Se podría hacer un mapa de la llamada conflictividad social migrante y coincidiría, casi matemáticamente, con el de los polos agroexportadores.

Los altercados recientes en Torre Pacheco no son una anécdota aislada, ni el resultado de una “crisis de convivencia” entre “culturas incompatibles”, como algunos quieren hacernos creer. Son la expresión de un sistema que lleva años podrido por dentro. Un sistema que se sostiene sobre la explotación sistemática de seres humanos, en su mayoría inmigrantes, al servicio de una agroindustria basada en producir alimentos baratos para exportar, a costa de todo lo demás: los derechos humanos, el medio ambiente, etc.

Se trata de otra de las externalidades causadas por este modelo de apostarlo todo a la agroexportación en la que llevamos las últimas décadas, pero no sólo se trata de Murcia y el Campo de Cartagena, sino que esta situación se repite en todos los polos agroexportadores, como en Almería dónde también existen recurrentes conatos de violencia. De hecho, se podría hacer un mapa de la llamada conflictividad social migrante y coincidiría, casi matemáticamente, con el de los polos agroexportadores.

El monocultivo agroexportador lleva en su interior una contradicción irresoluble: necesita explotación laboral para subsistir, pero no quiere los efectos ni las inversiones sociales que esta conlleva

Torre Pacheco no es una excepción. Es uno de los epicentros de ese modelo agroalimentario que nos han vendido como moderno, competitivo y eficiente. Miles de hectáreas cubiertas de plástico, que esconden tras de sí una realidad invisible: jornaleros y jornaleras viviendo en condiciones indignas, trabajando a destajo, cobrando sueldos de miseria, sin papeles en muchas ocasiones, y con una absoluta desidida por parte de los gobiernos, incluso una connivencia culpable en permitir esta explotación y en evitar abordar políticas de integración en establecer políticas de integración e inclusión de estas personas y sus hijos. Y la primera de esas políticas es erradicar la explotación, pero claro, cómo se va a erradicar justamente esto… que es el ingrediente secreto de este tipo de agricultura, el bajo coste de mano de la mano de obra.

El monocultivo agroexportador lleva en su interior una contradicción irresoluble: necesita explotación laboral para subsistir, pero no quiere los efectos ni las inversiones sociales que esta conlleva. Quiere contratar seres incorpóreos al margen de los más básicos derechos humanos y laborales, pero lo único que encuentra cuando los va a buscar son personas.

El 30% de la mano de obra de la agricultura española son personas extranjeras. Ese porcentaje se eleva hasta el infinito en las zonas premium de la agroexportación. En Huelva trabajan en el campo el 89 % de las personas extranjeras contratadas, en Murcia, el 82 %, en Almería, el 62 %, en Lleida, el 51 %. Según el Servicio Regional de Empleo (SEF) y el propio Ayuntamiento, el 83% de los contratos laborales en Torre Pacheco se firman en el sector agrario. Se estima que hay 20.000 trabajadores y trabajadoras que se encontraban trabajando sin contrato y en condiciones de explotación laboral. La lista es infinita.

No se trata de una cuestión de una crisis de inmigración, se trata de una crisis de explotación y segregación de trabajadores y trabajadoras y su solución son derechos y derechos

A nadie le daba por rasgarse las vestiduras cuando leían esas noticias, ni por perseguir a los que explotan a miles de personas en campamentos por ejemplo en Huelva viviendo de manera infrahumana. Ni cuando en misiones internacionales diversas como fue la del relator especial de las Naciones Unidas sobre la extrema pobreza y los derechos humanos, Philip Alston, a Huelva, que acabó declarando que las condiciones de vida que vio allí “rivalizan con las peores que he visto en cualquier parte del mundo”.

Es resumen, hemos permitido que exista a través del entramado legal, un mercado laboral diferenciado, con menos derechos que el resto de la población como base de una industria que no es viable y este es el problema y no otro. No se trata de una cuestión de una crisis de inmigración, se trata de una crisis de explotación y segregación de trabajadores y trabajadoras y su solución son derechos y derechos.

La entrada Torre Pacheco: el síntoma de un sistema agroexportador podrido se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia extreta de elcugatenc.cat | Laia Coronado Nadal

Quan tenia 19 anys, va sortir de festa amb un grup d’amics, tots blancs, i però no el van deixar entrar en una discoteca, en el que ja situa com una discriminació per perfil racial. Van decidir fer festa en un pàrquing, fins que va arribar la policia local de Martorell, i tots van marxar, ell també. Però s’havia deixat la motxilla: va tornar enrere i per arribar li va caldre pujar a una tanca. Quan estava allà, l’agent li espita: “I aquest negre de merda?”. Ell els respon preguntant què passava, enfadat per la situació, i acte seguit els policies l’envolten i li comencen a donar puntades. Després d’això, va ser detingut i el van acabar jutjant i condemnant a dos anys de presó per atemptat a l’autoritat: “L’advocat, a qui jo ni coneixia, em va dir que la cosa estava difícil perquè jo no tenia la nacionalitat espanyola”, explica.

Aquest relat, Drame el va fer davant una audiència de joves de 3r i 4t d’ESO, en un llenguatge proper amb els adolescents el passat mes de maig al Casal de Torreblanca. Va ser en el marc del III Congrés de Joves per la Pau, organitzat per la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) amb la participació dels joves d’instituts de Sant Cugat en l’organització. Partint de l’experiència personal, Drame va fer una introducció de com ell havia arribat a la lluita antiracista, i dels conceptes bàsics de l’antiracisme des d’una definició crítica. Drame també ha estat educador social, traductor i intèrpret, tècnic de dinamització comunitària i mediació, i actualment és president de SOS Racisme Catalunya.

– Parles del racisme com a sistema de dominació, i rebutges termes que s’han difós molt com “microracisme”. Per què?

– El racisme és un sistema de dominació perquè no neix de l’odi, de la ràbia o el rebuig, neix per uns interessos i està imbricat en la consolidació d’un sistema. Al llibre Capitalisme racial d’Arum Kundnani, [editorial Cambalache, 2022], s’explica detalladament com funciona. És un sistema de dominació que data de l’era colonial, ha anat canviant la narrativa i forma part també de dinàmiques d’extractivisme. I la dominació dels pobles als que en el passat se’ls va generar un procés de construcció i consolidació de l’alteritat.

I sobre el terme ‘microracisme’, som una corrent de diversos activistes que el rebutgem perquè de forma involuntària el que fa és suavitzar, i donar a entendre l’impacte o la importància del racisme és petit. No és micro o macro, ni es dona una sola vegada, forma part d’una estructura i és sistèmic. Per tant, preferim parlar de racisme quotidià, en comptes de microracisme. I això permet parlar també de racisme institucionalitzat, racisme institucional, racisme social. El racisme quotidià impregna el dia a dia, hi ha racismes que passen cada dia i són una discriminació. Però està vinculada a altres opressions estructurals. Si des de l’Estat i el poder es creen lleis, protocols o pràctiques, o es fan declaracions racistes i des de la societat civil no som capaços d’autoorganitzar-nos i plantar cara… I alhora, des de la societat civil es generen situacions racistes que si no s’afronten des de les lleis, es retroalimenta.

“El racisme és un sistema de dominació i no neix de l’odi, sinó per uns interessos i està imbricat en la consolidació d’un sistema”

Per exemple, la llei d’estrangeria és una llei que forma part del racisme institucional, però coses que viu la gent que pateix el racisme en el dia a dia són part del racisme quotidià. Temporers, treballadores de la llar i Kellys, es veuen en una situació d’inferioritat en una relació de poder. Una inferioritat que es dona quotidianament, fins que no canviï la situació. O amb el tema de la nacionalitat: no ets ciutadà de ple dret, i amb la teva condició estaràs patint quotidianament vulneracions de drets. El que canvia és potser l’impacte que té en la teva vida, però forma part de la quotidianitat.

– Quin és el paper de SOS Racisme en aquest context?

– SOS Racisme ens entenem com una entitat que és una eina. Rebem moltes crítiques per part de les administracions públiques perquè consideren que som massa durs, però en canvi també rebem crítiques per part de la societat, altres organitzacions i entitats auto-organitzades perquè a vegades ens vinculen o ens entenen com elements del poder també. El paper de SOS crec que és clau. Ja fa més de 30 anys que es va crear. És cert que la inspiració va ser SOS Racisme França, però no hi tenim res a veure: nosaltres no ens casem, per exemple, amb cap partit polític, i SOS Racisme França després es va instrumentalitzar, van ocupar l’espai gent que es dedica a política partidista i també van haver-hi casos de corrupció.

“Tan de bo no hagués d’existir SOS Racisme: voldria dir que les institucions garanteixen la igualtat”

El paper de SOS Racisme en origen era conscienciar, després es genera el servei d’atenció i denúncia i es treu cada 21 de març l’informe anual, ‘L’estat del racisme a Catalunya’, que és un recull de la majoria de casos i anàlisi de tot el que s’ha anat denunciant durant l’any. Arran de la mort de Lucrecia Pérez, la primera víctima de racisme aquí a Espanya, es decideix produir dades, per poder treballar amb les institucions, que permet poder-les presentar, perquè en el seu origen ens deien: On és el racisme? On són les dades.

I per altra banda, el paper que juga crec que és el d’intentar restituir els drets de la persona que ha vist els seus drets vulnerats en violències o situacions racistes. Per exemple, a la Oficina per la No Discriminació de Barcelona tots els casos de racisme ens els deriva. I també participem en la creació de lleis, fem accions de carrer, com el vídeo que he mostrat als joves del Congrés, de la càmera oculta. Amb un grup d’activistes intentem incidir en la societat. Però alhora, tant de bo no hagués d’existir un SOS Racisme Catalunya, perquè significaria que el nivell de conscienciació de les institucions i les administracions garanteixen l’igualtat per totes les persones, cosa que creiem que encara no passa.

– El teu contacte amb SOS Racisme es va iniciar després de rebre una condemna dos anys de presó per atemptat contra la autoritat. Com és que et van condemnar?

– Em van condemnar per atemptat contra l’autoritat, que és un delicte bastant greu, però alhora és una figura que es va crear amb la llei Mordassa, una llei que es crea per a reprimir. Hem d’entendre que amb el racisme, aquest tipus de lleis, pràctiques, protocols, al final són un instrument per part de la policia per poder executar impunement el racisme que executen, perquè hem d’entendre que no es tracta de pomes podrides.

