5ª polifacètica: Fem memòria a través de 25 anys del Servei d’Atenció i Denúncia

[ACTA DE LA SESSIÓ] El 2017 el Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) va complir 25 anys de servei a les víctimes de racisme. Aprofitant l’efemèride, l’equip de redacció de l’informe anual sobre l’estat del racisme a Catalunya es va capbussar a l’arxiu del SAiD per identificar 25 casos atesos des del 1992, que poguessin fer una radiografia de la situació del racisme en aquest quart de segle.

Consideràvem que era interessant compartir amb “la polifa” la informació i les conclusions extretes de l’estudi dels casos, ja que ens permeten veure el recorregut de la lluita contra el racisme, identificar punts febles i buscar oportunitats de progrés. Per fer-ho, els membres del Consell han seleccionat 4 casos representatius de diferents àmbits de treball rellevants a dia d’avui, que apareixeran al proper informe: Centres d’internament per a persones estrangeres (CIE), identificacions policials per perfil ètnic, discurs d’odi i discriminació racista en l’accés a locals d’oci.

5ª polifacètica

Cinquena “polifa” revisant casos històrics i temes lluites actuals. A l’Ateneu Popular Nou Barris.

Resum del casos compartits

La Beatriu, membre del Consell de SOS Racisme, inicia la sessió explicant un cas del 1992, l’any que es va crear el servei. Un grup de persones internes al CIE van provocar un incendi en senyal de protesta per les males condicions en què es trobaven. Aleshores el Centre d’Internament estava situat al soterrani de la comissaria de Policia Nacional a La Verneda. Els agents, quan van veure que l’incendi havia estat provocat, van tancar la porta de la cel·la deixant les persones a dins. A causa d’aquesta negligència, totes les persones allà tancades van patir greus cremades. Una de les persones afectades va buscar suport a SOS Racisme. L’Estat va indemnitzar la víctima com a coresponsable però va trigar 10 anys a respondre la reclamació de responsabilitat per la via administrativa. Malauradament, onze anys després de l’incendi a La Verneda, es va repetir una situació molt similar amb conseqüències mortals al CIE de Màlaga: la negligència policial va provocar 7 víctimes mortals. Les accions judicials per condemnar els responsables, no van tenir èxit.

Aquest cas ens permet reflexionar l’escassa evolució en la lluita contra els CIE, comenta Beatriu. Només l’organització de la societat civil ha permès visibilitzar aquests centres de vulneració de drets, i crear la pressió social necessària per aconseguir petits avenços, com la creació de la figura dels Jutges de Control. Continua havent-hi víctimes mortals a causa de les negligències policials, agressions o mancances en l’atenció sanitària, sense que l’Estat, institució responsable de les persones privades de llibertat, assumeixi la seva culpabilitat.

Mònica, tècnica de comunicació i projectes de SOS Racisme i membre del Consell, explica el cas de l’Esther i la Judith (noms ficticis). Era el 1996 quan les dues noies, de nacionalitat colombiana, es dirigien al Consolat i agents de la Policia Nacional les van interceptar. Els va demanar la identificació i tot i que van mostrar documentació en regla, les van detenir. Van patir vexacions i van estar retingudes de manera irregular. Des del SAiD es van denunciar els fets al Defensor del Pueblo amb el suport del Consol de Colòmbia, però com que no hi havia més proves que les versions contradictòries de les víctimes i la policia, es va arxivar el cas.

Aquest cas mostra com la perfilació ètnica, una pràctica policial il·legal però normalitzada, ja es donava fa 25 anys, quan el percentatge de població migrada a l’Estat espanyol no arribava al 2%. Per tant, no es pot sostenir que està vinculada a una acció policial contra la migració irregular, sinó a una visió criminalitzadora de les migrants. Aquesta és una de les motivacions per iniciar la campanya “Pareu de parar-me”, explica Mònica, que té com a objectiu acabar amb aquesta pràctica policial discriminatòria i irregular.

L’Edo, tècnic de projectes i membre del Consell, resumeix la lluita judicial contra la Llibreria Europa i la Llibreria Kalki. El 1996 comença el procés contra Pedro Varela propietari de la Llibreria Europa, però es paralitza el 1998 amb el recurs a la condemna que planteja una qüestió d’inconstitucionalitat: si s’està vulnerant el seu dret a la llibertat d’expressió. Paral·lelament, el 2003 s’intervé i s’inicia el procés judicial contra els propietaris de la Llibreria Kalki. El 2007 el Tribunal Constitucional falla a favor de Pedro Varela, i declara inconstitucional una part de l’article 607.2 Aquesta resolució, a més d’afectar els processos judicials contra les llibreries neonazis, impulsa la revisió dels articles que regulen la promoció de l’odi i a la reforma del Codi Penal el 2015.

