#REFLEXIÓ: Conversant amb Wieviorka

El passat dilluns vam compartir una estona amb Michel Wieviorka; una sessió en la que vam participar activistes de SOS Racisme, membres del Consell Assessor i altres companys i companyes. Començàvem així un procés de reflexió per avançar en un full de ruta pel moviment antiracista dels propers anys. A continuació quatre línies que ha escrit l’Albert Claret, un bon amic amb el que vam compartir aquest moment.

Ahir diverses persones vinculades a SOS Racisme vam tenir l’ocasió de conversar una estona amb Michel Wieviorka (París, 1946)cèlebre sociòleg i intel·lectual francès que ha treballat molt amb els conceptes del racisme, les identitats culturals i els moviments socials a partir del seu mètode d’intervenció sociològica. Aquí he situat algunes de les reflexions que vam poder compartir amb ell.

SUBJECTES. Per a Wieviorka, el fenomen subjacent a tota forma de racisme –implícita o explícita– és un procés de des-subjectivització de l’altre. És aquesta pèrdua de la condició d’ésser humà el que permet trencar qualsevol mena d’empatia o relació de comunitat amb els qui són diferents. Fins aquí, no és una observació gaire innovadora. Tanmateix, el sociòleg va anar més enllà, apuntant que la des-subjectivització no opera només sobre la víctima, sinó també sobre qui fa la mirada carregada d’odi o prejudici. És quelcom que Primo Levi ja va posar de relleu a les seves memòries dels camps de concentració nazis, titulades Si això és un home: negant als altres la dignitat de persones també desdibuixem la nostra pròpia humanitat.

VIOLÈNCIA. No cal dir que és molt important tenir cura de posar tothom al mateix sac, distingint i diferenciant bé aquells moviments i forces polítiques euroescèptiques de les que incorporen un discurs racista, i totes elles de les que, a més, tenen un caràcter marcadament feixista i exerceixen formes de violència física. És evident que l’UKIP britànic, el Front Nacional francès o els neonazis grecs d’Alba Daurada –posant un exemple de cada– no són el mateix tipus d’organització política. Els primers rebutgen el marc de la Unió Europea però neguen ser racistes, els segons tenen postulats xenòfobs però no utilitzen els mètodes del feixisme, i els tercers han estat nítidament relacionats amb accions violentes i criminals. Tanmateix, sí que hi ha un element que relaciona totes les formes de racisme quan aquest arriba a l’arena política, ja que la seva entrada a les institucions condueix a una legitimació del discurs discriminatori i segregacionista, obrint un espai més ampli per a les conductes de violència, encara que sigui al marge dels partits en qüestió. La banalització i la institucionalització del racisme posa en perill la convivència pacífica, perquè la violència social s’alimenta dels principis de la violència ideològica.

IDENTITATS. Sovint posem molt d’èmfasi en les causes estructurals de la desigualtat, situant la qüestió social com a principal explicació del racisme i la discriminació ètnica. No hi ha dubte que la dimensió socioeconòmica juga un paper determinant en la seva aparició i desenvolupament, però Wieviorka va cridar l’atenció sobre l’altra cara de la moneda: la qüestió cultural. La construcció d’identitats col·lectives és un procés inevitable de totes els formacions socials humanes. La percepció d’inseguretat i esborronament de les categories tradicionals en les nostres societats globalitzades, sotmeses a fortes i contínues transformacions de tot tipus, reforcen la necessitat de referents clars, que ens expliquin qui som i d’on venim. La incertesa sistèmica de la postmodernitat propicia el recel davant la diferència, i el temor de l’altre vist com un perill per a la pròpia identitat. Per tant, la qüestió social i cultural estan íntimament relacionades i, de fet, funcionen com un mecanisme pervers: en un context de desestructuració social i de desclassament entre les capes populars, una dosi adequada de discurs identitari fomentant suspicàcies respecte l’estranger pot encendre la flama de l’odi i el racisme. Cal, així doncs, treballar la configuració i l’arrelament de noves identitats obertes i múltiples, no excloents, que tinguin com a principi bàsic de pertinença la vida en comú i els drets de ciutadania.

FRONTERES. Un aspecte tal vegada polèmic de les dissertacions del sociòleg francès va ser el seu convenciment que no pot existir a nivell internacional una política de “fronteres obertes” que renunciés a controlar i dosificar els fluxos migratoris. Això no vol dir, és clar, que no calgui trobar maneres d’afrontar el problema i donar-li una resposta humana que no passi només per la brutalitat, l’assistencialisme i l’expulsió, quan no directament per l’omissió d’auxili o l’assassinat impune dels indefensos, tal com van mostrar els enregistraments recents realitzats a les aigües de Ceuta. Però la visió d’un món sense límits fronterers clars i Estats constituïts sobre el territori cau en l’àmbit de la utopia. Podríem afegir, també, que el problema no és la multiplicitat de països, sinó les desigualtats estructurals que existeixen entre ells, que permeten un alt nivell de vida i de consum en els Estats receptors a costa de condemnar la resta a la pobresa, la necessitat i l’explotació. Equilibrant les relacions entre les nacions del Sud i del Nord es resoldria la tensió migratòria dels primers cap als segons.

L’EUROPA MORAL. Quan va referir-se a Europa, Michel Wieviorka va recordar que la Unió Europea va rebre el Premi Nobel de la Pau de l’any 2012, un fet sorprenent que atorgava una dimensió moral al projecte d’integració continental. En la seva opinió, això no obstant, l’Europa que mereixia aquesta distinció va ser la sorgida després de la Segona Guerra Mundial, que va donar lloc al naixement de l’Estat del benestar i va assajar un model de societat basat en la redistribució de la riquesa i la cobertura de les necessitats bàsiques per a tota la població. La UE actual, emperò, ha perdut bona part d’aquells nobles ideals i ha cedit massa terreny a la lògica neoliberal dels mercats, posant en risc la continuïtat del model social europeu.

Aprofitant l’ocasió, vaig preguntar si compartia l’opinió que la noció d’exclusió ha estat una constant en la idea d’Europa des de l’Antiguitat fins l’era moderna, i si creia que el procés actual d’unió política, atesa la seva semblança amb les construccions dels Estats-nació clàssics basades en un conjunt de símbols –bandera, himne, moneda, institucions comunes–, podia conduir a l’aparició d’un nou tipus de nacionalisme europeu, ja present de forma subtil en els discursos sobre la inclusió de Turquia, les tensions amb els Estats de l’Est i el consens social implícit sobre el que actua la dura política fronterera comunitària (el dispositiu Frontex). En el fons, vaig afegir, la noció d’Europa mai no ha estat geogràfica, sinó cultural i identitària, com a bressol del que anomenem la cultura occidental. La seva resposta va descartar aquesta possibilitat, atès que en la seva opinió no existeixen elements d’identitat compartida suficientment potents per justificar un fenomen nacionalista a escala continental. Va recordar que la UE nasqué a partir d’un acord sobre la gestió compartida dels principals recursos bèl·lics, com són el carbó i l’acer; per tant, és filla d’un intens desig de pau i prosperitat entre nacions. Per a Wieviorka, en definitiva, el somni europeu d’una unió política que superi les picabaralles històriques i construeixi un nou ordre supranacional basat en els valors de la pau, la solidaritat i els Drets Humans segueix viu, però cal que les persones i les entitats que en formem part continuem implicant-nos en la seva construcció. Jo només desitjo que tingui raó i no estiguem repetint la llarga nòmina d’errors del passat.

Albert Claret. 3 de juny de 2014

0 Comments

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà

Log in with your credentials

Forgot your details?