De fet, Eduard Sallent, cap de Mossos d’Esquadra, en una entrevista als Matins de TV3 amb la Lídia Heredia, diu que és cert que la policia té un biaix ètnic; en resposta al que nosaltres plantegem, que la policia identifica per perfil ètnico-racial. És una cosa molt freqüent i que evidencia la profunditat del racisme judicial, policial, ja que al final també la policia és una eina.

– Quin paper té la policia en aquest context, i per què té aquest biaix ètnic reconegut per un cap de Mossos?

– Parlem constantment a la política. Al final, en polítiques racistes calen els cossos i forces de seguretat de l’Estat perquè es compleixin aquestes normatives. És una pràctica molt més habitual del que creiem. Sí que és veritat que acostumem a parlar bé de la policia i creiem que s’ha de fer, però al final, com a servidors públics, la policia no està per defensar els drets de les persones no blanques, a les comunitats no blanques.

Tot el contrari, la policia està per posar-nos por. I si ho analitzo amb les meves experiències personals, sempre ha sigut així. Jo he tingut baralles amb neonazis al carrer, i quan arriba la policia, els pregunta si estan bé, si els hi he fet alguna cosa. I deia que més comú perquè també ens han arribat denúncies de gent que ha patit agressions policials i anar a denunciar això per la via penal no és una opció perquè s’entra en un circuit de revictimització. Són dinàmiques i pràctiques perfectament interioritzades i cal molta feina i parlar molt del tema per poder-les abordar.

“La policia no està per defensar els drets de les comunitats no blanques”

Per exemple, en el projecte ‘Pareu de parar-me,’, que investiga les identificacions policials per perfil ètnico-racial, on el 2017 vam concloure que per cada persona amb nacionalitat espanyola s’identifiquen a 6,5 amb nacionalitat estrangera. Tot això, facilitat per dades de Mossos d’Esquadra. Al final, el següent any, quan vam voler demanar més dades, ja no ens les van facilitar.La Guàrdia Urbana mai ens va facilitar dades. No interessa. No hi ha tanta transparència dintre de la policia, perquè com altres estructures institucionals serveixen per garantir la jerarquia racial implícitament. Tot i que no es digui, moltes vegades serveixen per garantir l’ordre jeràrquic o per sustentar les pràctiques racistes que encara patim.

– A causa d’aquesta condemna, ara no tens accés a la nacionalitat. És l’única trava que t’ha implicat la llei d’estrangeria?

– La condemna el que fa és limitar els teus drets i crear el marc mental que legitima els relats de discurs d’odi contra la migració. Jo tinc antecedents penals. Sóc un target de tots aquests discursos que diuen que la migració, que les persones no blanques venen a delinquir, o que són més propenses. Però la realitat és que és tan estructural el racisme que patim que després d’haver sigut agredit per part de la policia acabo sent condemnat.

Això em genera antecedents penals. I amb aquests, tu no pots optar a obtenir la nacionalitat espanyola. Ja d’entrada, la llei d’estrangeria en principi és una llei que serveix per regular la diversitat, però aquesta regulació de la diversitat vulnera drets. Per exemple, abans deia quina és la relació històrica amb el colonialisme, i tot i que l’Àfrica està més a prop d’Espanya, i a les persones africanes, és igual magrebins o negres, a l’Estat espanyol ens demanen deu anys per poder accedir a la nacionalitat espanyola. Si ho comparem amb països com Venezuela o Colòmbia, amb un any o dos, depenent del conveni tenen accés a la nacionalitat espanyola.

“Jo tinc antecedents penals: sóc objectiu dels discursos que diuen que la migració ve a delinquir”

Això, sobretot per a les persones que no han pogut tenir la nacionalitat de petits, el que fa és generar moltes més fronteres dins del que considerem el nostre país. Sobre com m’ha afectat la llei d’estrangeria, de moltes maneres. Des de ben petit jo m’he vist travessat per la llei d’estrangeria, tot i que jo no he decidit migrar, a mi m’han portat els meus pares. Però cada cop que havíem de renovar la residència jo veia tot l’estrès que això suposava pels meus pares, que si truca a Senegal i aconsegueix la partida de naixement, legalitza-ho, tradueix-ho, demana cita, aconsegueix els diners, has de matinar, anar a fer cua, etc. També penso que el tracte que rebíem per part de la Policia Nacional moltes vegades era humiliant. La llei d’estrangeria discrimina i vulnera drets.

– Just fa un any estàveu explicant que teníeu problemes econòmics a SOS Racisme. Això com es va resoldre, i quina és ara la situació?

– No s’ha acabat de resoldre del tot. Hem fet micromecenatge, hem demanat finançament, hem intentat estendre’ns a nivell formatiu, hem parlat amb els ajuntaments de municipis dels quals rebem moltes denúncies, per intentar implementar-hi serveis, i estem buscant noves fons de finançament.

“A SOS Racisme encara estem en una situació econòmica complicada perquè tenim subvencions aprovades que encara no hem rebut”

Seguim una miqueta en una situació complicada perquè moltes de les subvencions que rebem, tot i estar aprovades, i nosaltres haver fet tot el que toca fer, encara no les hem rebut. També creiem que sempre que hi ha nous governs costa una mica, i el govern que hi ha en l’actualitat del PSC fa molta política simbòlica, però al final acaba instrumentalitzant la lluita antiracista. Perquè aquest és el problema, que no ho veuen com una aposta de futur sinó que ho fan servir per obtenir vots, amb una mirada electoralista, a curt termini, i això sempre genera problemes.

– Una altra via de finançament són els socis. En busqueu de nous?

– Ens hi hem de dedicar millor perquè internament han passat moltes coses, venim un relleu generacional i hi ha hagut molts canvis, tot és un procés. Però sí que volem tornar a donar-li una volta a la participació, tant a nivell de socis i sòcies i com s’involucren també en antiracisme.

La idea és intentar arribar a totes les capes de la societat, i involucrar la gent. Jo em vaig involucrar fent-me soci i pagant una quota de 5 euros al mes, molt motivat després de tornar de Bèlgica, no perquè allà no hi hagués racisme, però el nivell, per a mi era diferent, sobretot en termes de representativitat.

– Una part del que feu amb el SAID creus que és un servei que també l’hauria de prestar l’administració, o que, justament el fet que sigueu una estructura de la societat civil us permet una independència que si no, no estaria garantida?

– No tinc la resposta del tot clara. Com et deia, l’idíl·lic seria que no existís el racisme a Catalunya o cap entitat que es dediqués a la defensa activa de persones que han patit racisme, perquè entendríem que vivim en una societat justa i que les administracions tenen aquesta mirada antiracista implementada. Alhora, crec que la presència de SOS està bé, i en general la de les associacions de la societat civil, perquè posen el focus, critiquen a l’administració, fent pressió perquè es compleixin certes coses. Una de les línies en què treballem bastant és dir si a les administracions que revisin, que facin diagnòstics antiracistes, intentar sensibilitzar-los, saber si es formen en el tema, etc. Per tant, sí que crec que l’existència de SOS Racisme sempre va bé a nivell de fiscalització, sobretot, de les administracions públiques.

– Com heu notat l’augment dels discursos d’odi i l’extrema dreta?

– Ha augmentat. La sensació es nota, però si ens fixem en les dades de l’últim informe de casos denunciats al SAID, una de les tipologies més denunciades és la de discussions entre particulars. La segona i la tercera plaça entre administracions públiques, discriminacions, l’accés de drets per part de les administracions públiques i cossos i forces de seguretat de l’Estat. Hem notat que en aquestes situacions de racisme entre particulars, que poden ser una disputa entre veïns o al carrer hi ha un alt nombre de discurs d’odi. Hi ha una gran quantitat de conflictes entre particulars on detectem discurs d’odi allà. I quan analitzem, per exemple, els casos de l’extrema dreta, representen el 2%.

“Hem notat l’augment de l’extrema dreta perquè en l’últim informe de casos denunciats, el més habitual és la discussió entre particulars, que inclouen discurs d’odi”

Jo entenc que l’extrema dreta porta fent molta feina fa temps i donant la batalla cultural des de fa molt de temps, sobretot a les xarxes socials. El que han aconseguit és una sensació de legitimació de totes aquestes idees retrògrades, i entre elles està el racisme. La sensació que tinc és que tot i que pogués existir, la gent intentava ser mínimament políticament correcte o hi havia un consens que en públic no estaven acceptades certes expressions o discursos. Ara la gent reivindica poder dir el que pensen, tot i que estiguin odiant, tot i que estiguin incorrent en delicte d’odi o discurs d’odi, a la gent no li importa.

– A vegades quan es parla, per exemple d’identificacions per perfil racial, hi ha un discurs que parla de com si algú és negre i va amb americana, corbata i maletí, no el pararan. Una visió que dona a entendre que el classisme té molt més pes que el racisme en aquestes situacions. Com ho veus? Com hi opera el classisme?

– M’atreviria a dir que algú que digui això no està molt en la realitat. Té un discurs que a ell li serveix però no coneix a fons la realitat. Tot i així, s’ha d’entendre que vivim en societats on, efectivament, jo entenia que els tres pilars d’aquest sistema són el classisme, el racisme i el patriarcat. Per tant, no podem escapar els anàlisis que barris empobrits sempre hi haurà i sempre hi haurà molta més presència policial. Entendre que en barris populars, l’estètica serà d’una manera, potser, més que d’una altra. Però, al final, totes aquestes lògiques responen a aquest control.

I si analitzem, que moltes de les comunitats racialitzades per qüestions estructurals acaben vivint en barris empobrits, amb situacions de vulnerabilitat, etcètera. A l’informe ‘Pareu de parar-me’, la policia al·lega que no paren més per racisme, sinó perquè en certs barris o zones hi ha molta més probabilitat que la gent cometi un delicte, i per això sacsegen més una zona que una altra.

“La policia també para per classisme, però també hi ha persones racialitzades amb poder adquisitiu que pateixen racisme: per exemple, jugadors de futbol amb cotxes d’alta gamma que la policia assumeix que són delinqüents”

Però no poden ocultar les dinàmiques i les pràctiques racistes, i hem d’entendre com funcionen també les dinàmiques del classisme. Si mirem abans la societat catalana “autòctona” versus els “xarnegos”, és a dir, la migració que venia d’altres parts d’Europa, i que també van ser criminalitzats. És la construcció i criminalització de l’altre. Que “no és com nosaltres”, no “tan civilitzat”. I és un procés que serveix per legitimar la violència que s’exerceix. La idea bàsica que ja no és com jo, és menys.

