornada Antiracista, de Dissidències LGBTIQA+ i de cures. Un espai per a compartir sabers, escoltar-nos i enfortir comunitat des del col·lectiu, per a trobar-nos des de les cures i les memòries migrants. Volem agrair a totes les persones i col·lectives antiracistes que van assistir i van formar part […]

    La entrada Agraïments Jornada Antiracista se publicó primero en SOS Racisme.

    ]]>
    El passat 11 d’octubre vam realitzar una Jornada Antiracista, de Dissidències LGBTIQA+ i de cures. Un espai per a compartir sabers, escoltar-nos i enfortir comunitat des del col·lectiu, per a trobar-nos des de les cures i les memòries migrants.

    Volem agrair a totes les persones i col·lectives antiracistes que van assistir i van formar part d’aquestes reflexions conjuntes.

    És imprescindible continuar treballant de manera col·lectiva per a unificar les nostres lluites i abordar el racisme com a eix principal de les opressions sistemàtiques exercides pel sistema.

    Agraïments:

    • Taller ‘Dol Migratori’ realitzat per: Col·lectiu Micaela @colectivo_micaela. Un taller l’objectiu del qual va ser brindar un espai segur, reflexiu i solidari en el qual les dones migrades puguin identificar, comprendre i treballar els dols vinculats al seu procés migratori.

    • Ponències:
      • Guadalupe Begazo: Ser migrant queer en un món amb llei d’estrangeria. | És jurista, membre de la xarxa jurídica antiracista-fundada en 2020, ha escrit i investigat sobre temes d’asil queer i vulnerabilitat des d’un punt de vista jurídic. Amb la xarxa jurídica antiracista (projecte l’associació T.I.C T.A.C, brinda assessoria jurídica en temes d’estrangeria.
        • Resum ponència: El fet de viure en països considerats progressistes en temes LGBTIQ+ no té garantits tots els drets, des d’un punt legal, s’agreguen diferents capes de discriminació/alteritat que fan de la vida d’aquestes persones un món encara més complex dins del que significa navegar en situacions plenes de burocràcies, contradiccions i moltes vegades desconeixement per part de l’administració que les va crear. La suposada benvinguda i acolliment que se li dona a la gent migrant queer no sol presentar-se ni acceptar-se tan fàcilment en espais considerats segurs o imparcials. De fet, moltes vegades, són dits els espais els que actuen com a agents hostils. Tot això, encara que vist des d’un punt legal, pot clarament, aplicar-se a la vida quotidiana.
      • iki açai pinya narváes: L’abraçada dels manglars: tranny tranny house | Cimarrona-del Carib en la diàspora, investigadora i educadora popular, explora en les seves obres i treballs les dissidències de gènere i sexualitats transcestrales, les memòries negres-cimarronas del carib, arxius i pràctiques anticolonials. Promou processos comunitaris de construcció col·lectiva de futuridades, imaginació radical travestí i fabulacions crítiques com a tecnologia ancestral de sanació, autopreservació col·lectiva i fugida.
        • Resum ponència: Com ens sostenim vitalment els cossos de les diàspores? Quins són els camins que ens porten a cuidar-nos?, com construir llocs d’existències fora de les patologies clíniques i metgesses. Com fugir als diagnòstics i a pràctiques neoliberals d’una autocura atomitzada i individualista? No soc terapeuta i no desitjo ser-ho. Penso comunitàriament i busquem generar vincles comunitaris sòlids com l’abraçada dels manglars.
      • Chebi Bouroncle: Paraules que ens fan. | Psicòloga de professió, migra per designació, escriptora per necessitat i altres coses.
        • Resum ponència: Tracta sobre com l’escriptura es va transformar des d’una eina professional fins a una font de metamorfosi personal després de viure diferents transicions.
      • Moderació de daniela núñez garcía: Travestí, escriptora i cimarrona centreamericana. daniela núñez garcía és una travestí guanacasteca que articula la seva vida com una pràctica radical de pensament, escriptura i afecte. Camps que entrellaça amb la seva experiència situada com a prostituta, migrant, artista i cimarrona de les resistències travestís a Centreamèrica.