Abans de la reforma del Codi Penal, aquest exigia una incitació directa. Amb la reforma s’amplia el concepte de delicte i discurs d’odi punible per tal de poder actuar contra fets que quedaven fora de l’actuació de la llei. El problema és que allò que es va proposar per protegir col·lectius vulnerables o vulnerabilitzats, s’està fent servir amb altres propòsits.

La Susan, activista del grup de treball d’#Aixòésracisme i membre del Consell, planteja un nou tema: la discriminació en l’accés a locals d’oci. El 2003, la denegació d’accés a una discoteca del Maremàgnum va acabar en l’assassinat de “Wilson” Pacheco. Malauradament la mort de Pacheo no va canviar la situació, i actualment aquesta és una de les discriminacions més recollides pel SAiD. Per aquest motiu, des del grup d’#Aixòésracisme, que vol visibilitzar els racismes que passen més desapercebuts, està treballant en una acció comunicativa per conscienciar sobre el dret d’admissió racista i interpel·lar  a la intervenció ciutadana.

El debat: com donar resposta a les discriminacions racistes de manera efectiva?

Posteriorment, Marilda, advocada del SAiD i membre del Consell, explica que tal i com s’ha visibilitzat amb els casos explicats, la via penal no acaba de ser útil. Per exemple, el cas dels CIE, s’ha aconseguit visibilitzar gràcies a la mobilització ciutadana però no s’han tancat. Si bé és cert que l’existència del Jutge de Control és una millora, ens trobem amb mancances. Com el fet, explica, que després d’haver comprovat que un intern al CIE de Barcelona era menor d’edat i, per tant, estava allà retingut de manera il·legal, el Jutge de Control respon que ell no pot revocar decisions d’un altre jutge. Aleshores, de què serveix si no pot pal·liar vulneracions de drets quan es detecten? I això sense comptar amb el fet que una mesura cautelar, com és l’internament a un CIE, estigui tan generalitzada.

Respecte a perfil ètnic, rememora el cas de Rosalind Williams, la primera persona que va denunciar una identificació per perfil ètnic a l’Estat espanyol, el 1992. La seva denúncia va arribar fins a Nacions Unides, però tot i que Europa li va donar la raó, com que l’organisme només efectua recomanacions, no va suposar cap canvi a les lleis espanyoles. Actualment, des del SAiD s’està duent a terme un litigi estratègic amb el cas del Shan, un noi que va ser identificat a Barcelona el 2012, i sabem que el Tribunal d’Estrasburg l’ha acceptat i ha demanat explicacions a l’Estat espanyol, però probablement la sentència trigarà anys. Mentrestant, el Tribunal Constitucional ha desestimat l’oportunitat de corregir el seu posicionament, que en el cas de la Rosalind justificà les identificacions perquè “la població espanyola és blanca” segons els magistrats.

En el cas de serveis privats, es dóna la situació que tot i que no són drets fonamentals, sí que són drets recollits a la Constitució. Per exemple, en el cas d’habitatge, les immobiliàries que no volen prestar servei a llogaters migrants, d’ètnia gitana o racialitzats, posen l’excusa que és el propietari/a que no vol aquest tipus de client. En certa manera s’està normalitzant denegar un bé social amb motivació racista si “el mercat” així ho vol. L’article 512 del Codi Penal recull com a delicte la denegació d’accés a serveis privats. Però generalment les empreses sempre surten impunes de les discriminacions que apliquen. I ho veiem repetidament en el cas de dret d’admissió racista.

Marilda apunta que des de SOS Racisme entenem que qualsevol delicte que tingui agreujant de racisme és un delicte d’odi, una concepció més àmplia que la que recull la definició jurídica i que no comparteix el Fiscal de Delictes d’Odi i Discriminació de Barcelona, per exemple. Explica que com a advocada de SOS Racisme li sorprèn la concepció que els jutges tenen del concepte de racisme. Per ells és com si no existís. I una prova d’això és que de totes les denúncies per la via penal que s’han fet des del SAiD en 25 anys d’atenció a víctimes, només s’ha acceptat l’agreujant en 2 ocasions.

 

Cinquena “polifa” revisant casos històrics i temes lluites actuals. A l’Ateneu Popular Nou Barris.

Les febleses de la denúncia penal i la tergiversació del delicte d’odi

Sandra, una participant que ve a #lapolifa per primer cop, explica que ella està molt impressionada pel fet que  apliquin l’agreujant d’odi a activistes antifeixistes.