Hi ha un punt que pot ser cert, que es para també per classisme, però alhora, hi ha persones racialitzades amb poder adquisitiu pateixen racisme. Un exemple molt clar es veu en els controls de tràfic quan veuen una persona racialitzada amb un cotxe car, la policia automàticament entén que té aquest cotxe perquè està incorrent en activitats il·legals. Que és un criminal, un narcotraficant, etc. És també un marc mental de sempre voler-nos encasellar en situacions. És estrany veure una persona negra passejant per Pedralbes, però potser és rica i viu allà. I hi ha gent que vesteix més formal i pateix racisme. L’única diferència, potser, és el tracte, si hi ha algú amb un vestuari més urbà no es tapen, són més directes, i si algú va vestit molt formalment, ho tractaran més subtilment, però acaba passant.

“La policia sempre té l’as sota la màniga de dir que està identificant a les persones racialitzades per control migratori, i sempre serem més identificats encara que siguem d’aquí”

S’ha vist a Itàlia, amb un futbolista, jugador del Milan, Tiémoué Bakayoko, amb un cotxe d’alta gama, acorralat a punta de pistola per tres policies. Li van posar la pistola a dos centímetres de la cara i no et moguis, no et moguis, perquè estan convençuts que una persona negra amb aquell cotxe ha de ser tant sí com no delinqüent, no? I demanen disculpes quan saben que és futbolista. Per tant, crec que és cert que hi ha classisme, i que les classes populars en general, sense importar l’origen patiran criminalització i sobre-identificacions, però dintre d’aquestes classes populars les persones racialitzades sempre seran més identificades.

La policia sempre té l’as sota la màniga a l’hora d’identificar persones racialitzades. Tot i ser catalans, tot i ser d’aquí, ells, el nostre fenotip, per exemple, a no ser que no es pugui delatar el meu origen no català occidental blanc, sempre tindran l’excusa de dir ostres, és per control migratori, que l’estic identificant.

I per tant, sempre, per assegurar-se que és una persona que té papers, sempre serem més identificats, i això és una realitat que passa, i és el que he intentat explicar amb la dinàmica. Jo puc ser català tota la vida, i el meu amic, que està en situació administrativa irregular, a l’Argentina, per exemple, els sembla que la policia sempre sospitarà abans de mi que no de l’altra persona. I aquí no importa com vesteixi, no importa res.

– El col·lectiu Top Manta cita habitualment com a exemple del neocolonialisme el fet que els acords pesquers fan que grans vaixells europeus pesquin a les costes del Senegal i els pescadors amb vaixells molt més petits hagin d’acabar marxant perquè no hi ha peix. Permet entendre les relacions directes entre nord i sud i els moviments migratoris.

– En el cas del Senegal, degut als acords de pesca dels quals Espanya, Unió Europea, Senegal, on Espanya té un gran paper, sobretot, vaixells, com bé explica Top Manta, gallecs i bascos, si no m’equivoco, que eren la majoria, perquè, al final, els pescadors locals no poden competir amb bucs pesquers enormes, cada cop s’han d’endinsar més en aigües internacionals fins que descobreixen que Europa no està tan lluny. Les Canàries, aquest és el boom real, però amb això passa amb tot.

Té a veure, no interessa que el continent africà i els països que en formen part tinguin sobirania. Sobirania vol dir controlar els seus recursos, legislar per ells mateixos. Hi ha una anècdota sobre el que està passant en l’actualitat d’Àfrica, que des d’Occident se’ns diu que els xinesos i els russos ara estan colonitzant l’Àfrica. I els africans se’n riuen d’aquest argument, perquè diuen, mira, els xinesos i els russos venen i els diuen, escolta, volem fer negoci. Evidentment tindran una influència, però la diferència amb els occidentals europeus és que ells van arribar a civilitzar-nos sense que ningú ho hagués demanat.

I tot i haver obtengut una independència, encara continua el domini. Per exemple, França produeix la moneda. O si ens fixem en Guinea Equatorial, que des de Catalunya sempre el tema de colonialisme i de relacions internacionals es tira la pilota i es culpa l’estat espanyol quan no és cert, mira els indians, les festes d’indians, tot això representa aquest domini de capital i de terra, el domini de la blanquitud en un sistema on explotaven altres territoris, amb accions militars i d’altres.

“A Guinea Equatorial i en altres llocs, la colonització la van fer catalans també, i una reminiscència són les festes dels indians”

En el cas concret de Guinea, els catalans tenen molt a fer, no eren tant els espanyols. Aquesta relació sempre ha existit. I avui en dia, per exemple, el cacau no és un producte mediterrani. I aquí tenim la fàbrica de Nutrexpa, que també va fer una campanya contra el negre de Banyoles.

– Un dels grans conflictes és amb l’extractivisme de minerals rars. 

– Això s’explica molt bé en el llibre Cobalto Rojo, com el Congo és un dels països més rics del món, i produeix el 60% de cobalt, però es troba sumida en la misèria. Tot i tenir mines d’or, de diamants, etcètera. Des de la època del rei Leopold II, Congo és fastigosament rica, però sempre estan en situacions de guerra, de misèria, perquè no interessa que hi hagi pau.

En l’actualitat, amb la revolució digital que estem vivint perquè nosaltres puguem estar gaudint de totes aquestes coses, estan treballant nens, que moren en condicions lamentables amb les mines de cobalt i de coltan, mentre totes aquestes grans marques, com poden ser Apple, Samsung, totes tenen fundacions que garanteixen que els seus productes no s’han recollit amb treball infantil.

Efectivament, són d’aquestes dinàmiques del capitalisme i l’hegemonia occidental que reprodueixen aquestes dinàmiques. Amancio Ortega amb Zara i Inditex, que es forma a Galícia i després marxen. Són les mateixes dinàmiques. Per exemple, a l’Àfrica hi havia cremes que serveixen per blanquejar la pell, que s’utilitzen. Més enllà que el model de bellesa, etcètera, com les ments estan colonitzades, al final eren productes químics, que eren cancerígens, que no eren bons i que es prohibia la seva venda aquí a Europa.

“A Europa volem importar totes les matèries del món, però a les persones les limitem”

Nosaltres podem comprar peix barat quan anem al mercat, podem gaudir de tindre una vida sana, etcètera, però al final estem generant un impacte en la vida de les persones que potser abans un pescador sense haver de ficar-se tant en aigües internacionals amb el que pescava podia mantenir la seva família, i potser no tindria la necessitat de migrar, no?

Però aquesta dinàmica no només amb el peix, sinó amb els multinacionals també. Com a educador, jo he tingut joves de Costa de Marfil, ara hem parlat de Senegal, però és que és la realitat de molts països. Un jove que, igual, li preguntava i li deia clar, és que jo no tinc pare, jo treballava al camp, cultivava cebes, ma mare les venia al mercat i més o menys anaven fent. Una multinacional holandesa obren supermercats, ho deixen superbarat, i no podem competir.

Doncs aquesta és la realitat, perquè jo conec, per exemple, vas a Senegal, Alcampo, per tot arreu Orange, el mateix. I el Senegal ara mateix està ple d’espanyols, de catalans, que estan invertint, fent negocis. Perquè venen des de cert privilegi també i de certa situació de poder. Sí, està molt embrancat i relacionat. Volem totes les matèries del món, però després a les persones les limitem.

– Aquí Catalunya sovint es passa la pilota a l’Estat espanyol pel que fa al colonialisme, tot i que en els últims anys s’està fent una tasca de memòria històrica en relació amb, per exemple, el passat esclavista, amb documentals com, per exemple ‘Negrers. La Catalunya esclavista’ (3Cat). S’està reconeixent prou?

– És cert que s’estan reconeixent coses, però és més per les veus de totes aquestes persones racialitzades i de les organitzacions, entitats de la societat civil que denuncien i qüestionen coses. Per exemple, arran de la mort de George Floyd es van començar a tirar a terra estàtues d’esclavistes per tot el món, i la gent qüestionava coses, sobre si tirar estàtues o no. Jo personalment, sóc partidari de mantenir-les, perquè són part de la història, però explicant tota la història. Per exemple, al parc de la Ciutadella tenim l’estàtua del general Prim pujat a un cavall i a la base hi ha unes inscripcions que el lloen per la feina que va fer i totes les aportacions a la pàtria. Quines són aquestes aportacions? El general Prim va ser governador de Puerto Rico, va viure una rebel·lió de població afrodescendent que clamava llibertat i sobirania pròpia, i els va massacrar, entre altres coses.

Per tant, sí que crec en crear noves estàtues, i mantenir les que hi ha explicant tota la història. Això que diu sempre l’Aasari Bibang, que la història l’expliquen els guanyadors i que ella, és descendent d’un poble que va ser colonitzat per Espanya, Guinea, i que per tant ella, a l’hora de créixer en aquesta societat ha d’aprovar a l’escola exàmens posant això. Però si poses la teva veritat, no aprovaràs, en aquest cas. Per tant, ella insisteix moltíssim en la importància de la memòria anticolonial, de la memòria històrica i d’explicar tota la història perquè entenguem el passat i no el repetim.

“Sóc partidari de mantenir estàtues d’esclavistes, però explicant tota la història”

Al final és el que deia els joves, no és culpa vostra tot el que va passart, però sí que és veritat que vivim en societat desiguals i ens hem de qüestionar aquesta desigualtat. Per tant, crec que està molt bé però que encara falta moltíssim. I sempre hi ha un perill la instrumentalització, de les nostres lluites, sobretot quan sembla que qualsevol cosa ja és descolonial.

A mi, per exemple, a l’escola em deien que la història d’Àfrica començava amb l’esclavitud. Va ser llegir Sílvia Serbí, Heroïnes negres i reines de la diàspora africana on descobreixo que ostres, estava ple d’imperis. Per tant, sí, crec que està bé que estiguem parlant del tema, s’estan fent coses.

Jo formo part d’un projecte que es diu Traficants, en què s’analitzen peces, de museus i de més, una mica amb la idea aquesta també de reconèixer el passat. I jo soc una figura que està allà no tan artística, sinó per garantir, potser, que en el procés no s’estan reproduint dinàmiques racistes. És un debat llarg però s’ha de tenir. I anar en compte, perquè el relat també el disputa, sobretot l’extrema dreta. I no només l’extrema dreta, no, però sempre queda el millor dir que nosaltres construíem hospitals, i us vam ajudar i gràcies a nosaltres, no sé què, que es reconèixer que, bueno, van haver violacions, tortures, assassinats i domini, no? Per tant, s’ha de fer molt més, penso.