    A més, volem agrair a l’espai Cafè de Mar, cedit per la Fundació Unió de Cooperadors de Mataró.

    Us deixem algunes de les fotografies que realitzem durant la jornada.

    _______ CASTELLANO______

    El pasado 11 de octubre realizamos una Jornada Antirracista, de Disidencias LGBTIQA+ y de curas. Un espacio para compartir saberes, escucharnos y fortalecer comunidad desde el colectivo, para encontrarnos desde las curas y las memorias migrantes.

    Queremos agradecer a todas las personas y colectivas antirracistas que asistieron y formaron parte de estas reflexiones conjuntas.

    Es imprescindible continuar trabajando de manera colectiva para unificar nuestras luchas y abordar el racismo como eje principal de las opresiones sistemáticas ejercidas por el sistema.

    Agradecimientos:

    • TallerDuelo Migratorio’ realizado por: Colectivo Micaela @colectivo_micaela. Un taller el objetivo del cual fue brindar un espacio seguro, reflexivo y solidario en el cual las mujeres migradas puedan identificar, comprender y trabajar los lutos vinculados en su proceso migratorio.
    • Ponencias:
      Guadalupe Begazo: Ser migrante queer en un mundo con ley de extranjería. | Es jurista, miembro de la red jurídica antirracista-fundada en 2020, ha escrito e investigado sobre temas de asilo queer y vulnerabilidad desde un punto de vista jurídico. Con la red jurídica antirracista (proyecto la asociación T.I.C T.A.C, brinda asesoría jurídica en temas de extranjería. Resumen ponencia: El hecho de vivir en países considerados progresistas en temas *LGBTIQ+ no tiene garantizados todos los derechos, desde un punto legal, se agregan diferentes capas de discriminación/alteridad que hacen de la vida de estas personas un mundo todavía más complejo dentro del que significa navegar en situaciones llenas de burocracias, contradicciones y muchas veces desconocimiento por parte de la administración que las creó. La supuesta bienvenida y acogida que se le da a la gente migrando *queer no suele presentarse ni aceptarse tan fácilmente en espacios considerados seguros o imparciales. De hecho, muchas veces, son dichos los espacios los que actúan como agentes hostiles. Todo esto, aunque viste desde un punto legal, puede claramente, aplicarse en la vida cotidiana.
      iki açai piña narváes: El abrazo de los manglares: tranny tranny house | Cimarrona-del Caribe en la diáspora, investigadora y educadora popular, explora en sus obras y trabajos las disidencias de género y sexualidades transcestrales, las memorias negras-cimarronas del caribe, archivos y prácticas anticoloniales. Promueve procesos comunitarios de construcción colectiva de futuridades, imaginación radical travesti y fabulaciones críticas como tecnología ancestral de sanación, autopreservación colectiva y fuga. Resumen ponencia: Cómo nos sostenemos vitalmente los cuerpos de las diásporas? Cuáles son los caminos que nos llevan a cuidarnos?, como construir lugares de existencias fuera de las patologías clínicas y médicas. Cómo huir a los diagnósticos y a prácticas neoliberales de un autocuidado atomizado e individualista? No soy terapeuta y no deseo serlo. Pienso comunitariamente y buscamos generar vínculos comunitarios sólidos como el abrazo de los manglares.
      Chebi Bouroncle: Palabras que nos hacen. | Psicóloga de profesión, migra por designación, escritora por necesidad y otras cosas. Resumen ponencia: Trata sobre como la escritura se transformó desde una herramienta profesional hasta una fuente de metamorfosis personal después de vivir diferentes transiciones.
      – Moderación de daniela núñez garcía: Travesti, escritora y cimarrona centroamericana. daniela núñez garcía es una travesti guanacasteca que articula su vida como una práctica radical de pensamiento, escritura y afecto. Camps que entrelaza con su experiencia situada como prostituta, migrante, artista y cimarrona de las resistencias travestis en Centroamérica.
      Además, queremos agradecer en el espacio Café de Mar, cedido por la Fundación Unión de Cooperadores de Mataró.

