El laberint burocràtic dels joves migrants

Aquest reportatge escrit per Laura Jiménez forma part del projecte “D’infància en perill a infància perillosa”. L’article va ser publicat al diari Ara el 05 de març de 2020.

El sistema d’acollida al qual suposadament s’incorporen els menors que arriben de països com el Marroc s’ha convertit en una trampa burocràtica sota el paraigua de la llei d’estrangeria espanyola. La consideració d’estrangers i migrants dels nois ha ajudat a crear un circuit paral·lel, diferent del que segueixen altres nens atesos pels serveis socials a les comunitats autònomes.

La determinació de l’edat és el primer escull. “El paper de la Fiscalia és identificar els menors i comprovar si, efectivament, són menors o si són majors d’edat que estan intentant fer-se passar per menors”, afirma el fiscal portaveu de Barcelona, José Miguel Companys. “Si és major d’edat no pot estar en un centre tutelat”, afegeix.

 

Rebedor-pis-tutelat-majors-anys

Rebedor d’un pis tutelat per a majors de 18 anys / Jose Colón

El procés pot demorar-se fins a tres mesos, segons Companys. En aquest temps, el noi pot allotjar-se en un centre de primera acollida, però no va a l’escola ni pot començar a gestionar els seus papers. Està en un llimb. Per a l’advocat social Albert Parés, representant de l’associació Noves Vies, el procediment és una de les portes de darrere del sistema: “Quan disposi de passaport, i fins que no es demostri que no és de veritat, no es poden fer les proves de determinació de l’edat”.

83% DELS EXPEDIENTS D’EDAT

Dels expedients oberts a Barcelona a joves migrants, aquests vuit de cada deu són els que van provar la minoria d’edat dels nois

El tràmit es fa gairebé per defecte. Segons recull l’última memòria de la Fiscalia General de l’Estat, a Cadis, on es va registrar el nombre més elevat d’expedients de determinació de l’edat iniciats el 2018 (4.113), el 79% –és a dir, 3.272– van acabar arxivats, bé perquè el noi en qüestió va marxar del centre o bé perquè “cap institució va plantejar dubtes específics sobre la seva minoria d’edat”. A Barcelona, fins al 2018 s’incoaven expedients “dubtés o no el centre de protecció”. Es van obrir 1.853 expedients, el 83,16% dels quals van resultar de minoria d’edat.

“Hi ha una gran complicitat entre l’administració, que atén el menor, i la mateixa Fiscalia”, insisteix Parés. “El que no pot fer la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, la DGAIA, es simplement dir: «La Fiscalia dubta del passaport i vol fer-li proves, i jo no soc qui per dir-li que no ». Sí que és qui per negar-se que un menor que està sota la seva responsabilitat es faci proves quan disposa d’un passaport”.

Com a conseqüència, s’infla el nombre d’expedients oberts i es complica el funcionament de tota la cadena. Passa també en l’àmbit penal o de reforma, on s’agreuja la institucionalització de la infància i el fet que els nois estiguin sols, sense pares ni xarxa social que els doni suport. Segons el jutge de menors de Melilla, Álvaro Salvador Prieto, “la intervenció moltes vegades és més primària amb molts més menors estrangers no acompanyats que amb els d’aquí, perquè no tenen un entorn familiar”.

A Barcelona, una instrucció interna acordava “l’internament preventiu d’un menor fins que hi hagi sentències”, una mesura “molt, molt estricta i molt residual”, segons Companys, orientada a evitar la reincidència. El resultat és una certa sobrerepresentació de menors infractors estrangers en règim d’internament o privació de llibertat. “Per entrar al centre de reforma has d’haver comès un delicte bastant greu”, explica Salvador. “El problema d’això és que moltes vegades aquests nois entren al centre de reforma perquè no poden seguir al carrer. I no és el mateix tractar amb un noi que té una família aquí, un suport social”, afegeix.

 

  • Aula al centre d'acollida de menors de Lleida / José Colón
  • Material educatiu per a les classes de català d'un centre de menors / José Colón
  • Material formatiu, per a menors, fotografiat en un centre de menors de Lleida / José Colón
  • Patrons de radiografies utilitzats per comparar amb les mans dels menors i determinar-ne l'edat / José Colón
  • Imatge de l'exterior d'un centre d'acollida de menors a Lleida / José Colón

 

Cada error agreuja la criminalització d’aquests nois, que es converteixen en estrangers sense més un cop fan els 18 anys. Si no han complert el tràmit d’aconseguir la residència o renovar-la, acaben en una situació irregular que pot derivar en un tràmit d’expulsió. “La llei d’estrangeria no facilita que un estranger amb 20 anys que ve de ser menor tutelat pugui renovar més fàcilment la seva autorització de residència”, il·lustra Parés. El permís de treball que permet demostrar mitjans de vida per subsistir i renovar es converteix, aleshores, en l’única meta.

“El fet d’haver estat tutelat per l’administració només els facilita l’accés al permís de residència, i ja està”

TONI COMAS. DIRECTOR D’UNA RESIDÈNCIA PER A MAJORS D’EDAT

“El fet d’haver estat tutelat per l’administració els facilita l’accés al permís de residència i ja està”, explica Toni Comas, director d’una residència per a majors d’edat de la Fundació Ebeo. “No se’ls estan oferint totes les oportunitats que poden tenir els joves espanyols, que per haver nascut aquí tenen l’opció de poder treballar, estudiar…”, comenta. Els recursos per a majors d’edat amb suports de l’administració, com els que manté la DGAIA, s’estan estenent per tot l’Estat. A Andalusia i Melilla han sorgit iniciatives, però la normativa segueix sent un tap. “Al final –diu Comas– un menor estranger que ja va sortir del sistema d’acollida per haver complert la majoria d’edat encara ha de justificar la seva estada al país”.

Log in with your credentials

Forgot your details?