Arbre, activista que participa al grup de treball del SAiD, hi coincideix. Segons ell se’ns planteja un gran dilema davant el fet que el delicte d’odi s’estigui aplicat a veïns que protesten contra la Guàrdia Civil o contra rapers, per exemple, recargolant una llei que volíem per protegir persones vulnerables (i la GC no ho és).

Segons l’Edo, la via penal és una via molt complexa. Per exemple, com pot un jutge home, blanc, de l’elit, tot i que sigui de les associacions “progres”, parlar de l’aplicació del delicte d’odi sense tenir cap contacte amb la realitat, amb els grups vulnerabilitzats? Només pot parlar, doncs, des d’una posició teòrica. Però des del Consell de SOS Racisme es valora que almenys hem de fer-la servir per visibilitzar i comptabilitzar  les situacions de racisme, si no, no veuran el problema.

Cheick, activista que participa al grup de treball d’#Aixòésracisme, creu que ho fan per silenciar. Perquè quan una persona racialitzada veu com se li pot tirar en contra el concepte de delicte d’odi, decideixi no denunciar-ho. I es planteja com es pot incidir en aquesta realitat.

La Jose, treballadora de SOS Racisme, planteja que davant els límits de la via penal, se’ns planteja un repte per donar resposta a les necessitats de la persona que ve al SAiD a denunciar una vulneració de drets i buscant una solució a la seva situació.

Marilda explica que moltes vegades els casos es porten per la via penal perquè la persona ja ha interposat una denúncia, no per decisió del SAiD. Tanmateix planteja que manquen vies per suplir mancances que ha deixat la reforma del Codi Penal, com la desaparició de les faltes lleus i la despenalització dels insults entre desconeguts, per exemple. Tot i que els casos més greus són els de brutalitat policial, en els quals, com que els agents fan atestats falsos acusant les víctimes, no podem visibilitzar la discriminació racista perquè hem de defensar la persona que ha estat agredida, en comptes d’acusar.

Edo remarca que tot i les dificultats no s’ha de menystenir la incidència a nivell polític a través de la denúncia. Per exemple, es podria fer més feina per visibilitzar sentències injustes, fer pagar costos polítics a la gent que pren decisions. Però cal coordinar-nos millor amb els diferents actors de la lluita antiracista, i treure més profit a les vies de difusió que tenim.

En Julio també opina que la via penal és desgastant però s’ha de fer per reivindicar i sobretot per visibilitzar els casos i el racisme existent.

La lluita feminista com a exemple

Susan opina que la solució és sensibilitzar sobre el privilegi blanc i aconseguir que l’altre prengui decisions posant-se a la pell de la persona vulnerada. Creu que s’ha de seguir l’exemple del feminisme, que ha sabut visibilitzar els privilegis dels homes, revisar les estructures heteropatriarcals, etc. I comptar amb la força del grup i dels testimonis.

Davant la dificultat de sensibilitzar sobre privilegis als jutges, plantejada per la Jose, en Cheick assenyala que també caldria incidir en els metges que fan els informes mèdics quan hi ha hagut agressions. La Johanna, que participa a #lapolifa per primer cop, opina que algú pertanyent a l’elit social no entendrà mai què és i com afecta la discriminació, perquè no la tastarà mai. Només la pressió social el pot fer canviar en la seva actuació.

Cheick assenyala que quan parles de violència institucional tothom diu que exageres, el teus amics, els companys… i no en són conscients fins que pateixes alguna discriminació davant d’ells. Per això cal sensibilitzar les persones de l’entorn. Susan opina que cal fer molta feina en el micro-espai, amb els amics i la xarxa que tenim a prop, que de vegades deixem passar expressions o comentaris que no hauríem de fer. Que la gent se senti colpida.

En Julio, pertanyent a moviments socials de Nou Barris, coincideix amb l’encert de la lluita feminista però apunta la necessitat del treball en xarxa. Explica el cas de la mesquita del carrer Japó i com s’ha aconseguit tirar endavant gràcies al suport de la xarxa d’associacions del barri al grup de veïns i veïnes musulmanes. Després d’un any de rebuig continu per alguns veïns i grups d’extrema dreta que els donen suport (PxC, DN…) estan a punt d’aconseguir obrir el centre. Va ser clau fer pinya entre els col·lectius del barri i formar-se, ja que molts no coneixien realment l’Islam i ara han canviat el punt de vista.