    Os dejamos algunas de las fotografías que realizamos durante la jornada.

    La entrada Agraïments Jornada Antiracista se publicó primero en SOS Racisme.

    ]]>
    Albiol amenaça de desnonar més de 400 persones que viuen en un antic institut de Badalona https://sosracisme.org/albiol-amenaca-de-desnonar-mes-de-400-persones-que-viuen-en-un-antic-institut-de-badalona/ Thu, 16 Oct 2025 12:26:51 +0000 https://sosracisme.org/?p=20475 La Plataforma Badalona Acull, el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya i la Fundació Cepaim exigeixen una alternativa residencial. A més, presenten una denúncia davant l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-discriminació de la Generalitat de Catalunya Des de fa un parell d’anys, més de 400 persones viuen en una situació d’infrahabitatge a l’antic institut abandonat B9, […]

    La entrada Albiol amenaça de desnonar més de 400 persones que viuen en un antic institut de Badalona se publicó primero en SOS Racisme.

    ]]>
    La Plataforma Badalona Acull, el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya i la Fundació Cepaim exigeixen una alternativa residencial. A més, presenten una denúncia davant l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-discriminació de la Generalitat de Catalunya

    Des de fa un parell d’anys, més de 400 persones viuen en una situació d’infrahabitatge a l’antic institut abandonat B9, al barri badaloní de Sant Roc. Des d’aleshores, l’Ajuntament de Xavier García Albiol ha litigat per aconseguir tirar endavant el desnonament, que recentment ha estat avalat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

    Davant el risc de quedar al carrer, les habitants de l’espai, la Plataforma Badalona Acull, el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya i la Fundació Cepaim exigeixen una alternativa residencial per a tothom. En una roda de premsa davant de l’antic institut, han anunciat que presentaran una denúncia davant l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-discriminació de la Generalitat de Catalunya. Les afectades també han explicat les raons estructurals que les van dur a viure en aquesta situació: la llei d’estrangeria que els impedeix tenir permís per treballar regularment, el negoci de l’habitatge i el racisme immobiliari.

    L’advocada Mireia Salazar explica que demanen a l’oficina “que inici una investigació per sancionar si s’escau l’Ajuntament, que vehiculi un procediment de mediació per escoltar les habitants i que fomenti la creació d’un pla d’erradicació del barraquisme”. Alhora, denuncien que l’Ajuntament ha manifestat de manera molt explícita que no reallotjarà, tot i que l’abril del 2024, Albiol va deixar Badalona, amb més de 225.000 habitants, sense alberg municipal per acollir persones sense llar.

    Les afectades han explicat les raons estructurals que les van dur a viure en aquesta situació: la llei d’estrangeria, el negoci de l’habitatge i el racisme immobiliari

    La majoria de les habitants del B9 són persones migrades i totes es troben en situació de vulnerabilitat. Per Andrea Expósito de Cepaim, que estan fent l’atenció directa, cal subratllar el “racisme estructural” que ha conduït a aquesta situació: “ningú hi està per voluntat pròpia”. Així mateix, Gisela, militant del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, remarca que “no podem parlar dels assentaments sense posar en el centre la profunda crisi de l’habitatge”. El Sindicat també denuncia que l’alcalde vol utilitzar el desallotjament imminent “com a plataforma mediàtica per reforçar el seu lideratge i difondre el seu discurs securitari i racista”.

    Les persones que viuen a l’espai expliquen que quan hi van entrar, l’edifici feia temps que estava abandonat: “Ara s’ha convertit no només en un sostre per a moltes persones, sinó en el nostre espai de treball, en un punt d’acollida per a aquells que viuen al carrer, en un punt de formació i informació on ens ensenyem els uns als altres idiomes o fer tràmits administratius”.

