7 idees clau sobre discurs d’odi racista

No et marquis gols en pròpia porta amb el discurs d’odi! Des dels col·lectius i activistes anti-racistes és imprescindible desmitificar algunes idees sobre els discursos d’odi racistes que no ajuden a entendre les dimensions polítiques i estructurals dels discursos/delictes a l’hora de fer-hi front. A continuació se’n poden trobar alguns exemples:

“És odi”
No, o no només és odi allò que pot motivar el discurs discriminatori. Hi intervenen la sensació d’inseguretat i altres sentiments com el fàstic, el malestar o la por… “Discurs d’odi” és un concepte que engloba i respon a forces discriminatòries diverses, en base a unes estructures de discriminació, discursos i perspectives que permeten sentir rebuig d’uns envers uns altres. Les motivacions (racistes), per tant, són inalienables de la identitat. Alhora, el concepte “odi” es pot interpretar com un sentiment individual irracional, però és imprescindible entendre’l com a part estructuradora d’una discriminació racista sistèmica.

 

“En matèria d’odi, hi ha un conflicte entre, d’una banda, el dret a la llibertat d’expressió i, d’altra banda, el dret a la dignitat i d’altres drets fonamentals de les persones”
No, no es tracta d’un conflicte, malgrat que sovint s’ha presentat com a tal i s’ha problematitzat que es jutgi penalment algú per haver-se expressat “lliurement”. La problemàtica rau en la voluntat d’alguns sectors de defensar una llibertat d’expressió sense límits sota la suposada “incorrecció política”. En aquest sentit, és útil fer referència a la paradoxa de la tolerància de Karl Popper: pot una societat auto-aclamada tolerant tolerar la intolerància? La resposta és, sense dubte, no.

 

“Els delictes d’odi són sempre per violència física i no pas verbal”
No. La tipologia “delicte d’odi” engloba diferents violències, des d’amenaces a atacs violents envers una persona o grup. D’altra banda, “discurs d’odi” és una categoria àmplia que inclou discurs d’odi no punible i també discurs d’odi punible –aquest últim és el que pot jutjar-se penalment i, per tant, constituir delicte.

 

“Qualsevol persona pot ser víctima d’un delicte d’odi o de discurs de l’odi”

Aquest és, a dia d’avui, un debat encara obert. És important recordar que la legislació en matèria d’odi s’origina com a eina jurídica i legal per als col·lectius vulnerables (o vulnerabilitzats) històricament, políticament i socialment, de manera que l’hem de comprendre com a tal. No obstant això, la tipificació dels delictes d’odi al sistema jurídic espanyol no és clara. La recent circular 7/2019 sobre les pautes per interpretar els delictes d’odi tipificats en l’article 510 del Codi Penal ha suposat molta controvèrsia. Aquesta circular assenyala que el valor “ètic” de la víctima no és un element delictiu, amb la qual cosa una agressió envers una persona d’ideologia nazi també podria ser víctima d’un delicte d’odi. La mencionada circular ha estat subjecte de fortes crítiques per part de juristes especialitzats en aquest àmbit, com Karlos Castilla, que defensa que “documentos como esta circular (…) hacen evidente que los delitos de odio en España requieren aún de muchos análisis y precisiones; especialmente si de verdad queremos tomarnos en serio el poner fin a todas las formas de discriminación”, com escriu Castilla a El Periódico. Per tant, d’acord amb la interpretació de la circular 7/2019, qualsevol persona pot ser víctima de delicte d’odi, però això deixa en evidència l’objectiu inicial de la legislació en matèria d’odi com a protecció dels col·lectius vulnerables per qüestions de raça, religió, ètnia…etc., tal i com estableixen els marcs legislatius internacionals i europeus descrits anteriorment.

 

“La llei hauria de protegir a totes les persones per igual, sense fer diferències. Per això, l’acció afirmativa no és necessària ni desitjable”
No. S’ha demostrat que la legislació orientada a grups com les dones, les persones que viuen amb diversitat funcional, les persones LGTBI+ o les persones racialitzades de tall inferior, és útil i necessària com a mesura (si bé de manera temporal) per assolir una igualtat real mitjançant equiparant o fent efectius els drets d’aquests col·lectius vulnerables i/o minoritaris.
Hi ha una diferència clau entre gaudir d’igualtat de condicions i gaudir d’igualtat d’oportunitats. En un marc d’igualtat de condicions, donat el fet que existeixen desigualtats estructurals, els col·lectius més vulnerables no sempre tenen opció de canviar la seva situació (per exemple, les possibilitats laborals van d’acord a les possibilitats d’estudis i pràctiques formatives, que no estan a tot el territori i sovint tampoc són gratuïtes). En canvi, pensar en termes d’igualtat d’oportunitats, requereix entendre les desigualtats estructurals per tal d’afavorir aquells grups que ho necessiten. Com es pot assolir això? Es tracta de generar les condicions necessàries per tal que tothom tingui accés a béns, serveis i recursos, amb un horitzó d’equitat social.
Per tot això, tornant a l’enunciat inicial, no és suficient que la llei protegeixi tothom per igual, sinó que calen mesures específiques que posin èmfasi en el fet de revertir les desigualtats estructurals que pateixen alguns col·lectius en concret.

 

“Per què cal parlar d’odi racista?”
Mentre que l’odi pot semblar aparentment una acció individual, sovint és una expressió organitzada, íntimament relacionada amb la història i la forma que pren el racisme a nivell social. Des de SOSRacisme entenem que la discriminació racista no és casual ni ocasional: és institucional, estructural i sistemàtica. Per tot això, si parlem només en termes d’odi, es podria pensar només en el nivell individual i oblidar-nos del nivell social, col·lectiu, històric i estructural, tot invisibilitzant les arrels del problema.

 

“Per fer front al discurs d’odi ja disposem del millor remei: el codi penal. Per fer millor prevenció, caldria endurir les penes”
No. El fenomen del discurs d’odi no s’erradicarà només als tribunals de justícia, perquè com hem vist, no es tracta sols d’individus que cometen agressions, sinó que són discursos simptomàtics d’un racisme institucional i estructural fortament arrelat. Tampoc el racisme no s’erradicarà per la via penal únicament. Si bé el dret és imprescindible, també ho és una ciutadania activa, informada, polititzada i organitzada de manera que pugui pressionar a favor de canvis socials profunds. Quant a les mesures punitives actuals, ja són elevades. Un enfocament preventiu efectiu ha d’anar a les arrels de la qüestió, és a dir, a combatre el racisme estructural.

 

Fragment extret de l’article Narratives de l’odi i la discriminació racista. Una anàlisi, publicat a l’Informe (In)Visibles 2019  i escrit per Chaimae Essousi i Marina Girona Raventós, activistes antiracistes del grup #AixòÉsRacisme.

 

Log in with your credentials

Forgot your details?