La Johanna afegeix que tal com es va fer amb el masclisme, el primer activisme és no tolerar el llenguatge racista i lluitar contra els micro-racismes. Hem de ser ambaixadors per conscienciar el nostre entorn més proper.  I que la lluita ha d’anar d’allò micro, a la xarxa social i després l’articulació cooperativa.

La Marilda recull una idea recollida de l’humor i el feminisme, que davant de la idea que l’humor és horitzontal i “banal”, el feminisme teoritza que l’humor té direccionalitat. Quan va de dalt cap a baix, fereix. I el mateix es podria aplicar amb el delicte d’odi: no es pot odiar de baix cap a dalt, perquè no afecta i és una reacció normal cap al dominant, en canvi quan s’exerceix de dalt cap a baix, dels col·lectius dominants als vulnerabilitzats, s’està abusant. L’Edo afirma que aquesta teoria ja existeix, però no s’aplica.

La importància de l’educació antiracista

Aaron, un estudiant de Mediació, pensa que és un problema educatiu. Que des de petits ens hem de veure tots iguals. I Cheick posa l’exemple dels llibres de text:  els fenòmens migratoris s’il·lustren amb imatges de pasteres plenes de nois negres; llavors comencen les bromes i els comentaris despectius, davant d’un professorat inactiu; comencen les actituds discriminatòries inculcades pels pares i acabes sent criminalitzat davant de la policia. Encara que siguis la víctima, sempre acabes sent el primer sospitós.

L’Stefan, membre del col·lectiu Fronteres Invisibles, denuncia les discriminacions patides a l’escola donat el seu origen romanès, no només els insults dels companys, sinó especialment l’estigmatització exercida pels professors “de bona voluntat”. A banda, planteja el món del cinema com un mirall del sistema racista actual (quants directors negres coneixem? Quants personatges protagonistes?…) però a la vegada una oportunitat per sensibilitzar si es creen noves estructures narratives.

En Guillem, company del col·lectiu, planteja que ells no confien en la via penal o la justícia com a solució; que aquesta és a la formació. Quan van a fer tallers a escoles poden aconseguir obrir els ulls dels alumnes durant una hora, però no es pot controlar el que passa quan marxes.

La Johanna remarca la importància d’educar els nens de famílies migrades conscients que tenen una doble cultura. D’altra manera es poden sentir perduts. I que aquests nens i nenes ho expliquin als seus companys o contestin els possibles comentaris a l’escola des de petits.

El moviment antiracista l’han de liderar persones racialitzades

Cheick explica que recentment ha participat a la trobada d’Afrodescendents organitzada per la ONU en representació de SOS Racisme. Allà va copsar la importància que  les persones racialitzades assumeixin com a pròpia la lluita contra el racisme. Però al mateix temps reconeix que hi ha molta gent que assumeix que “no canviarà res” i que cal començar la lluita a casa, al col·lectiu més proper, ja que si la gent discriminada no sent seva aquesta lluita, difícilment canviarà.

En aquest punt, en Cheick considera que hi ha molta divisió dins el col·lectiu. Troba una gran diferència entre la generació que va viure el procés migratori, més refractària  a la lluita i a l’activisme, i les persones que ja han nascut aquí. De vegades els pares frenen les inquietuds de reivindicació dels fills, aconsellant-los que no cridin l’atenció, que mirin cap a un altre costat.. però que per reforçar la lluita cal convèncer les “segones generacions” .

Susan opina que la lluita ha d’interpel·lar  la gent blanca, que s’hi sumin, no perquè vulguin ajudar sinó perquè no volen una societat racista. Però que no liderin el moviment. Beatriu hi afegeix que l’interès, efectivament, ha de ser de tota la societat, amb l’objectiu de tenir una societat igualitària.

La Johanna i en David opinen que les persones migrades o amb doble cultura és important que ens obrim, explicar-nos i acceptar les limitacions que pot tenir l’altre però intentar que les superi. En Julio apunta que hem d’anar amb compte de no confondre-ho amb el concepte d’integració, una terminologia estesa però que cal revisar.

 

*La polifacètica antiracista és un espai obert de trobada que té com a objectiu afavorir el coneixement entre les persones activistes, fomentar la participació de persones que vulguin incorporar-se a la lluita, conèixer i unificar el discurs de SOS Racisme i, finalment, encarar la lluita antiracista amb alegria! L’organització i dinamització d’aquestes trobades va a càrrec, de manera rotativa, dels diferents grups de treball de SOS. Se celebren cada mes en un indret diferent, sempre vinculat a la vida associativa i als moviments socials.

0 Comments

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà

Log in with your credentials

Forgot your details?