    El darrer macrodesnonament a Badalona va ser el passat 26 de juny a la nau ocupada del carrer Antoni Bori del barri del Gorg, on vivien una quarantena de persones. Fa pràcticament tres anys, es va desallotjar la nau del carrer Progrés, on la pràctica totalitat del centenar de persones que hi vivien es trobaven en situació de vulnerabilitat i els serveis socials de Badalona estaven tramitant els informes acreditatius. Algunes d’elles anteriorment havien viscut a l’immoble incendiat el desembre de 2020 al mateix barri del Gorg, en un tràgic episodi on van morir cinc persones.

    Notícia publicada a La Directa.

    La entrada Albiol amenaça de desnonar més de 400 persones que viuen en un antic institut de Badalona se publicó primero en SOS Racisme.

    ]]>
    Dolor y rabia en Montornès del Vallès: vecinos y colectivos antirracistas exigimos justicia para Mahamedi https://sosracisme.org/dolor-y-rabia-en-montornes-del-valles-vecinos-y-colectivos-antirracistas-exigimos-justicia-para-mahamedi/ Fri, 10 Oct 2025 12:25:51 +0000 https://sosracisme.org/?p=20471 Noticia extraída del Salto Diario ¿Dónde están las cámaras policiales que avalan la versión oficial y que replican administraciones y medios de comunicación? Si esas imágenes existieran, darían la vuelta al mundo. Transcurrida una semana del asesinato de Mahamedi por disparos de la policía en la Comisaría de Montornès del Vallès, alrededor de 400 personas […]

    La entrada Dolor y rabia en Montornès del Vallès: vecinos y colectivos antirracistas exigimos justicia para Mahamedi se publicó primero en SOS Racisme.

    ]]>
    Noticia extraída del Salto Diario

    ¿Dónde están las cámaras policiales que avalan la versión oficial y que replican administraciones y medios de comunicación? Si esas imágenes existieran, darían la vuelta al mundo.

    Transcurrida una semana del asesinato de Mahamedi por disparos de la policía en la Comisaría de Montornès del Vallès, alrededor de 400 personas hemos manifestado en esta localidad, en una marcha convocada por colectivos y personas migrantes en reclamo de verdad y de justicia. Su asesinato ocurre en un contexto de racismo y genocidio contra nuestras comunidades migrantes y racializadas, a pocas semanas de las acciones de terrorismo racista en Torre Pacheco, de los incendios de mezquitas en Piera, Sagunt y nuevos ataques a centros de menores, a los que se suman las muertes de trabajadores migrantes bajo explotación laboral e irregularidad administrativa.

    La manifestación ha tenido lugar este caluroso sábado 2 de agosto, y fue convocada por vecinos, amigos y las organizaciones antirracistas de Catalunya como la Associació bakadaji help the Gambia, Organització Juvenil Socialista del Vallès Oriental Baix Montseny, Sindicat d’Habitatge Socialista de Granollers, CNAACAT, SOS Racisme CatalunyaRegularización YaSindicato Mantero BCN, UCFR, Moviment democràtic per Gambia y colectivos de defensa de la vivienda de la zona catalana del Vallès, así como la comunidad religiosa musulmana de diferentes localidades.

    Al mismo tiempo, la marcha estuvo rodeada de un fuerte dispositivo policial de Mossos de Esquadra, incluyendo la presencia de un dron destinado, al parecer, para controlar desde el aire la rabia y el dolor de un pueblo que no entiende por qué mataron a Mahamedi.

    Mahamedi era un joven negro catalán de 22 años, nacido en el seno de una familia gambiana, y había crecido en el pueblo junto a sus hermanos, primos y amigos. Trabajaba como repartidor y jugaba al futbol, como cualquier hijo de la clase trabajadora. Hoy, una compañera de la escuela primaria, junto a su abuelo y algunas vecinas, recordaron públicamente que era un chico pacífico.