– Per últim, formes part de la cooperativa Abarka. Quina tasca feu?

– La cooperativa Abarka neix de la necessitat de valorar positivament les aportacions de la cultura africana mitjançant la gastronomia. Estem molt acostumats a veure que quan es parla d’Àfrica sempre és per coses negatives o des d’una perspectiva molt paternalista. Estem molt acostumats a entendre que es parla de fam i de pobresa i de moltes coses i, nosaltres volem treure aquesta mirada estereotipada i discriminatòria i també expressar altres coses d’Àfrica. I mitjançant la gastronomia, per exemple, posem en valor, per exemple, tenim begudes, una d’elles té deu vegades més de calci, que un got de llet i el doble de vitamina C que un un suc de taronja natural, que ve del baobab que són arbres mil·lenaris. Que la imatge que es té d’Àfrica no sigui un nen amb la panxa inflada i els mocs demanant que l’apadrinis.

“A Abarka fem un plat amb iuca i una salsa d’anarcards que replica una salsa romesco: volem reivindicar el mestissatge cultural i canviar la imatge que es té d’Àfrica mitjançant la gastronomia”

També volíem ser agents de canvi. Dèiem sempre això de ser creadors i no usuaris. També perquè sempre estem acostumats que es creen coses per les persones racialitzades i veniu a participar. Volem també crear, mostrar el nostre mestissatge cultural, perquè al final som d’aquí, però tenim origen d’allà d’alguna manera, però sí, per exemple, teníem un plat de bastons de iuca amb salsa d’anacards. La salsa d’anacards intenta replicar una salsa romesco, i de textura és molt semblant, però de gust completament diferent.

I a més, ajudar a incidir en la regularització de persones. Entenem que oferir un contracte de feina a algú perquè pugui regularitzar la seva situació és millor que millor. Dignificar la nostra feina i poder ser referents. Entenem que si nosaltres hi estem, hi ha molta més diversitat, hi ha molta més gent, que també podria fer-ho. I animar tothom a explorar el model cooperativista amb tota la història que té a Catalunya. Estem en una economia social i solidària que no és que sigui perfecta, però estem també allà per generar debats, de ostres, parlem de la vida al centre, però què passa amb el racisme, què passa amb certes persones.

La entrada Cheikh Drame: “El passat colonial no és culpa dels blancs d’avui dia, però vivim en una societat desigual que cal qüestionar” se publicó primero en SOS Racisme.

Lamentablement assistim a un nou episodi de racisme policial i institucional. No constitueix un fet aïllat a Montornès del Vallès, sinó que forma part d’una maquinària de persecució i criminalització de les nostres comunitats migrants i racialitzades, a tot el territori espanyol, també a Catalunya.

Mahamedi era un jove negre de 22 anys, veí de Montornès del Vallès, nascut a Catalunya, fill de pares gambians. Aquesta persona del poble de tota la vida —exjugador de futbol en categories inferiors de l’equip del poble, treballava lliurant els paquets a les veïnes com a repartidor— ha mort per trets de bala de foc. Va passar divendres passat 24 de juliol, a dependències de la Policia Local, sota l’opacitat de totes les administracions i de mitjans de comunicació que, a l’uníson, es van afanyar a establir una narrativa criminalitzadora, en referir-se al nostre veí.

L’Ajuntament de Montornès del Vallès, lluny d’establir cures per comunicar a la família la mort de Mahamadi i aclarir els fets, es va afanyar a emetre un comunicat institucional a les xarxes. Hi parlen d’un “incident” en dependències policials, en què “un home armat” va entrar a la comissaria, “va ser abatut” per un agent, mentre que “un altre agent va resultar ferit”. Ometen definir de quina manera va ser ferit aquest últim, i ni tan sols esmenten perquè un tret va provocar la mort d’un veí de la localitat. Tampoc van comunicar amb el respecte degut a la seva família la mort violenta de Mahamedi.

Veiem una vegada més com els mitjans de comunicació acaben de construir la narrativa oficial, asseverant que el jove portava un ganivet a una comissaria, i que es va tractar d’un accident. Això ha donat espai als sindicats policials a sol·licitar més personal i mitjans per “evitar aquests fets lamentables” dels quals són víctimes els agents policials, sense cap menció al jove que va perdre la vida en l’actuació policial.

Ens tornem a trobar davant la mort d’una persona negra, amb opacitat als protocols de comunicació i tracte indigne, a dependències policials, que ens remet a altres casos de racisme policial i institucional i morts per trets de cossos de seguretat de l’Estat.

Per aclarir els fets lamentables i establir responsabilitats de l’autoria d’aquesta mort en dependències policials del jove Mahamedi demanem:

– Aclariment dels fets i per què s’ha fet servir una arma de foc per reduir la víctima. Quants trets i en quina zona del cos es van fer per provocar la mort del jove Mahamedi?

– Saber per què no es va informar en el mateix moment la família de la mort i sí que es van fer preguntes al domicili de la víctima durant les hores posteriors a la seva mort?

– Mahamedi era un veí conegut i reconegut entre la seva comunitat com una persona tranquil·la. Com es pot justificar l’ús d’armes de foc per matar i el fet que no s’hagués fet una contenció d’un altre tipus?

– Demanem als mitjans de comunicació responsabilitat i rigor periodístic. Que no serveixin de ganxo per criminalitzar una persona sense haver contrastat els fets més enllà de reproduir la versió policial que criminalitza i deshumanitza el jove Mahamedi. Sobretot, en un context de creixement d’amenaces i discursos d’odi contra les comunitats migrants musulmanes i racialitzades per part d’organitzacions criminals d’ultradreta.

Des de diversos col·lectius socials antiracistes exigim que s’aclareixi la causa de mort a dependències policials del nostre veí. Exigim un tracte institucional digne vers la família i responsabilitats, per cercar veritat, justícia i reparació sobre la mort del jove Mahamedi.

• Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT)
• Regularización Ya
• SOS Racisme Catalunya
• Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, Catalunya

Comunicado de colectivos antirracistas por la muerte de Mahamedi en la comisaría de Montornès del Vallès

Lamentablemente asistimos a un nuevo episodio de racismo policial e institucional. No constituye un hecho aislado en Montornès del Vallès, sino que forma parte de una maquinaria de persecución y criminalización de nuestras comunidades migrantes y racializadas, en todo el territorio español, también en Catalunya.

Mahamedi, era un joven negro de 22 años, vecino de Montornès del Vallès, nacido en Catalunya, hijo de padres gambianos. Esta persona del pueblo de toda la vida —exjugador de fútbol en categorías inferiores del equipo del pueblo, trabajaba entregando los paquetes a sus vecinas como repartidor— ha muerto por disparos de bala de fuego. Ocurrió el pasado viernes 24 de julio, en dependencias de la Policía Local, bajo la opacidad de todas las administraciones y de medios de comunicación que, al unísono, se apresuraron a establecer una narrativa criminalizadora, al referirse a nuestro vecino.

El Ayuntamiento de Montornès del Vallès, lejos de establecer cuidados para comunicar a la familia la muerte de Mahamadi y esclarecer los hechos, se apuró a emitir un comunicado institucional en redes. En él hablan de un “incidente” en dependencias policiales, en el que “un hombre armado” entró en la comisaría, “fue abatido” por un agente, mientras que “otro agente resultó herido”.  Omiten definir de qué manera fue herido este último, y ni tan siquiera mencionan por qué un disparo provocó la muerte de un vecino de la localidad. Tampoco comunicaron con el debido respeto a su familia la muerte violenta de Mahamedi.

Vemos una vez más como los medios de comunicación terminan de construir la narrativa oficial, aseverando que el joven portaba un cuchillo en una comisaría, y que se trató de un accidente. Esto ha dado lugar a los sindicatos policiales a solicitar más personal y medios para “evitar estos hechos lamentables” de los que son víctimas los agentes policiales, sin mención alguna al joven que perdió la vida en la actuación policial.

Nos volvemos a encontrar ante la muerte de una persona negra, con opacidad en los protocolos de comunicación y trato indigno, en dependencias policiales, que nos remite a otros casos de racismo policial e institucional y muertes por disparos de cuerpos de seguridad del Estado.

Para esclarecer los lamentables hechos y establecer responsabilidades de la autoría de esta muerte en dependencias policiales del joven Mahamedi pedimos:

– Esclarecimiento de los hechos y por qué se ha utilizado un arma de fuego para reducir a la víctima. ¿Cuántos disparos y en qué zona del cuerpo se realizaron para provocar la muerte del joven Mahamedi?

– ¿Saber por qué no se informó en el mismo momento a la familia del fallecimiento y sí se realizaron preguntas en el domicilio de la víctima durante las horas posteriores a su muerte?

– Mahamedi era un vecino conocido y reconocido entre su comunidad como una persona tranquila ¿cómo se puede justificar el uso de armas de fuego para matar y el hecho que no se hubiera realizado una contención de otro tipo?

– Pedimos a los medios de comunicación responsabilidad y rigor periodístico. Que no sirvan de gancho para criminalizar a una persona sin haber contrastado los hechos más allá de reproducir la versión policial que criminaliza y deshumaniza al joven Mahamedi. Sobre todo, en un contexto de crecimiento de amenazas y discursos de odio contra las comunidades migrantes musulmanas y racializadas, por parte de organizaciones criminales de ultraderecha.

Desde diversos colectivos sociales antirracistas exigimos que se esclarezca la causa de muerte en dependencias policiales de nuestro vecino. Exigimos un trato institucional digno hacia la familia y responsabilidades, para buscar verdad, justicia y reparación sobre la muerte del joven Mahamedi.

Fonts:

Comunicat de l’Ajuntament de Montornès: https://www.montornes.cat/actualitat/noticies/2025/07/26/comunicat-de-l-ajuntament-de-montornes-del-valles

Tuit dels Mossos:

Article a 3Cat: https://www.3cat.cat/324/abatut-despres-dirrompre-amb-una-arma-blanca-a-la-comissaria-de-la-policia-montornes-del-valles/noticia/3363893/

La entrada Comunicat de col·lectius antiracistes per la mort de Mahamedi a la comissaria de Montornès del Vallès se publicó primero en SOS Racisme.

El negre té nom, dirigido por Fèlix Colomer. No es fácil de ver, pero sí necesario. Es incómodo, sí. Pero es imprescindible para comprender el racismo estructural que ha atravesado —y sigue atravesando— nuestra sociedad.