    Si realmente el chico hubiera tenido un cuchillo en mano, “esas imágenes estarían dando la vuelta al mundo”, señala una compañera de Regularización Ya

    Durante el recorrido de la manifestación hubo momentos donde la rabia y el dolor eran difíciles de contener, sobre todo frente a la Comisaría donde le fue arrebatada la vida a Mahamedi. Amigos y familiares se preguntan por qué no se muestran las imágenes de las que habla la policía. Los mismos amigos y familiares que replican en redes sociales a los agitadores de ultraderecha y a los sindicatos policiales. Como señala una compañera de Regularización Ya, si realmente el chico hubiera tenido un cuchillo en mano, “esas imágenes estarían dando la vuelta al mundo” .

    Por su parte, algunos de vecinos dan fe de la presencia de cámaras en la comisaría local, así como de la existencia de otro tipo de material de reducción como pistolas taser. También han sido testigos del acoso policial a la población negra y musulmana, en especial a los jóvenes que hoy no podían esconder su indignación ante las graves acusaciones sobre Mahamedi. Acusaciones que nadie ha podido probar aún.

    Este sábado fueron los jóvenes y mayores de la comunidad musulmana quienes encabezaron la manifestación. Mujeres con niños se fueron sumando durante el recorrido que partió del polígono, barrio donde vive la familia, pasando por la Comisaría donde perdió la vida Mahamedi y atravesando el pueblo, para acabar nuevamente frente al Ayuntamiento, donde se leyó el comunicado y se compartieron palabras en su memoria.

    Los manifestantes también reclaman responsabilidad a la administración municipal, cuyas dependencias colindan con la comisaría de la policía local, ante un comunicado cuya versión oficial –a pocas horas de la muerte de Mahamedi– lo deshumanizó para reducirlo a “un atacante” sin lamentar su muerte, pero deseando pronta mejoría a un agente que resultó herido, sin especificar cómo, cuando fue un policía quien lo hirió por uno de los disparos.

    Tal como apuntamos al principio, el asesinato de Mahamedi se suma a una larga y terrible lista dentro de la escalada de violencia racista que está teniendo lugar en el Estado español. Sucesos que no despiertan alarma ni acciones concretas por parte de los partidos de gobierno, cuya postura se reduce a posicionarse en redes sociales y participar del juego mediático racista que controla la ultra derecha. Pero nuestras realidades son otras. Nuestras realidades son las de los carteles que hoy, en la rotonda del polígono, se levantaban con los nombres de Mamouth, Brian Ríos, Aboulie, Abderrahim y Mahamedi, nombres de algunas víctimas recientes del racismo policial.

    “Y nosotras, orgullosas, los hemos acompañado a pesar del racismo constante: en la escuela, en la calle, el trabajo, y las Instituciones. Racismo que hiere, que excluye, que mata”, expresaba una vecina de la familia

    Las palabras de Fatiha El Mouhadi, vecina de la familia, han sido contundentes y resumen nuestro mensaje: “Yo, si tengo que hablar, lo haré como madre que ha compartido con la Haja (madre de Mahamedi) la experiencia de criar hijos en tierras que nos han sido hostiles. Hemos caminado juntas hacia la escuela, hemos visto crecer nuestros hijos en el parque, mientras compartíamos la vida y conversaciones”. 

    “Nuestros hijos se han hecho grandes. Y nosotras, orgullosas, los hemos acompañado a pesar del racismo constante: en la escuela, en la calle, el trabajo, y las Instituciones. Racismo que hiere, que excluye, que mata. Hoy ha sido Mahamedi. Pero podría haber sido cualquiera de nuestros hijos. No es un caso aislado. Es violencia estructural. Y basta. Exigimos justicia y la verdad”.

    La entrada Dolor y rabia en Montornès del Vallès: vecinos y colectivos antirracistas exigimos justicia para Mahamedi se publicó primero en SOS Racisme.

    ]]>