Este documental cuenta la historia de Molawa VIII, un hombre africano que fue secuestrado, disecado y expuesto durante casi un siglo en el Museu Darder de Banyoles, como si fuera un animal. Durante más de 80 años, miles de personas lo contemplaron sin escándalo. Lo llamaban “el negro de Banyoles”, sin cuestionarse que detrás de ese cuerpo había una vida, una comunidad, una historia.

El negre té nom no solo denuncia esa violencia, sino que también la repara: restituye su nombre, su dignidad y su humanidad. Porque no era una pieza de museo, ni un objeto colonial, ni una curiosidad antropológica. Era una persona.

El documental también destaca la valentía del médico haitiano Alphonse Arcelin, que en los años 90 se negó a aceptar esta barbarie como parte del “folklore local”. Fue gracias a él que Molawa VIII fue finalmente retirado y repatriado en el año 2000. Pero la oposición a su retirada evidencia otra verdad dolorosa: en Catalunya, también se defienden los privilegios coloniales con una ferocidad disfrazada de tradición.

Ver este documental debería ser obligatorio en escuelas, museos y hogares. Porque negar el racismo estructural, solo perpetua el silencio que lo sostiene.

La entrada “El negre té nom”: el documental que desnuda el racismo estructural en Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

Noticia extraída de El Salto | Berta Camprubí Pàmies

El catalán era la lengua más hablada en Cataluña hasta el año 2002, desde entonces el castellano le ha pasado por delante, y cada vez por más diferencia. Según la Encuesta de Usos Lingüísticos del Instituto de Estadística de Cataluña, actualmente solo el 33% de la población catalana habla habitualmente el catalán. En 1930 era el 90%.

En la última década, gracias al crecimiento demográfico que ha significado la migración, el número de hablantes de catalán ha aumentado en 267.000. Sin embargo, el 46% de la población habla en su día a día el castellano y el 12% otras lenguas. Dadas las circunstancias, la administración catalana y sus especialistas en sociolingüística tienen el gran reto de facilitar que las personas migrantes que llegan a este territorio encuentren una oportunidad en el aprendizaje de la lengua de Mercè Rodoreda. Un reto que, por ahora, presenta obstáculos y debilidades.

La polémica tras la presentación de la obra Esas Latinas, protagonizada por mujeres migrantes latinoamericanas, que tanto ha sacudido la opinión pública catalana durante la pasada semana, ha circunvalado los debates sobre la lengua y las condiciones de aprendizaje de la misma sin abordar la cuestión fundamental de cómo hacer compatibles a la vez la defensa del catalán y la defensa de los derechos de las personas migrantes.

Racismo estructural y una lengua minorizada

El permiso de residencia y trabajo requiere concretamente de un informe de esfuerzo de integración regulado por el artículo 127 del nuevo reglamento de extranjería que dice que “hay que demostrar el aprendizaje de las lenguas oficiales del territorio”. Pero, “eso no se pide por igual a todas las personas extranjeras que llegan a Catalunya, en la práctica se pide solo a las que están en situaciones más vulnerables y esto es una muestra más del racismo estructural en el que habitamos, que nos conforma como sociedad”, explica la abogada especializada en extranjería Laia Costa Gay.

Para quienes acceden a la residencia a través de su patrimonio —por medio de las conocidas golden visa— o a través del matrimonio o pareja de hecho con una persona con nacionalidad española, este módulo de acogida desaparece. Igual que desaparece también el requisito de saber catalán e incluso la necesidad de entenderlo en el caso de los expats y nómadas digitales que gentrifican barrios y ciudades y logran comunicarse en inglés u otras lenguas en su día a día.

El catalán era la lengua más hablada en Cataluña hasta el año 2002, desde entonces el castellano le ha pasado por delante, y cada vez por más diferencia. Según la Encuesta de Usos Lingüísticos del Instituto de Estadística de Cataluña, actualmente solo el 33% de la población catalana habla habitualmente el catalán. En 1930 era el 90%.

En la última década, gracias al crecimiento demográfico que ha significado la migración, el número de hablantes de catalán ha aumentado en 267.000. Sin embargo, el 46% de la población habla en su día a día el castellano y el 12% otras lenguas. Dadas las circunstancias, la administración catalana y sus especialistas en sociolingüística tienen el gran reto de facilitar que las personas migrantes que llegan a este territorio encuentren una oportunidad en el aprendizaje de la lengua de Mercè Rodoreda. Un reto que, por ahora, presenta obstáculos y debilidades.

La polémica tras la presentación de la obra Esas Latinas, protagonizada por mujeres migrantes latinoamericanas, que tanto ha sacudido la opinión pública catalana durante la pasada semana, ha circunvalado los debates sobre la lengua y las condiciones de aprendizaje de la misma sin abordar la cuestión fundamental de cómo hacer compatibles a la vez la defensa del catalán y la defensa de los derechos de las personas migrantes.

Racismo estructural y una lengua minorizada

El permiso de residencia y trabajo requiere concretamente de un informe de esfuerzo de integración regulado por el artículo 127 del nuevo reglamento de extranjería que dice que “hay que demostrar el aprendizaje de las lenguas oficiales del territorio”. Pero, “eso no se pide por igual a todas las personas extranjeras que llegan a Catalunya, en la práctica se pide solo a las que están en situaciones más vulnerables y esto es una muestra más del racismo estructural en el que habitamos, que nos conforma como sociedad”, explica la abogada especializada en extranjería Laia Costa Gay.

Para quienes acceden a la residencia a través de su patrimonio —por medio de las conocidas golden visa— o a través del matrimonio o pareja de hecho con una persona con nacionalidad española, este módulo de acogida desaparece. Igual que desaparece también el requisito de saber catalán e incluso la necesidad de entenderlo en el caso de los expats y nómadas digitales que gentrifican barrios y ciudades y logran comunicarse en inglés u otras lenguas en su día a día.

En ese marco, “es fundamental insertar una lectura de clase social porque solo analizarlo en términos de identidad, de culturas y de naciones, nos impide ver la dimensión socioeconómica”, asegura Del Valle. La dimensión socioeconómica española y también catalana, según afirmaba el diario El País en abril de 2024, es que “España necesitará 24 millones de inmigrantes para mantener la relación entre trabajadores y pensionistas”, un titular que claramente reduce la migración a mera mano de obra. “Pues resulta que esa fuerza laboral son seres humanos y eso conlleva una serie de responsabilidades para una sociedad democrática que se pretende igualitaria como la nuestra”, explicita Del Valle.

Esta deshumanización de las vidas de las personas migrantes las desvincula de sus experiencias y caminos migratorios, a menudo atravesados por la violencia. Hay que tener en cuenta que en muchas ocasiones se les está exigiendo hablar una lengua nueva incluso antes de poder acceder a algo tan básico como un trabajo o una casa. Quizá aprobar la ILP para la Regularización de medio millón de personas migrantes sería también una buena política lingüística.

Más allá de la realidad social, hay que ver cómo está la práctica institucional, ya que “es responsabilidad de quienes están a cargo de la política lingüística el pensar democráticamente y en términos de justicia social la imposición de obligatoriedades, que debe estar siempre ligada al acceso a los recursos para que se pueda cumplir con esas obligatoriedades”, explica el sociolingüista Del Valle.

Falta de acceso al catalán

El requisito del catalán, como hemos visto, no es para todos igual y por lo tanto no incorpora la perspectiva interseccional que la mayoría de políticas públicas de la Generalitat de Catalunya y el Ayuntamiento de Barcelona proclaman y que asimismo exigen en sus convocatorias para subvenciones y convenios públicos. Se trata de un requerimiento reservado solo a las personas sin capital patrimonial o social, consideradas mano de obra, que buscan acceder a los derechos básicos que la regularización administrativa ofrece en el Estado español o luchan por acceder al mercado laboral, sobre todo en el caso de ciertos sectores. “En definitiva, si tienes dinero sí que puedes llegar sin saber catalán, ni castellano”, afirma Laia Costa Gay.

“Para mí, acceder a los cursos del Consorcio fue un auténtico dolor de cabeza”, asegura Jorge Romón, psicólogo e integrador social especializado en acogida y derechos humanos, de origen venezolano

Tampoco cuenta con una perspectiva interseccional el modelo de acceso a los cursos de los distintos niveles de catalán facilitados por el Consorcio para la Normalización Lingüística de Catalunya (CPNL). Distintas organizaciones de personas migrantes, como el sindicato de manteros Top Manta con esta campaña, denuncian desde hace tiempo que el CPNL no ofrece suficientes plazas en sus cursos ni garantiza horarios compatibles con el trabajo o la conciliación. “Para mí, acceder a los cursos del Consorcio fue un auténtico dolor de cabeza”, asegura Jorge Romón, psicólogo e integrador social especializado en acogida y derechos humanos, de origen venezolano, quien vive en Barcelona desde 2022.

“Yo siempre he manejado un discurso de defensa lingüística del catalán, el euskera, el galego etc. y lo sigo manejando, pero después de mi experiencia personal en Cataluña, se ha convertido en una defensa solamente ideológica, teórica, porque la vivencia ha sido compleja”, relata. Para el caso de Romón, el catalán se convirtió en un requisito imprescindible para su inserción laboral dado que el tercer sector, donde tiene más experiencias, en Barcelona se desarrolla principalmente en catalán.

“A pesar de que yo migré a Cataluña en una situación de mucho privilegio, vengo con una racialización latina y soy leído como latino y lo que me pasó es que toda mi experiencia laboral de repente no valía, aparentemente, porque no sabía catalán”, relata el psicólogo. Jorge Romón envió más de cien currículums a distintas entidades del sector social, asegurando que estaba aprendiendo el catalán y lo seguiría haciendo, pero no recibió ninguna llamada. “Claro, eso es frustrante de por sí, pero es que si no consigues trabajo no puedes seguir viviendo en Catalunya y por lo tanto no puedes seguir aprendiendo catalán, es un pez que se muerde la cola”, relata el psicólogo venezolano. “Pero necesitaba salir adelante así que llegué a tomar la decisión de irme de Cataluña por ese motivo, pero acabé trabajando en sectores laborales que no son los míos para poder continuar”. Y mientras tanto siguió estudiando catalán para llegar a trabajar de lo suyo.

Para obtener el informe de arraigo que hay que presentar para solicitar la residencia española se debe realizar el curso A1 o A2, los más básicos. En el caso del mundo laboral, en muchas ocasiones en Cataluña se exige el nivel C, de bastante dificultad. Jorge Romón empezaba desde 0 y iba a por el C. “La primera vez que lo intenté me quedé sin plaza, cuando logré entrar al A1 me di cuenta que no estaban ni mínimamente habilitados para personas que no hablaban el español, que hablaban wolof o mandinga, era altamente complejo para un nivel tan básico”, continúa Romón, “y luego me encontré profesores que nos llegaron a decir que si habíamos elegido vivir en Catalunya teníamos que aprender catalán”, desconociendo la realidad de miles de personas que no eligen llegar a Cataluña, que después de ser desplazadas forzadamente de sus territorios, llegan por ejemplo a Barcelona a través de redes de apoyo, vínculos familiares u opciones laborales a las que poder agarrarse.

‘Esas Latinas’ y la falta de empatía

La experiencia de Jorge Romón, como la de otras 15 personas migrantes consultadas para este reportaje, acabó por convertir el catalán en un obstáculo en su proceso ya de por sí complejo de estabilizarse en un nuevo territorio.

Y es de este tipo de vivencias personales que hablaba la obra de teatro Esas Latinas, protagonizada por mujeres migrantes latinoamericanas, que tanto ha sacudido la opinión pública catalana durante la pasada semana. Esta expresión artística, representada desafortunadamente en la presentación de un informe sobre discriminaciones en el que se evidencia que tanto el racismo como la discriminación a las personas catalanohablantes son dos de las principales problemáticas en Barcelona, ha sido rápidamente categorizada como transmisora de “catalanofobia”.

La asociación Hablamos español y otros grupos e individualidades representantes de la derecha “tabarniana” —del nacionalismo español afincado en Cataluña— ha aprovechado la polémica para sostener su agenda contra la lengua catalana. Las protagonistas de la obra, ajenas por completo a ese espectro político, han sido violentamente atacadas en redes sociales y medios de comunicación, en una constatación del racismo estructural y el clasismo del que hablan las fuentes citadas en este artículo.

La violencia con la que se ha recibido esta polémica no permite enunciar las preguntas adecuadas ni debatir con más profundidad la situación con un objetivo transformador, que busque la manera de hacer compatibles a la vez la defensa del catalán y la defensa de los derechos de las personas migrantes. ¿Este tipo de vivencias atravesarían también a un joven catalán que va a Noruega a vivir y trabajar? ¿A una mujer de Países Bajos que va a Madrid? ¿Cómo de importante sería la clase social o la raza de esa neerlandesa? Esas personas serían leídas como migrantes o extranjeras? Sin una mirada interseccional no lo podríamos analizar.

Y una pregunta que está en la cabeza de muchos catalanes estos días: si el catalán fuera una lengua mayoritaria como lo es el español en Madrid, ¿se darían estas situaciones con personas migrantes castellanohablantes? “El peligro de la cultura y la lengua minorizada no es la migración”, aseguraba la escritora Brigitte Vasallo respondiendo a la cuestión con un vídeo en Instagram, “la migración es un proceso global de injusticia social donde quien peor lo pasa son los territorios que expulsan gente y la población migrante, no la población que los recibe”, aclaraba.

“Creo que la mejor forma de que las personas migrantes se entusiasmen con la idea de aprender el catalán es desde el reconocimiento mutuo, no desde la exigencia” asegura María Ignacia Ibarra

Las reacciones agresivas que han dado más visibilidad aún a la obra de la compañía Teatro Sin Papeles ponen de manifiesto la existencia de este racismo estructural —expresado en catalán, en euskera, en castellano o en inglés— y de un sistema de acogida y un marco legal —la Ley de Extranjería y la Ley de Asilo— que no ponen en el centro los derechos y la vida de las personas migrantes sino el mercado laboral español. El diálogo está siendo muy difícil, si no imposible.

“El arte es un medio de expresión y un catalizador importantísimo para hablar de las vivencias propias, sin limitaciones siempre y cuando mantenga el respeto hacia los demás, y en este caso es imprescindible respetar las vivencias de unas mujeres que están expresando situaciones con las que yo, por ejemplo, me sentí reflejado y que ahora están recibiendo odio por ello”, asegura el psicólogo Jorge Romón. Además, muestra su convencimiento de que el arte es una manera de gestionar todo el impacto psicológico que genera el proceso migratorio y también la frustración de la barrera lingüística que las personas que nunca han migrado quizás no puedan imaginar.

“Creo que la mejor forma de que las personas migrantes se entusiasmen con la idea de aprender el catalán es desde la empatía y el reconocimiento mutuo, no desde la exigencia ni el castigo” asegura María Ignacia Ibarra. “Quizá en lugar de exigir el catalán como requisito para acceder a derechos o empleos, podríamos multiplicar los espacios gratuitos y accesibles para aprenderlo: en bibliotecas, centros de barrio, casales o incluir horas de formación lingüística dentro de la jornada laboral. Hoy más que nunca necesitamos cuestionar las estructuras y relaciones de poder históricamente impuestas para vincular y construir una lucha común entre el movimiento catalanista y el antirracista”, concluye Ibarra.

La entrada ‘Esas Latinas’, la defensa del catalán y de las personas migrantes se publicó primero en SOS Racisme.

Barcelona, 17 de juliol de 2025

Ha passat una setmana des que VOX, al Congrés, va parlar d’expulsar vuit milions de persones migrades, i els seus fills nascuts a Espanya, amb total impunitat, imposant la idea de la “re-emigració massiva”. Mentrestant, a Catalunya es desfermava un linxament contra germanes llatines per una obra de teatre. Van cremar mesquites a Piera i al Port de Sagunt. I tot seguit, a Torre Pacheco es va desencadenar una onada de violència terrorista racista contra comunitats àrabs musulmanes, per part d’organitzacions criminals d’ultradreta.

Convoquem totes les persones i col·lectius antiracistes, migrants, aliades i compromeses amb la justícia social a mobilitzar-se i unir-se contra l’avenç del feixisme, el racisme estructural i la violència policial que avança cada dia a Catalunya i a tot l’Estat espanyol.

Mentre els partits d’ultradreta com VOX i Aliança Catalana escampen l’odi des dels altaveus institucionals, als carrers s’organitzen veritables persecucions racistes contra persones migrades, especialment musulmanes, nord-africanes, àrabs, com estem veient a Torre Pacheco i altres punts del territori espanyol. Grups neonazis i terroristes utilitzen amb impunitat les xarxes socials per executar agressions físiques contra persones joves racialitzades. On és la policia digital, l’Estat? Per què no actuen amb la mateixa rapidesa amb què reprimeixen les nostres denúncies o vigilen les nostres vides?

Els fets a Torre Pacheco —linxaments, batudes racistes, crema d’habitatges habitats per famílies magrebines— no són ni excepcionals ni nous. Perpetuen la lògica dels pogroms històrics contra comunitats gitanes, àrabs o migrants. Aquest tipus de violència racista col·lectiva no sorgeix espontàniament; és avalada pels discursos dels partits polítics, els mitjans de comunicació, els bulos sistemàtics i les complicitats institucionals. I per una estructura estatal que, lluny de protegir les víctimes, criminalitza qui sobreviu als marges.

Des dels barris populars fins als assentaments, les nostres comunitats estan resistint davant l’abandonament institucional, les amenaces criminals i l’assetjament constant. El discurs de l’odi avança davant la passivitat d’aquells que es diuen progressistes, i que haurien d’il·legalitzar partits com VOX i organitzacions criminals com Desokupa, que a més entrenen cossos de seguretat de l’Estat.

No oblidem Brian Ríos, que, després de ser sedat al CAP Mútua Terrassa i detingut per perfil racial per la policia local, va morir sota custòdia policial a les cel·les dels Mossos d’Esquadra a Rubí, una ferida oberta que retrata el racisme i la xenofòbia que comprometen, tres anys després de la seva mort, totes les institucions responsables per acció i omissió de l’Administració Pública.

Igual que en l’assassinat recent d’Abderrahim a Torrejón de Ardoz —en què un policia fora de servei va ser gravat mentre l’estrangulava fins a matar-lo— el racisme policial és un fenomen normalitzat i emparat per la impunitat judicial. La resposta mediàtica va ser protegir l’agressor (era policia), invisibilitzar la víctima i emmarcar-ho tot com un cas de “defensa pròpia”. Aquesta lògica segueix una constant: quan l’Estat agredeix, l’Estat es protegeix a si mateix. I quan la víctima és migrant, pobra i racialitzada, no hi ha drets humans que valguin.

També alcem la veu per les moltes famílies víctimes del racisme immobiliari i per l’imam desnonat a Salt, que va ser una mostra clara de com el racisme institucional i mediàtic s’entrellacen per criminalitzar la pobresa i reforçar prejudicis islamòfobs. Aquest líder religiós, respectat per la seva comunitat, va ser retratat als mitjans com un “okupa perillós”, sense contextualitzar la situació d’emergència habitacional que viuen moltes famílies migrades.

Aquests atacs estan més que presents a Catalunya, on la matinada del cap de setmana passat, la mesquita de Piera va ser incendiada intencionadament, just abans de la seva inauguració. Abans, la mesquita de la Pau al Port de Sagunt va aparèixer amb pintades xenòfobes. “Torna al teu país!” ens escriuen. Però no marxarem! Des d’aquí lluitem per un món lliure i sense fronteres!

Islamofòbia estructural és la deshumanització de les comunitats musulmanes, funcional a la seva persecució:

• Educació: campanyes “antiterroristes” a les escoles que normalitzen l’estigmatització i criminalització de les comunitats migrades, racialitzades i musulmanes.
  
• Policia: controls i vigilància selectiva per perfil racial.
  
• Mitjans: cobertura mediàtica esbiaixada, que presenta els musulmans com a potencials amenaces.
  
• Polítiques migratòries i públiques que legitimen l’exclusió.
  
• Polítiques d’habitatge: racisme immobiliari i situació de carrer.
  

Tot això configura una narrativa dins d’un règim de sospita estructural sobre les nostres comunitats. Torre Pacheco no va ser un “esclat d’odi” aïllat, sinó l’execució violenta d’una idea normalitzada i institucionalitzada: que els cossos migrats, i especialment els musulmans, no mereixen drets.

Per això les organitzacions terroristes racistes poden actuar amb impunitat davant la passivitat policial per agredir les comunitats migrades i fills de migrants a Torre Pacheco.

Les mateixes autoritats que imposen aquesta narrativa racista i deshumanitzadora són les que mantenen els CIEs —presons per a migrants— i es lucren amb el negoci de la deportació. Els mateixos que es van enriquir amb el funcionament d’institucions com la DGAIA, que lluny de protegir les famílies migrades, executa la retirada de custòdia d’infants de mares migrants en processos carregats de violència i racisme institucional, i que gestiona el negoci de l’abandonament de milers de joves que migren sols.

Les comunitats migrades i refugiades ens trobem davant el perill de la implementació de les necropolítiques aprovades al nou PEMA (Pacte Europeu de Migració i Asil), que legitima més vulneracions de drets i morts a les fronteres. Un pacte de mort que no ha estat redactat per l’extrema dreta, sinó aprovada pels partits progressistes i autonòmics, que ara es disputen el negoci de les competències per deportar i gestionar CIEs.

Què passarà en els pròxims anys amb les víctimes supervivents del genocidi a Gaza? Un genocidi perpetrat amb la complicitat de totes les administracions locals, del Govern espanyol i de tots els estats europeus.

Si volem ser profundament antiracistes és URGENT l’aprovació de la ILP REGULARITZACIÓ JA al Congrés, ajornada des de fa més d’un any. Per acabar amb l’exclusió i precarietat de milers de persones que no poden accedir a drets bàsics ni denunciar violències per la seva situació administrativa irregular.

L’última reforma del RLOEX del Govern és insuficient i deixa en situació irregular almenys 270.000 sol·licitants d’asil i milers de joves migrants extutelats. No demanem caritat, exigim REGULARITZACIÓ JA per Justícia Social!

És imprescindible que el Govern prengui mesures contundents contra el terrorisme supremacista blanc i protegeixi la població més vulnerabilitzada. Negar-ho, minimitzar-ho o explicar-ho com una “baralla de bandes” o un “conflicte veïnal”, és continuar legitimant la violència racista.

Terrorisme racista és:

• Ser perseguides per ser negres, musulmanes, llatines, migrades.
  
• L’abandonament institucional davant les organitzacions criminals supremacistes.
  
• La complicitat amb l’Estat criminal d’Israel per perpetrar el genocidi a Gaza.
  

EL RACISME MATA
DAVANT LA VIOLÈNCIA RACISTA, COMUNITAT ANTIRACISTA EN LLUITA, UNIDA I ORGANITZADA.

Comunicat conjunt de col·lectives del moviment antiracista de Catalunya. Entra al QR per veure la llista de convocants.

CAST_ COMUNICADO CONTRA EL TERRORISMO RACISTA

¡LA FUERZA DE LA COMUNIDAD ANTIRRACISTA EN LUCHA, UNIDA Y ORGANIZADA!

Barcelona, 17 de julio de 2025

Ha pasado una semana desde que VOX en el Congreso habló de expulsar a 8 millones de personas migrantes, y sus hijos nacidos en España, con total impunidad, imponiendo la idea de “re-emigración masiva”. Mientras en  Catalunya se desataba un linchamiento a hermanas latinas por una obra de teatro. Ardieron mezquitas en Piera y el Port de Sagunt. Y acto seguido, en Torre Pacheco se desatara una ola de violencia terrorista racista contra comunidades árabes musulmanas, por parte de organizaciones criminales de ultraderecha.

Convocamos a todas las personas y las colectivas antirracistas, migrantes, aliadas y comprometidas con la justicia social a movilizarse y unirse contra el avance del fascismo, el racismo estructural y la violencia policial que avanza cada día en Catalunya y en todo el Estado español.

Mientras los partidos de ultraderecha como VOX y Aliança Catalana siembran el odio desde los altavoces institucionales, en las calles se organizan verdaderas persecuciones racistas contra personas migrantes, especialmente musulmanas, norteafricanas, árabes, como lo estamos viendo en Torre Pacheco y otros puntos del territorio español. Grupos neonazis y terroristas están utilizando con impunidad las redes sociales para ejecutar agresiones físicas contra personas jóvenes racializadas. ¿Dónde está la policía digital, el Estado? ¿Por qué no actúan con la misma rapidez con que reprimen nuestras denuncias o vigilan nuestras vidas? 

Los hechos en Torre Pacheco —linchamientos, batidas racistas, quema de viviendas habitadas por familias magrebíes— no son ni excepcionales ni novedosos. Perpetúan la lógica de los pogromos históricos contra comunidades gitanas, árabes o migrantes Este tipo de violencia racista colectiva no brota espontáneamente, es avalada por discursos de los partidos políticos, medios de comunicación, bulos sistemáticos y complicidades institucionales. Y por una estructura estatal que, lejos de proteger a las víctimas, criminaliza a quienes sobreviven en los márgenes.

Desde los barrios populares hasta los asentamientos, nuestras comunidades están resistiendo ante el abandono institucional, las amenazas criminales y el acoso constante. El discurso de odio avanza ante la pasividad de quienes se dicen progresistas, y que deberían ilegalizar partidos como VoX y las Empresas u organizaciones criminales como Desokupa que además entrenan a cuerpos de seguridad del Estado.

No olvidamos a Brian Ríos que, después de ser sedado en el CAP Mutua Terrassa y detenido por perfilamiento racial por la policía local, murió bajo custodia policial en los calabozos de Mossos de Esquadra en Rubí, una herida abierta que retrata el Racismo y Xenofobia que compromete, tres años después de su muerte, a todas las instituciones responsables por acción y omisión de la Administración Pública. 

Al igual que ante el reciente asesinato de Abderrahim en Torrejón de Ardoz —en el que un policía fuera de servicio fue grabado estrangulándolo hasta la muerte— el racismo policial es un fenómeno normalizado y amparado por la impunidad judicial. La respuesta mediática fue proteger al agresor (era policía), invisibilizar el rostro de la víctima y enmarcarlo todo en el relato de “defensa propia”. Esta lógica sigue una constante: cuando el Estado agrede, el Estado se protege a sí mismo. Y cuando la víctima es migrante, pobre y racializada, no hay derechos humanos que valgan.

También alzamos la voz por las muchas familias víctimas del racismo inmobiliario y por el imán desahuciado en Salt, que fue una muestra clara de cómo el racismo institucional y mediático se entrelazan para criminalizar la pobreza y reforzar prejuicios islamófobos. Este líder religioso, respetado por su comunidad, fue retratado en los medios como un “okupa peligroso”, sin contextualizar la situación de emergencia habitacional que viven muchas familias migrantes. Lejos de recibir apoyo o una solución digna, fue estigmatizado públicamente por su origen y por su religión.

Estos ataques están más que presentes en Catalunya, donde la madrugada del pasado fin de semana, la mezquita de Piera fue incendiada de manera intencionada, justo antes de su inauguración. Antes, la mezquita de la Paz, en Port Sagunt de Valencia que amaneció con pintadas xenófobas.¡Vete a tu País!, nos escriben, ¡pero no nos vamos a ir!, ¡desde aquí luchamos por un mundo libre y sin fronteras!  

Islamofobia estructural es la deshumanización de las comunidades musulmanas, funcional a su persecución:

• Educación: campañas “antiterroristas” en escuelas normalizando la estigmatización y criminalización de las comunidades migrantes, racializadas y musulmanas.
• Policía: controles y vigilancia selectiva por perfilamiento racial.
• Medios: cobertura mediática sesgada, que presenta a musulmanes como potenciales amenazas.
• Políticas migratorias y públicas que legitiman la exclusión.
• Políticas de vivienda: El racismo inmobiliario y la situación de calle.
  

Todo esto configura una narrativa bajo un régimen de sospecha estructural sobre nuestras comunidades. Torre Pacheco no fue un “estallido de odio” aislado, fue la ejecución violenta de una idea normalizada e institucionalizada: que los cuerpos migrantes, y especialmente los musulmanes, no merecen derechos. Por eso las organizaciones terroristas racistas pueden campar a sus anchas, ante la pasividad policial, para violentar a las comunidades migrantes e hijos de migrantes en Torre Pacheco.

Esas mismas autoridades que imponen esta narrativa racista y deshumanizante, son las que sostienen los CIEs — cárceles para migrantes—y se lucran con el negocio de la deportación. Los mismos que se enriquecieron con el funcionamiento de instituciones como la DGAIA, que lejos de proteger a las familias migrantes, ejecuta la quita de custodias de infancias de madres migrantes,  en procesos cargados de violencia y racismo institucional, y que gestiona el negocio del abandono de miles de jóvenes que migran solos.

Las comunidades migrantes y refugiadas, nos encontramos ante el peligro de  la implementación de las necropolíticas aprobadas en el nuevo PEMA (Pacto Europeo de Migración y Asilo) que legitima más vulneraciones de derechos y muertes en las Fronteras,. Un pacto de muerte que no fue redactado por la ultraderecha, hizo posible el acuerdo de los partidos progresistas y autonómicos, que ahora se disputan el negocio de las competencias para deportar y gestionar CIEs. ¿Qué pasará en los próximos años con las víctimas supervivientes del Genocidio en Gaza? Un genocidio perpetrado con toda la complicidad de todas las Administraciones locales, del Gobierno español, y de todos los Estados europeos.

Si queremos ser profundamente antirracistas es URGENTE la aprobación de la ILP REGULARIZACIÓN YA en el Congreso, demorada hace más de un año desde su toma en consideración, para acabar con la exclusión y precariedad de miles de personas que no pueden acceder a derechos básicos, NI DENUNCIAR VIOLENCIAS por su situación de irregularidad administrativa. La última reforma de RLOEX del Gobierno es insuficiente, y deja en irregularidad administrativa a al menos 270mil solicitantes de asilo y miles de jóvenes migrantes extutelados.  No pedimos caridad, exigimos REGULARIZACION YA por Justicia Social!

Es imprescindible que el Gobierno arbitre medidas contundentes contra el terrorismo supremacista blanco y proteja a la población más vulnerabilizada. Negarlo, minimizarlo o explicarlo como una “pelea de bandas” o un “conflicto vecinal”, es seguir legitimando una violencia racista.

Terrorismo racista es ser perseguidas por ser negras, por ser musulmanas, por ser latinas, por ser migradas.

Terrorismo racista es el abandono institucional frente a las organizaciones criminales supremacistas.

Terrorismo racista es la complicidad con el Estado criminal de Israel para llevar adelante el Genocidio en Gaza.

EL RACISMO MATA

ANTE LA VIOLENCIA RACISTA, COMUNIDAD ANTIRRACISTA EN LUCHA, UNIDA Y ORGANIZADA.

La entrada COMUNICAT CONTRA EL TERRORISME RACISTA se publicó primero en SOS Racisme.

Nunca me ha gustado empezar un escrito desde la violencia de la abstracción, ni desde esa universalidad que lo homogeneiza todo y borra cada marca de memoria. Siento que tiene más fuerza escribir para honrar a mis ancestrxs y a la tierra. Rendir tributo a las Tidawinas, a Exú, la Pombagira, Oxumaré y la Guaichía.

Siempre he dicho que nunca fui lo suficientemente nada, o quizás, lo suficientemente todo. Y ese “todo” lo entiendo como algo que no puede ser leído ni comprendido por una sensibilidad mutilada por este mundo tal cual está.

Desde peque me preguntaban: “¿Eres niño o niña?” En su momento era una pregunta que me dejaba pensando, y esa pregunta incisiva tenía que ver con las marcas que este mundo pone sobre ti, sobre mí, y quizás sobre todo cuerpo que huye de los estándares de la humanidad. Siempre había risas cómplices por cómo hablaba, cómo caminaba, cómo me paraba, cómo me sentaba… incluso por mi apellido: Piña. Que rimaba con “niña”.

Piña-niña, piña-niña, piña-niña, piña-niña…
Eso me cantaban en el recreo. La verdad, no me disgustaba. Nunca entendí por qué para el resto eso era un insulto, y siempre me pregunté: ¿cuál es el género de la piña?

Esta reflexión no tiene que ver con una sobreexposición intimista ni identitaria sobre mí como cuerpo excepcional en este mundo. Incluso, no tiene que ver exclusivamente conmigo.

Esto tiene que ver con el genocidio originario contra los cuerpos que no responden al ordenamiento del mundo tal cual está. Ese genocidio ha sido contra los cuerpos travestis, sodomitas, “practicantes de nefando pecado”. Es el genocidio que marca el inicio del proyecto civilizatorio de la cisheterosexualidad colonial: un proyecto inacabado que se reactualiza constantemente.

El proyecto occidental de la cisgeneridad, bañado de purpurina rosa, incluye el exterminio del pueblo palestino.
Incluye la laicidad como proyecto de razón de Occidente que niega todo misterio.

El proyecto occidental de la cisgeneridad incluye la escuela como dispositivo cisgenerificante, incluye la universidad como máquina reproductora de epistemologías cisgénero de herencia colonial. Incluye a los museos europeos como cómplices de memoricidios.

“El Nuevo Mundo marcó el robo del cuerpo”, señala Hortense Spillers.
Ese proceso colonial también marcó el robo del tiempo (Fred Moten). Ambos procesos, simultáneos, implicaron un corte intencional y violento del cuerpo cautivo, privado de su voluntad: cuerpos negros, afrodescendientes, indígenas.

Bajo estas condiciones, nuestros cuerpos se convirtieron en territorio de maniobra cultural, de experimentación para Occidente. Y entre esas maniobras está la invención del género como sistema colonial de imposición.

Aun así, los misterios siguen operando. Nuestro cuerpo fue capturado, pero nuestra imaginación y nuestras invocaciones espirituales no. La presencia de muchas manifestaciones de ser siempre ha prevalecido, aunque el blanco y Occidente no lo puedan ver.

No necesitamos que lo vean. No necesitamos remarcar el oculocentrismo como única forma de existir, aunque este mundo nos condene a la plantación de la visualidad.

Transitar los múltiples caminos de existencia de nuestras (s)exu-alidades es resistir la idea de género como dispositivo de prisión que construyó Occidente. Invocar a los misterios, a sus saberes y epistemologías.
Bailar la danza de todas las ánimas sodomitas que no pudieron cisheterosexualizar.

¿Qué pasaría si nuestro cuerpo no hubiese sido capturado por un sistema de sexo-género?

¿Qué pasaría si nuestro tiempo no hubiese sido robado, y hubiese existido para la construcción plena de nuestras sexualidades?

¿Qué pasaría si transitamos en los misterios de nuestras tierras para construir nuestros cuerpos, nuestras ancestralidades?

La entrada Mi género es ancestral. Reflexiones sobre cuerpo, memoria, género y colonialidad se publicó primero en SOS Racisme.

Només s’atendran casos d’especial emergència.

• Correu: denuncia@sosracisme.org

Durant el mes d’agost, el nostre servei estarà en mode guàrdia. Les respostes poden experimentar retard.

Per a denúncies d’EMERGÈNCIA, seguir els següents passos:

1. Explicar breument el motiu, detallant data i lloc dels fets.

2. Adjuntar aquells documents que cregui necessaris perquè valorem el cas.

3. Indicar-nos un número telefònic al qual comunicar-nos. Correu: denuncia@sosracisme.org

Altres vies de contacte:

• WhatsApp 652 87 34 06 (escrit i àudio). Si el motiu NO és una denúncia, si us plau comunicar-se a través de les següents vies:
  • Formació:formacio@sosracisme.org
  • Comunicació:comunicacio@sosracisme.org
  • Administració:administracio@sosracisme.org
  • Projectes:planificacio@sosracisme.org, subvencions@sosracisme.org
  • Qüestions institucionals: coordinacio@sosracisme.org
  • Cap de les anteriors: sosracisme@sosracisme.org

La entrada Avís: De l’1 de juliol fins al 31 d’agost tanquem l’atenció al SAiD se publicó primero en SOS Racisme.

Ambos eran jornaleros en la campaña de la aceituna. Ambos trabajaban para Ginés Vicente. Ambos desaparecieron cuando quisieron abandonar el trabajo y el pueblo. En 2016, Ginés Vicente fue condenado por explotación laboral en el caso de Tidiany. Aunque el juez reconoció indicios de desaparición forzada, lo absolvió por falta de pruebas concluyentes.

Cinco años después, Ibrahima desaparece en circunstancias idénticas. El juez decreta prisión provisional por homicidio. La Audiencia Provincial lo deja en libertad bajo fianza de 25.000 €. El proceso judicial sigue abierto.

Desde SOS Racisme Catalunya apoyamos esta campaña de acompañamiento a las familias de Tidiany e Ibrahima.

La familia de Ibrahima se ha personado como acusación particular. La abogada lleva el caso de forma gratuita, pero hay gastos que deben cubrirse.

LLAMAMIENTO A LA SOLIDARIDAD
Puedes hacer una aportación económica para apoyar a las familias:

Número de cuenta (Asociación Cambalache):
ES24 3035 0404 34 4040003483 (Caja Laboral)
Indica en el concepto: APOYO TIDIANY E IBRAHIMA

Si se recaudan más fondos de los necesarios para el proceso judicial, se repartirán a partes iguales entre las dos familias en Mali y Senegal.

Ninguna aportación puede reparar el daño causado, pero sí puede aliviar parte del sufrimiento.

Exigimos que la investigación y la búsqueda de los cuerpos continúe. Hechos tan graves no pueden quedar impunes. Es un fracaso del sistema que esto haya ocurrido dos veces.

Esta campaña cuenta con el apoyo de:
• Jornaleras de Huelva en Lucha
• Sindicato Andaluz de Trabajadores
• Fruita amb justícia social

Denunciamos la explotación laboral y el racismo estructural que sufren las personas migradas en el campo.

La entrada ATENCIÓN: Difundimos el comunicado del Grupo de apoyo a las familias de Ibrahima Diouf y Tidiany Coulibaly se publicó primero en SOS Racisme.

El dia 26 de juny a les 8.00h és la data fixada pel Jutjat de Primera Instància número 4 de Badalona per procedir al llençament forçós de l’immoble situat a Antoni Bori, 35. Es tracta d’una de les diferentes naus que estaven buides sense ús industrial i han estat ocupades per diferents col·lectius, especialment subsaharians que es dediquen a la recollida de ferralla per sobreviure. També hi ha persones que mantenen una feina en condicions normals i que han estat expulsades del mercat d’habitatge sense altra alternativa que trobar cobert a la nau pel desequilibri entre els ingressos salarials i el cost del preu de l’habitatge.  En aquests moments, es tractaria d’un col·lectiu d’unes quaranta persones que hi viuen, o malviuen, i ha de quedar lliure de tots els elements com matalassos o mobiliari i de tots els estris que hi hagi acumulats a l’interior abans del dia 26. El que quedi a dins, s’interpretarà com a abandonat.

Aquesta data fixa el segon pas, i més definitiu, situat en els darrers sis mesos del 2025, per tornar la nau a la seva possessió, el Banc Santander. L’anunci, que ja coneixen les persones d’aquest assentament, està forçant, progressivament, a un èxode cap a l’edifici del B-9. La seu de l’antic institut de Sant Roc concentra ara les persones que han anat marxat d’altres espais recuperats per a la seva propietat o que van ser subjecte d’un perillós incendi el desembre del 2021.

Com dèiem, la primera acció que va provocar el flux va consistir en el tall de la connexió elèctrica a finals de febrer. Des de llavors, moltes de les persones inicialment instal·lades a Antoni Bori s’hi desplaçaven al B-9 a pernoctar buscant escalfor. Va ser a finals de febrer quan tècnics d’Elecnor, empresa proveïdora de serveis d’Endesa, va anul·lar el subministrament elèctric en aquella illa d’Antoni Bori per, posteriorment, verificar d’entre tots els immobles del sector quin client disposava d’un contracte en vigor d’acord a normativa i quins espais estaven “enganxats”. Com va ser el cas de la nau d’Antoni Bori, 35 que tenia “la llum punxada”. L’anunci del desallotjament del B-9 ha estat anunciada en diferents ocasions per part del govern del PP, però encara no hi ha una data en ferm, amb el dispositiu que aquesta operació requerirà.

No és la primera vegada que s’anuncia aquesta acció, que sempre ha estat avortada a darrera hora per diferents motius. Sembla que aquesta seria la definitiva. També es troba en un moment en què hi ha menys persones pernoctant-ne.

____________

Crisi de l’habitatge, crisi climàtica i racisme | Publicació del 13 de gener del 2024

El desembre passat es van complir tres anys des de l’incendi el 2021 de la nau de Badalona on malvivien més de 150 persones, principalment senegaleses, que va provocar la mort de 3 persones identificades en primera instància, més tard la d’una quarta persona i una cinquena persona desapareguda que no s’ha arribat a identificar avui dia. Aquest episodi és un dels molts que s’han repetit en infrahabitatges i assentaments en tot Catalunya, on persones forçades a viure en la marginalitat i la pobresa subsisteixen en condicions indignes.

La entrada El dia 26 de juny a les 8h, desallotjament de la nau ocupada d’Antoni Bori, 35 se publicó primero en SOS Racisme.